LLUÍS SERRA
GERMÀ MARISTA. SECRETARI GENERAL DE LA UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA 2008-2020
“Casaldàliga, el pare Manel i Càritas són Església, no cal amagar-ho”
L’Església quan comunica cap enfora ho ha de fer planer, com feia Jesús. Jesús no parlava als cristians, parlava a tothom
Els que passa és que una generació de religiosos vol passar el relleu, però la generació d’ara no el vol, no li interessa
A finals d’aquest mes d’agost, Lluís Serra, que durant tres quadriennis (del 2008 al 2020) ha estat secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), va decidir deixar el càrrec i s’acomiadava amb una carta íntima i emotiva. Començava citant Marie Kondo, la japonesa autora dels llibres La màgia de l’ordre i La felicitat després de l’ordre i deia que, després de llegir-se’ls tots dos, el primer l’havia impactat més: “Aquest llibre pot ser mal interpretat quan es redueix a unes tècniques força radicals i interessants d’endreçar les coses, però conté un fons, un sentit de la vida, que va més enllà de l’ordre material. Els que hem de canviar de tant en tant, sabem prou bé que la nova missió sovint exigeix passar pel sedàs les coses acumulades. Estripar, llençar, deixar...”
Ha hagut d’ordenar molt?
He intentat fer una bona transmissió als qui m’han agafat el relleu, i sí, he intentat deixar-ho el màxim ordenat possible. Posar ordre a papers i correus electrònics ha estat un batibull de sentiments, de sorpreses, d’agraïments, perquè hi havia coses molt antigues que ni les recordava. I aquí la Marie Kondo: quan un posa ordre no és només una qüestió física, també posa ordre al seu interior. També pot ser un alliberament, és com deixar enrere tota una etapa de la teva vida, no voler-se aferrar al passat, per començar-ne una altra de nova i mirar el futur. I això no sempre és fàcil.
Tots aquests anys ha editat la revista ‘Horeb’ i ha estat la veu dels religiosos i religioses als mitjans de comunicació.
Si, i ja abans, a Roma, havia estat el director de comunicació del nostre institut. De sempre la comunicació m’ha semblat molt interessant, i penso que, d’entrada, he tingut una relació sense prejudicis amb els mitjans. Però també he estat molt crític. A la carta d’agraïment que vaig fer aquest estiu en acomiadar-me posava l’exemple de Pere Casaldàliga. La seva mort ha tingut un gran ressò, però sovint les lloances que ha rebut per part dels mitjans han estat una forma subtil de segrestar l’essència de la seva vida i de secularitzar la seva figura... com volent dir “i si no hagués estat capellà encara hauria estat millor!”. Però el compromís social i polític de Pere Casaldàliga a favor dels pobres i marginats tenia una font: Jesús, l’Evangeli i el Regne de Déu. Silenciar això, voler amagar-ho, és una distorsió.
Parlem llenguatges diferents?
Estem en un ambient on a la part religiosa hi ha uns certs filtres que dificulten la lectura transparent i directa. En part en tenim la culpa nosaltres, la part religiosa, que ha de fer servir un llenguatge més accessible. El papa és molt directe, la gent l’entén. Doncs nosaltres hem de fer el mateix: quan fem comunicació no podem parlar com si estiguéssim en una aula de teologia. L’Església quan comunica cap enfora ho ha de fer de forma planera, com feia Jesús. Jesús no parlava als cristians, parlava a tothom. En una de les pàgines més sublims de l’Evangeli, les Benaurances, Jesús no parla als seus deixebles... parla a tothom.
Passa a tots els països, o aquí més? Aquí pesa com una llosa el paper de l’Església durant el franquisme.
He viscut a Itàlia uns anys, i allà hi ha un altre tarannà. Quan tu acceptes una institució raonablement, no t’hi predisposes en contra. Pots ser crític, però pots obrir-te a escoltar. Aquí hi ha una reticència a escoltar l’Església i, efectivament, estem pagant que el franquisme es recolzés i quasi es volgués fusionar amb l’Església catòlica.
Deia que s’ha volgut segrestar l’essència de Casaldàliga secularitzant-lo i diu també, a la seva carta de comiat, que això ho fan sovint els mitjans.
