Societat

M. CONSUELO MENDOZA

COMPTABLE D’ASOPEDI (ASSOCIACIÓ DE PERSONES AMB DISCAPACITAT), D’AGUACATÁN

“Junts podem construir un nou món centrat en les persones”

Ha superat el propi hàndicap i, tot i néixer en un entorn complicat, s’ha tret un títol universitari i treballa per millorar les condicions de vida de les persones discapacitades de Guatemala

Vostè on va néixer?
A Aguacatán, que és un municipi del departament de Huehuetenango, que està situat al nord-oest de Guatemala i limita al nord i l’oest amb Mèxic. La majoria de la població és descendent dels pobles que l’habitaven abans de l’arribada dels espanyols, i hi ha un alt índex de pobresa i economia de subsistència.
Que és Asopedi?
Fins fa molt poc, quan una persona tenia alguna discapacitat es veia obligada a restar a casa perquè no hi havia cadires de rodes ni associacions que la poguessin ajudar i incentivar. Va ser en aquest context que el 2002 Feliciano Mendoza Bernal va aconseguir fer les primeres passes per agrupar les persones discapacitades d’Aguacatán. Després de vèncer moltes dificultats econòmiques i socials i amb el lema Compartir y convivir, aquell any es va celebrar una trobada que va posar els fonaments de la primera associació, provisionalment batejada Hay una Esperanza, que es va consolidar dos anys més tard, el 17 de juliol del 2004, quan es va transformar en Asopedi, Associació de Persones amb Discapacitat d’Aguacatán.
Quins objectius té?
Propiciar el desenvolupament integral d’homes i dones amb problemes de discapacitat del municipi d’Aguacatán, ja sigui a través de programes i tallers d’aprenentatge enfocats a la superació personal, o amb intercanvis amb altres associacions germanes. A més, formula i facilita programes per impulsar espais d’atenció a les persones a les quals se’ls pugui ensenyar un ofici, i també a fer artesania d’acord amb les condicions físiques i mentals de cadascú. L’objectiu és que els permeti desenvolupar-se personalment i també que puguin obtenir els propis ingressos familiars. Des del 2003 treballem conjuntament amb el GERD, el Grup Editor de la Revista del Discapacitat –una ONG gironina amb seu a Sarrià de Ter–, que ha impulsat una fàbrica de cadires de rodes a Guatemala. El 2010 vam aconseguir un local en què es va posar en funcionament l’escola Maestro Fermín, amb fisioteràpia, llenguatge de signes..., i ara treballem i busquem recursos per aixecar un nou edifici escola més ampli i modern, un projecte que ha rebut el suport de la Diputació i l’Ajuntament de Girona.
Vostè ara és la comptable d’Asopedi?
I n’estic molt contenta, perquè això suposa que tot i la meva discapacitat física he superat les diferents etapes educatives. A la zona on jo vivia, tenir una persona amb discapacitat era un gran problema per a unes famílies que quasi mai la podien treure de casa, que és el que em passava a mi. Si sortia al carrer els nens em miraven i em preguntaven: “Mami, per què no camines?”
Complicat?
I tant. La meva era una família camperola, a casa hi havia pocs recursos i per poder tirar la família endavant el meu pare va haver d’emigrar als Estats Units. Nosaltres ens vam quedar amb la mare. Jo tenia la discapacitat i ella pensava que m’havia de quedar a casa per no posar-me en risc. La meva idea era estudiar, canviar la meva situació, era una il·lusió, que vaig començar a acaronar quan vaig rebre la meva primera cadira de rodes, gràcies a l’associació Asopedi. Per mi va ser un avenç increïble. Els meus amics d’escola sortien al pati i jo em quedava asseguda jugant amb la cadira. La sentia part de mi. Aquell va ser un moment que no oblidaré mai.
Tot un repte?
No cal dir-ho! M’he hagut d’enfrontar a situacions complicades, sobretot en matèria de transport. Els autobusos no estaven preparats i si et veien amb cadira de rodes no et paraven. Sort que he trobat bones persones que s’aturaven. Després de molt d’esforç vaig ser la primera persona discapacitada d’Aguacatán que es va llicenciar a la universitat i, per mi, aquella va ser una història increïble.
Podríem dir que s’ha convertit en una referent?
Si es tenen els recursos i les oportunitats, tant la gent amb discapacitat com la gent normal pot arribar allà on es proposi, però això comporta un canvi de mentalitat. La lluita passa per l’educació, que és un factor fonamental, que és el que ens ajuda a canviar de vida, tant a nosaltres com als nostres veïns. Sempre he cregut que el coneixement no serveix per a res si no l’utilitzem per fer el bé. És el coneixement el que ens ha d’ajudar a superar les dificultats i marcar el camí que ens ajudi a recuperar la humanitat, mirar-nos als ulls, pensar el que volem fer i saber que junts podem construir un nou món centrat en les persones. No podem ser robots, hem d’entendre que una persona no és diferent perquè vagi en cadira de rodes, que junts podrem lluitar per la tan necessària justícia social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Demanen que la gestió de la Covid es fonamenti en criteris científics

Barcelona

Des d’Olot a l’estratosfera per a Càritas

OLOT

Més de 40.000 milions en finances sostenibles

D’Olot a l’estratosfera per ajudar Càritas

OLOT

Transport públic: l’eina contra el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica

Quarantena preventiva en dos instituts més

GIRONA / SALT

Les restriccions han tornat al mercat de la Devesa

GIRONA

Nova àrea d’urgències a la clínica de Banyoles

BANYOLES

Baixa la sinistralitat a les carreteres de Girona

GIRONA