Les Terres de l'Ebre tornen a ballar jotes

Durant molts anys s'ha portat a terme una important tasca de recuperació, que ara dóna fruits: la jota sedueix

Per festes es ballen jotes, els pobles s'animen a organitzar trobades i es munten espectacles de gran qualitat. La jota ha deixat de ser aquell ball regional menystingut, per ser valorada de nou com a símbol d'identitat del territori. I els joves ebrencs s'hi han abocat amb força.

Però a la revifalla que viu la dansa avui, no s'hi ha arribat perquè sí. Ha calgut una feina llarga i constant de gent que ha treballat des de l'anonimat. «Jo crec que en aquest procés hi ha tingut un paper clau el moviment antitransvasament, ja que es va despertar la consciència del territori amb molta força. Buscàvem la nostra identitat i en bona part la vam trobar en la cultura popular», diu Emili Miralles, del grup Paracota, que recorda: «La jota improvisada no s'havia perdut i aquesta manera de cantar sempre ha estat molt crítica i lligada a l'actualitat. Grups com els Quicos han fet molt en aquesta recuperació.»

Anys foscos

La jota havia viscut anys foscos, en què es va arribar a trencar la transmissió generacional de la dansa. En alguns pobles es va deixar de ballar. Afortunadament, sempre hi ha excepcions. En aquells anys de grisa dictadura, Ramon Balagué va fundar el Grup Tortosí de Danses Folklòriques, que va fer una gran tasca de recerca en l'àmbit de la jota. La seva filla Carme va créixer entre actuacions i va recollir tota aquesta herència.

Anys més tard seria una de les impulsores del grup Saragatona, que s'ha convertit en un referent. «Vam començar com una colla d'amics que ens trobàvem per a tocar i per a ballar jotes, perquè ens agradava. A poc a poc, va sorgir la preocupació per recuperar un patrimoni immaterial que s'estava perdent», recorda la Carme.

Aquella inquietud els ha portat a realitzar un treball etnogràfic de recuperació de la dansa, que ha generat més d'una pregunta: «La jota s'aprèn a ballar veient com es balla. Allà on s'ha perdut la transmissió generacional, com podem estar segurs que el que fem nosaltres és realment allò que es ballava? Tenim partitures, però a nivell de dansa ha quedat poca cosa», destaca la Carme.

Sense perdre l'essència

En vista dels dubtes, Saragatona va apostar per mantenir l'essència sense renunciar a la possibilitat d'evolucionar, i tot plegat, amb rigor i qualitat. «Hem muntat espectacles d'escenari, amb vestuari modern, que escenifiquem mentre emetem imatges i sempre amb música en viu. Creiem que un espectacle de jotes pot ser tan atractiu com qualsevol altre espectacle de dansa.» Aconseguir aquest objectiu exigeix treballar el ritme del muntatge, l'escenografia, aprofitar allò que sorgeix de bo en les improvisacions... I també vol dir aconseguir «el nostre propi dialecte musical. Per exemple, ara intentem utilitzar sonoritats i arranjaments més moderns. No volem perdre l'essència, però tampoc podem negar-nos la possibilitat d'evolucionar», diu la Carme.

A més d'espectacles per a escenari, Saragatona trepitja els carrers: «Quan anem a actuar als pobles, mirem d'aprendre la seva jota i sempre acabem l'actuació a peu de plaça i convidant tothom a ballar amb nosaltres», diu Carme, que resumeix les ganes i les dificultats de fer coses: «Som una combinació d'amateurs i professionals, amb el problema que això comporta per trobar temps.»

Un ball de festa

Però què té la jota que enganxa els joves? «És un ball de festa i de seducció entre la parella. Els diferents passos et permeten crear, té molt de ritme. Es podria dir que és un ball molt primari», descriu Montse Fabra, una altra balladora del grup Saragatona, que diu: «Aquí la gent sent una jota i es belluga, sobretot la gent jove.»

De fet, fins ara la manca de músics havia estat un problema, que s'ha anat solucionant, en part, gràcies a l'Aula de Música Tradicional de Tortosa. «Nosaltres a Amposta hem intentat transportar la música als instruments de banda, perquè és difícil trobar dolçainers i tabalers», explica l'Emili, de Paracota. Aquest grup es va formar després d'uns cursos de jota del programa Arrels. «Els oferia la Generalitat per a recuperar tradicions nostres. Ens trobàvem per ballar, fins que el 2006 vam constituir-nos en entitat legal. Llavors vam fer un esforç de recerca, perquè ens trobàvem amb el problema de saber si el que fèiem era una creació o si quedava alguna cosa d'allò que s'havia fet cent anys enrere o fins i tot per saber quin camí havíem de seguir», explica l'Emili. Ara són 22 socis i 14 balladors i ofereixen cursos, fins i tot a les escoles. «Dos col·legis ja tenen els seus grups de jota infantil: Lo Punxonet i La Rondalleta.» Aquesta tasca de difusió ha contribuït a l'organització d'una trobada anual de grups de jota a Amposta.

A Ulldecona, amb mantons espectaculars i la plaça plena

M.J.R.

A Ulldecona, al Montsià, no s'ha deixat mai de ballar jotes. «No organitzem tallers perquè la tradició passa de pares a fills. Hi ha nens i nenes que encara no caminen i ja els vesteixen», explica l'alcaldessa del municipi, Núria Ventura, que fa una mica d'història: «Abans, les jotes es ballaven la vuitada de Corpus, per sectors. Després es va unificar i es balla per festes.»

Enguany, que s'han celebrat Quinquennals, es van arribar a comptar 263 parelles d'adults, que omplien carrers i places i encara cal afegir-hi la ballada de joves d'entre 9 i 14 anys i la dels més petitons. A Ulldecona es ballen dues jotes, la Nova i la Vella. Les ballades resulten molt impactants pels espectaculars mantons que llueixen les dones.

A Ascó, per Sant Antoni i al costat de la foguera

M.J.R.

«Els meus iaios ja la ballaven. Al meu poble no s'ha deixat de ballar mai la jota», explica Rosa Monté. El seu pare, l'Agustí, era un gran ballador de jotes, «tothom l'esperava per veure'l ballar, ell animava la festa», recorda la Rosa, i el jovent li va demanar que fes un curs. «És que hi va haver una època que semblava que a la gent li fes vergonya sortir a la plaça», diu. Després, l'entitat Lo Llaüt va repetir l'experiència amb la Rosa com a mestra. «Ja farà onze anys que organitzem el curs, i en cada edició s'hi apunten entre seixanta i vuitanta persones.» A Ascó, la jota es balla per Sant Antoni. Durant tres dies, la música comença a sonar a les sis de la tarda, i a mitjanit les parelles encara ballen al costat de la foguera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.