Mira, ara et posaré un altre exemple: el pare Manel. Els mitjans han accentuat molt la confrontació que va tenir amb el bisbe, però jo et podria dir que ell també, en certs moments, va estar molt agraït al bisbe i a la jerarquia. Però què passa? Que el conflicte sempre ven més. Cal parlar del pare Manel com d’un home d’Església, ell deia que per damunt de tot era capellà, i si no hagués estat un home d’Església hauria deixat el sacerdoci. Jesús era el seu motor. Quan es parla de la transformació social per la qual va lluitar no es pot obviar la font que donava sentit a aquesta lluita. Per això ell, com en Casaldàliga, es van entregar d’aquesta manera. Que en algun moment hi ha conflicte? Això és lògic!, perquè trobar el camí evangèlic no sempre és fàcil. El que no és just és segrestar la font, amagar-la. Passa també amb Càritas.
....
Tothom diu Càritas és una meravella! I sí, és clar, està fent una feina fabulosa. Però Càritas és una obra d’Església, la mateixa Església que posa una mitra a un bisbe. Tot és Església: hi ha aspectes que no tenen una bona acceptació, i sí que és veritat que hi ha coses criticables que potser s’han de canviar, però no es pot dir que Càritas és una meravella i les altres coses són una porqueria. No, perquè Càritas sense Església no seria Càritas, seria una ONG o una altra cosa, i això s’ha de reconèixer. S’ha de mirar la institució en global; no hi ha persona o institució que no tingui llums i ombres. Mira, vaig quedar molt impressionat quan vaig veure L’últim sopar de Dalí al museu de Washington: l’única figura que deixa transparentar el que hi ha darrere seu és Jesús.
Agraeix en el seu comiat que les congregacions religioses hagin confiat en el projecte intercongregacional, sobretot en la formació inicial dels novicis.
A vegades hi ha gent que s’entrega a la seva congregació i a la seva finalitat però pot perdre de vista que un orde té sentit dins de l’Evangeli i, per tant, dins de l’Església i agermanada amb les altres congregacions. Cal treballar junts, no fer sol el camí i pensar que la congregació no és l’últim referent, sinó que és un mitjà que, en un moment determinat, pot arribar a deixar d’existir. Al llarg dels segles a vegades hi ha hagut confrontacions entre congregacions... Això no pot ser: estem treballant pel mateix! A vegades aquest sentit no sempre s’entén. Per això dic que és important aquesta relació sobretot en la formació dels novicis. Si una congregació té només els seus novicis, és una llàstima perquè és perdre aquest sentit intercongregacional, i això és molt ric. En el moment que un novici aprèn d’altres congregacions, diferents carismes, i confronta i discerneix... aleshores s’adona que és més que una obra d’Església.
Parla de novicis, però cada cop n’hi ha menys. Quina és la situació de la vida religiosa avui?
Hi ha una disminució numèrica dels religiosos i religioses, aquesta és la realitat. Fonamentalment i actualment ve produïda per dos fets: un, que hi ha defuncions, i dos, que hi ha poca gent que vulgui ingressar en un orde. S’hi ha d’afegir l’envelliment de les comunitats. Això passa en uns quants països significatius d’Europa, no a tot el món.
I quin futur tenen les congregacions?
El tema és la transmissió. Poso d’exemple una cursa de relleus. En una cursa de relleus la clau és passar el testimoni. Doncs els que passa ara és que una generació vol passar el relleu, però a la generació següent ni el vol ni li importa, hi ha una desconnexió. Com es pot fer aquesta transmissió? quest és un dels problemes que no només passa en el camp religiós sinó en molts altres camps de la vida social. A mi m’agrada molt citar una expressió del papa que diu: “Aquesta no és una època de canvis sinó un canvi d’època.” I el cas és que ara ben bé no sabem on anem, tot està tan obert que pot passar qualsevol cosa.
Creu que la pandèmia pot provocar un retorn a l’espiritualitat, un retorn a la religiositat i a voler ser religiós?
