L’Empordà forma una unitat, encara que administrativament no es reconegui. La gent de Figueres, Palafrugell o l’Escala quan es troben lluny de casa es reconeixen com a empordanesos. La plana empordanesa ha patit una forta intervenció humana, basada sobretot en la dessecació de les zones humides i en l’augment de la superfície agrícola i urbana. Una gran xarxa de recs i canals ha permès dotar-la d’un valuós sistema de regadiu i s’ha convertit en un dels espais més significatius del país, que Josep Pla, l’escriptor més “empordanès”, no dubtava a qualificar de magnífic exemple de civilització.

La tramuntana ha estat la mà de l’artista que ha modelat un paisatge en el qual la gent ha creat estructures per resistir els seus embats,  des de les parets seques als marges de les cases fins als xiprers entre camps, que generen una estructura visual de gran valor.

Els que prefereixen els valors naturals els trobaran sobretot a la franja litoral, a l’espai protegit dels Aiguamolls, el conjunt de mar més important de Catalunya després del delta de l’Ebre. L’Albera, el cap de Creus, el Montgrí, el Baix Ter, les illes Medes, les Gavarres i l’Ardenya conviden a nombroses excursions els visitants que tenen la natura com a principal objectiu.

Els atractius de la plana empordanesa són gairebé infinits i si les preferències del visitant es decanten pel poblament humà, la història antiga, en trobarà mostres a paletades des del nord, a Roses i Empúries, on grecs i romans van deixar empremtes importantíssimes, fins al jaciment ibèric d’Ullastret, el més gran de Catalunya.

Molts pobles de l’interior conserven la flaire medieval que els va fer créixer a l’ombra de senyors feudals que van deixar imatges dels seus temps de glòria en castells, palaus, masies fortificades i moltes altres construccions que resulta impossible enumerar en aquest breu espai. Un recorregut de nord a sud el podríem començar al castell de Requesens, a Cantallops, al bell mig del Parc Natural de l’Albera. Si saltem a Castelló d’Empúries, l’edat mitjana ens obrirà les portes de bat a bat, des de la basílica de Santa Maria (catedral de l’Empordà) fins al barri jueu, la presó, les muralles i molts altres racons.

El massís del Montgrí, coronat pel castell inacabat del mateix nom, és un altre punt de referència des del qual es poden traçar diferents itineraris de recorregut històric. A poca distància ens trobem el castell de Bellcaire d’Empordà, que va ser, durant molts anys, un motiu de discòrdia entre els comtes d’Empúries i la monarquia. De fet, els comtes es van quedar al castell de Bellcaire i la monarquia, per la seva banda, va començar a construir el castell del Montgrí per fer valdre el seu poder. Tot i així, no va fer falta acabar-lo, ja que el rei es va quedar finalment el castell de Bellcaire. Un exemple més d’una terra sembrada de construccions medievals. Però si el visitant prefereix altres tipus de sembrats, la ruta de l’arròs de Pals no el deixarà indiferent, amb el Molí de Pals a l’epicentre, una indústria situada a l’extrem sud del Parc Natural del Montgrí, prop de la gola del Ter, un espai envoltat de camps d’arròs i ancorat sobre el rec del Molí. Aquesta ruta es pot fer en un tren que surt del nucli antic de Pals.