“Facis el que facis, si t’entregues, t’estàs apropant a quelcom artístic”

Efectivament, moure’s és signe de llibertat. I de connexió amb la vida perquè el moviment provoca accidents inesperats, sensacions desconegudes que el travessen i et transformen. Benvinguts siguin! La creació ja és això: inquietud, posar-te en embolics, estar atenta als esdeveniments.

Acabo de complir 60 anys i cada vegada que m’enfronto a un projecte nou sento sorpresa. En el procés creatiu hi ha dues parts que es combinen: l’artesania, el saber fer l’ofici, i la inquietud que et mou. Aquesta inquietud és un constant principi de quelcom, un continu començar, la sorpresa de l’inici, tires un fil i les coses van succeint, no saps cap on vas però ho experimentes tot. I això et transforma perquè sempre estàs fent passes inacabables.

Ser coreògrafa és saber treure la informació dels espais, de les persones amb qui treballes, processar aquesta informació, convertir-la en una poètica. I, és clar, compartir les inquietuds dels altres que és realment meravellós perquè representa una provocació molt potent. Tu provoques, l’altre et provoca; si no sents això és que l’equip no funciona.

En aquest cas, una provocació o una denúncia a tot un règim que havia menystingut la identitat de les dones.

La mare em parlava d’ella i de les amigues quan eren joves, als anys 50. Aleshores les dones no eren considerades en la seva pròpia entitat i identitat, sinó com un cos social al qual se li assignava un determinat rol. Sortien a passejar, o anaven a una festa, o a brodar, sempre juntes. El meu pare va començar a anomenar les amigues de la mare com Las Muchas i vaig posar aquest títol a l’espectacle.

A portar damunt l’escenari aquestes dones que tenien més de 75 anys. Però abans va caldre un treball molt intens a través del qual em van donar tota la informació per poder muntar l’obra. Elles em van transmetre l’opressió d’una vida de prohibicions sota el control d’Acció Catòlica i la ballarina que hi ha en mi va traduir en moviments les mancances que havien patit. Vaig crear una dona molt sensual i atrevida que s’arremangava i bategava fort, una dona amb la qual es van identificar perquè era la que haurien volgut ser en la seva vida i no els ho van permetre. I en els últims 10 minuts elles pujaven a l’escenari mostrant la identitat que els havien sostret; va ser un muntatge molt singular i estimulant per a totes.

Sí, i en aquest espectacle jo ja no hi soc com a ballarina, tot el pes el porten elles, 17 dones d’entre 62 i 77 anys de procedència diversa: 9 catalanes, 4 mallorquines i 4 eslovenes, totes molt potents intel·lectualment i sense cap mena de disfressa ni maquillatge, visualitzant el seu cos, les seves alegries i tristeses, fantasies, complicitats, compromisos, afectes, mostrant-se tal com són.

El cos femení sempre ha estat controlat o desprestigiat per altres i el cos d’una dona gran, invisibilitzat, con si ja estigués fora de tot circuit. Això és cert, però jo no usaria el terme reivindicar, sinó ser. Les dones som, amb la nostra força i capacitat i en tot cas que sigui la societat que ho reconegui i es posi al dia, que ja toca!

Soc molt activista en aquest sentit. Des que vam instal·lar la companyia a Mallorca –al 2000– hem volgut fer una feina lligada al territori, veure quin valor podíem oferir com a equip creatiu. No ens hem proposat dur una pinzellada d’art a l’escola, sinó viure l’art dins de l’escola, treballar amb els mestres, els infants, des de la seva pròpia inquietud despertant el poder creatiu de cadascú. No concebo la dansa con un espai elitista, virtuós, distant de la vida.

Si saps cuidar i conduir la gent, reps sorprenents regals, perquè les persones s’entreguen i l’experiència ja no és obra teva sinó de tothom. Facis el que facis, si t’entregues t’estàs apropant a quelcom artístic!