“Un entrebanc més per als joves migrants en el seu llarg i dur viatge”

Ha estat un gran canvi. Cal Manco és una casa on hi ha vint joves que diàriament surten per anar a formar-se a Girona i que de cop s’han trobat tancats, sense activitats a fora, ni sortides lúdiques de cap de setmana, etc. A més, tot l’equip del projecte, que hi som de manera presencial les 24 hores, vam haver d’adaptar-nos a videotrucades des de casa, reunions en línia, establir responsables a la casa, gestionar l’entrega de menjar, etc. Tota la formació ara la fem en línia i això els representa una dificultat nova, perquè molts no han utilitzat mai un ordinador, o no tenen un coneixement suficient de llengua.

En un principi va ser un xoc molt fort. No només per haver de deixar la formació laboral, sinó pels cursos de llengua, que per a ells són molt importants. Pensen, sobretot, en el després i en la situació econòmica resultant, perquè ells han vingut aquí a buscar feina i un futur millor i ara es troben amb un problema afegit. Però cal remarcar que ells han passat un procés tan dur i dolorós durant tant de temps que aquesta crisi representa en certa manera només un entrebanc més en el seu recorregut, el seu viatge. Ara, però, amb l’afegit que no tenen la família a prop. A més, en alguns casos també reben notícies de l’afectació del coronavirus als seus països i això els preocupa.

A Cal Manco ja prenem mesures higièniques estrictes de manera habitual. Servim menjar i sempre hem anat amb guants i respectant distàncies, controlant temperatures, realitzant anàlisis d’aigua de manera periòdica, al marge del coronavirus i de la crisi sanitària.

Els preocupa molt el tema de la feina. Van tenir una mica d’esperança amb les oportunitats de treballar al camp anunciades fa unes setmanes, però de seguida vam veure que no era una bona opció, perquè, tot i poder treballar, la normativa no deixava clar si podrien regularitzar la documentació, que és el seu objectiu per poder accedir al mercat laboral.

Un noi de Ghana ens deia que ell creu que la gent vindrà igualment. Que fins i tot hi ha gent esperant que les fronteres tornin a ser més permeables per tornar a venir, perquè continuen passant gana i necessiten buscar noves oportunitats. Les causes per les quals la gent marxa del seu país per cercar una vida millor hi continuen sent. Mentre no desapareguin la gent continuarà fent el que faci falta.

La veritat és que no. Vam haver de cancel·lar la festa del primer aniversari de la casa i alguns veïns es van posar en contacte amb nosaltres, preocupats pels nois i pel projecte. Però ells sí que segueixen amb inquietud els moviments i les declaracions polítiques sobre temes com la immigració i d’altres que els afecten directament i a vegades fins i tot tenen prou ànims per fer-ne broma.

A Cal Manco tenim la sort de comptar amb un espai molt gran. Durant el confinament, hem pogut dedicar-nos a fer bricolatge, netejar o arreglar equipaments, com la resta de llars del municipi i del país. Molts dels nois acollits han començat a fer esport de manera diària. No han parat de moure’s i això crec que ha estat un canvi molt positiu.

S’han de posar més mitjans i invertir molt. El tercer sector ha rebut moltes retallades durant els últims anys, d’ençà la crisi del 2008 i ara en paguem les conseqüències. La feina de Càritas és arribar on no arriba l’administració, i ara calen molts mitjans per evitar que arribem a un col·lapse. A més, segurament al setembre tornarem a tenir arribades de migrants i es repetiran els problemes.