Jo veig que la pandèmia pot qüestionar la vida però que hi ha moltes ganes d’oblidar-se’n, de fer com que no estigui existint perquè hi ha molta por. No sé si la gent estem veient el que pot arribar a significar. D’entrada jo critico l’expressió “nova normalitat”. Què vol dir? D’entrada si és normal pot ser nou? Què vol dir, que tornarem a fer el que fèiem abans? De normalitat, res: hi haurà canvis molt importants. Ara mateix s’acaba d’aprovar una llei de teletreball i en el futur, com diu el filòsof jueu Harari, hem d’estar molt alerta perquè els estats aprofitaran la crisi per aprovar lleis que seran una retallada brutal de drets. Pel que fa a la religiositat... no sé si pot passar com el que va passar després de la Segona Guerra Mundial.
Què va passar?
Hi va haver, en general, una recerca del sentit profund de la vida després d’aquell desastre tan gran. I hi va haver una resposta enorme en el camp de la fe, un creixement enorme de la vida religiosa. Potser molts van entrar en congregacions d’una manera sincera, però molts d’altres potser ho van fer més portats pel sentiment col·lectiu. Si compares les xifres d’ara amb les d’aquells anys, la diferència és molt gran. Però aquí cal dir una cosa: potser ara és baix, però és que aleshores potser les xifres tan altres de religiosos i religioses van ser desmesurades!
A l’Estat, la Guerra Civil i la dictadura...
Van fer créixer el nombre de religiosos i religioses. Però potser va ser un creixement irreal perquè després, quan va venir el Concili, hi va haver una allau de baixes. El Concili va propiciar una certa “purificació de motivacions”, potser molta gent havia fet una lectura impròpia de la realitat que estava buscant i es van fer religiosos quan en realitat ser religiós no era el que buscaven o el que necessitaven. El que vull dir és que les desmesurades xifres d’aleshores potser no eren tan reals i són més reals les que tenim ara.
El que sí que és una realitat és l’aposta de l’Església per l’ecologia.
No és tan clar, el papa té molta oposició i als EUA, per exemple, ha tingut molts detractors. Però sí, l’encíclica Laudato Si és una de les grans aportacions a la humanitat que ha fet el papa. Una altra de les aportacions que a mi m’agrada especialment, on va expressar la seva veritable essència, va ser la intervenció que va fer durant el conclave, el març del 2013. Va llegir unes paraules, i després el cardenal de l’Havana, que ja és mort, li va demanar que les escrivís. Va ser llegir el text i poc després Jorge María Bergoglio va ser escollit papa i va agafar el significatiu nom de Francesc.
I què diu?
Per exemple que l’Església està cridada a sortir de si mateixa i anar a les perifèries, no tan sols les geogràfiques sinó també les perifèries existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, les de la injustícia, de la ignorància i prescindència religiosa, les del pensament, les de tota la misèria. I diu: “Quan l’Església no surt de si mateixa per evangelitzar esdevé autoreferencial i, aleshores, emmalalteix.” I afegeix: “Els mals que al llarg del temps s’han donat en les institucions eclesials tenen l’arrel en la autoreferencialitat, una espècie de narcisisme teològic”, i diu que aquesta Església autoreferencial “pretén Jesucrist dintre de si i no el deixa sortir”. Busqueu aquest text a internet, és una meravella!
Les coses pel seu nom
El germà marista Lluís Serra, que és llicenciat en teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, en filosofia per la UB i és doctor en psicologia per la URL, ha estat dotze anys secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC) i, a part de la tasca de coordinar les activitats, les trobades i les reunions dels religiosos i religioses de Catalunya, fer actes, informes i estadístiques, se les ha hagut de veure amb tots els periodistes que, majoritàriament, li hem trucat sempre per confirmar o desmentir notícies dolentes, escàndols o rumors, poques vegades per fer reportatges en profunditat o donar veu a l’Església. Per això reivindica el contacte directe amb els informadors i que aquests parlin de l’Església sense prejudicis i, que, sense obviar les crítiques, que en reconeix moltes, es diguin les coses pel seu nom. Aquest estiu ha deixat el càrrec just l’any que la URC, que representa quasi 6.000 religiosos i religioses de 165 congregacions, ha celebrat els seus 40 anys. Professor a l’ISCREB i autor de nombrosos articles i llibres, és secretari provincial de la província L’Hermitage dels maristes (França, Catalunya, Grècia, Hongria i Algèria).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.