“La vida d’una persona no té el mateix valor a tot el món”

Neix el 2000 per donar suport al desenvolupament de les dones d’Ouessa, una zona rural al sud de Burkina Faso. Aquests vint anys ha evolucionat cap a una visió més àmplia de la solidaritat. Es treballa la sensibilització sobre el fet migratori i la diversitat cultural i s’impulsen projectes d’apoderament de les persones que els donin independència fins i tot de les ONG.

Un projecte de microcrèdits a cent dones de Burkina que beneficia cent famílies. El gestionen les mateixes dones i és sostenible: cada any es recuperen els diners i es reinverteixen en noves necessitats.

Per a mi molt més que això, perquè m’ha canviat la vida. La cooperació i la solidaritat són una font de consciència de la realitat en què visc i en què viuen altres persones i tenen una gran força transformadora també en l’esfera personal: obres la mirada al món, t’impregnes de noves realitats i valors i sempre aprens dels altres i amb els altres. Aprens sobretot a prioritzar el que és important.

Sí, per això dic que la cooperació internacional és un tema de justícia. Fa centenars d’anys que des del nord empobrim els països del sud. El colonialisme encara hi és present sigui per l’espoli de recursos materials i/o humans o per altres formes més ocultes sota el capitalisme neoliberal, com és el cas del deute extern. Seria desitjable que no hagués d’existir la cooperació però dubto que s’eliminin les injustícies perquè gràcies a elles els països del nord gaudim de molts privilegis.

A l’Àfrica conec dones molt apoderades, amb tesis doctorals, treballant en universitats, però no són la majoria. Les de Burkina Faso amb qui col·laborem no tenen estudis i viuen en cases d’un sol espai, sense aigua ni llum i la seva feina és sortir a buscar llenya, aigua i quelcom per posar a l’olla. La poligàmia hi és present i per treballar amb elles s’imposa la presència –i la benedicció– d’un cap de família. En aquesta regió la dona està totalment sotmesa a l’home.

La millor manera de fer front a la pandèmia és la higiene, el confinament i si cal l’hospitalització i l’ús de respiradors. En molts països serà impossible seguir aquestes pautes. A les ciutats la densitat de població és molt alta i en les cases de les zones rurals, la majoria sense accés a l’aigua potable, hi poden viure unes deu o dotze persones. La seva economia és de subsistència, cada dia s’ha de sortir a vendre alguna cosa a peu de carrer o a treballar per sous de tres a cinc dòlars. No hi ha cap xarxa de suport social, ni atur, ni beques menjador... Per tot plegat el confinament és gairebé impossible. I els recursos de salut amb què compten són minsos, començant pel fet que moltes persones viuen a més de 200 km de l’hospital més proper, a quatre o cinc hores de trajecte i que són pocs els centres que disposen de respiradors. D’altra banda cal pagar per l’atenció mèdica.

Serà molt difícil que la comunitat internacional miri cap a l’Àfrica i li doni un cop de mà. Si la solidaritat és escassa dins de la mateixa Europa no espero que siguem capaços de girar el cap i veure què passa més enllà. No ho hem fet fins avui i no crec que ho fem ara. Som conscients de les pandèmies que viuen els països africans? La malària provoca cada any la mort de 400.000 persones al món; la tuberculosi, 1,5 milions. Quin esforç hi dedica la comunitat internacional? Ara mateix hi ha un brot d’èbola al Congo, on ja han mort prop de 3.000 persones. En som coneixedors?

La vida d’una persona no té el mateix valor a tot el món; és així encara que soni horrorós i impropi del segle XXI. Als països castigats per l’extrema pobresa és té menys por a la mort, forma part del dia a dia. És comprensible que es juguin la vida per aconseguir-ne una de millor. Tampoc dediquem gaire estona a pensar en els trajectes que fan les persones immigrades o refugiades. Quantes cauen pel camí? No ho sabrem mai, no les comptarem mai, però no és això una altra pandèmia? Té el mateix valor la mort d’un europeu per Covid-19 que un altre per malària o ofegada al Mediterrani? Ara que molts tenim sentiments de vulnerabilitat, por, incertesa pel futur, proximitat de la mort, potser és bon moment per reflexionar sobre la nostra vida i la nostra mort, però també sobre la vida i la mort de les altres persones.