Societat

EDUARD REY

“Els religiosos estem fent el de sempre: estar al servei dels altres”

Aquest monjo caputxí presideix la Unió de Religiosos de Catalunya (URC). L’entitat, que agrupa els religiosos i religioses del país, acaba de fer 40 anys.

La Unió de Religiosos de Catalunya (URC) ha fet 40 anys aquest 29 d’abril. Els religiosos i religioses –a casa nostra n’hi ha quasi 6.000, de 165 congregacions– no han pogut fer una gran trobada a causa del coronavirus. Potser encara la podran recuperar abans no acabi l’any, tot i que els consagrats són, la gran majoria, gent molt gran, raó per la qual han fet un confinament molt estricte. Eduard Rey presideix l’URC des del març del 2019. És un frare jove, de 42 anys. “Vaig ingressar al convent caputxí d’Arenys de Mar als 19 i m’hi he passat 22 anys”, explica per telèfon des del terrat del convent de Pompeia, a la Diagonal, on viu ara. “Soc de Barcelona i això dels terrats em tira molt; fixa’t que al convent d’Arenys teníem jardí, però jo, així que podia, m’escapava al terrat.”

A la carta dirigida als membres de l’URC amb motiu del 40è aniversari, comença explicant que el 26 d’abril va seguir la vetlla de Santa Maria de Montserrat per internet.
Sí, tenim un projector i uns quants frares el vam connectar a internet per poder veure la vetlla de Montserrat. Les noves tecnologies és un dels grans descobriments que hem fet l’Església amb aquesta pandèmia. Qui ens havia de dir que es faríem les misses per les xarxes socials!
Diu que Montserrat és un signe de tota la vida religiosa a Catalunya, que el nostre país és fill dels monestirs benedictins.
La història de Catalunya i d’Europa no s’explica sense la presència de la vida religiosa. Quan vas a Ripoll hi ha un cartell que diu: “Ripoll, bressol de Catalunya”. Doncs és clar, perquè hi havia un monestir!, un monestir que va irradiar cultura, iniciatives com les de Pau i Treva amb l’abat Oliba, va articular el territori juntament amb els comtats... I el segle XIX? Està ple de fundadors i fundadores de congregacions: unes dedicades a fer classe a nenes, que aleshores no se les escolaritzava; a vetllar malalts, perquè no hi havia una sanitat com ara; a acollir abandonats... Tot això durant molt temps els que ho fèiem érem nosaltres.
Encara ho feu, de fet.
El que ha canviat és que ja no som els únics que ho fem ni els principals, però ho seguim fent perquè és la nostra raó de ser. La nostra missió és seguir l’Evangeli, la pregària, i estar al servei dels altres. En aquesta pandèmia molta gent ens pregunta: “I les congregacions què estan fent?” Doncs estem fent el que hem fet sempre i, a més a més, en confinament: hi ha congregacions que tenen cases on acullen menors en situació de protecció; els Mercedaris, per exemple, tenen pisos per atendre expresidiaris, i un llarg etcètera.
A més us heu posat a disposició del país.
Tenim cases i instal·lacions a tot el país i hem dit al govern que si cal alguna instal·lació només ens ho ha de demanar. A part, les congregacions que tenen hospitals ja estan integrades al sistema de salut, per descomptat.
Tot i que teniu gent molt gran.
Sí, això ho hem de tenir en compte. Nosaltres tenim cases per tot el territori i estem oberts a qualsevol necessitat. Sé que s’han fet gestions amb diversos consolats per allotjar gent d’altres països que no havien pogut marxar d’aquí en declarar-se l’estat d’alarma i se’ls havia d’allotjar, per exemple.
La Unió de Religiosos, que va unir les congregacions d’homes i de dones de casa nostra, és una entitat molt paritària!
Encara ho hauríem de ser més! Des de sempre, si ha presidit l’entitat una dona, el vicepresident ha estat un home, i ara és al revés: ara jo soc president i la vicepresidenta és la Rosa Masferrer, de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona. A la junta hi ha quatre vocals: dos homes i dos dones, però això encara és injust, perquè la gran majoria de vida religiosa és femenina: la proporció seria un 77% de dones per un 23% d’homes.
Vostè ha dit que l’Església està experimentant un “creixement en la disminució”.
Ho dic des de l’experiència. En general tenim les esglésies plenes de gent gran, per tant, el que vas experimentant és una disminució. El context general de l’Església és una disminució i així serà uns quants anys. Però, mira, entre aquesta realitat també hi ha processos de creixement que abans no hi eren. Abans, la fe passava de pares a fills i punt, i ara no. Ara qui se t’acosta és gent que descobreix la fe, molta adulta que s’havia allunyat de la religió i s’hi vol tornar a acostar. Els mecanismes de creixement de l’Església són uns altres perquè ara ningú hi està obligat. Jo, per exemple, ja soc d’una generació que no he viscut l’ambient en què la gent d’alguna manera se sentia obligada a formar part de l’Església.
Aquesta pandèmia ens farà reflexionar?
No ho sé, no ho tinc tan clar. A mi em sembla que l’ésser humà és molt tossut!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Protesta dels metges de l’hospital Trueta per demanar descansos

GIRONA

Reobertura universitària

Barcelona

Vuit de cada deu geriàtrics no tenen cap cas de Covid-19

girona

Bàscara negocia amb Educació

BÀSCARA
FRANCESC TORRALBA
FILÒSOF I TEÒLEG. DIRECTOR DE LA CÀTEDRA ETHOS DE LA UNIVERSITAT RAMON LLULL

“Amb la crisi, els nostres somnis de grandesa s’han enderrocat”

El Bisbat obre una oficina pels casos d’abús sexual

GIRONA

Una avaluació amb models variats i no exempts de polèmica

Barcelona

El transport públic torna dilluns quasi a la normalitat en el servei

barcelona

La mestra de Vilademuls dona negatiu en Covid-19

SANT ESTEVE DE GUIALBES