Adeu al monjo i historiador Hilari Raguer

El pare Hilari Raguer no haurà pogut complir un dels seus somnis: veure Catalunya independent. Va morir ahir –justament l’1 d’octubre– al monestir de Montserrat, d’on era monjo des del 1954. Un infart fa pocs anys i un parell de caigudes no fa gaire l’havien deixat molt fràgil, tot i que ahir els seus germans monjos el recordaven lúcid fins a l’últim moment. El funeral serà dissabte a la basílica de Santa Maria de Montserrat.

Hilari Raguer, un dels historiadors més preuats del nostre país, era un dels pilars de la comunitat benedictina de Montserrat. Creu de Sant Jordi el 2014 i Medalla d’Or de la UB el 2016, per a Catalunya era estructura d’Estat. Va documentar com ningú l’Església espanyola durant el franquisme i el seu suport al règim (La espada y la cruz. La Iglesia 1936.1939 (1977), La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (2001) i Réquiem por la cristiandad. El Concilio Vaticano II y su impacto en España (2006)) i va ser un lluitador antifranquista incansable. De ben jove va formar part del grup opositor al franquisme Torres i Bages, en el qual va coincidir amb Jordi Pujol i Joan Reventós, i fins als seus últims dies va lluitar contra el centralisme de l’Estat espanyol i pels drets de Catalunya. Sempre recordava que el que està passant els últims anys a Catalunya “ja havia passat”, i llibres com Carrasco i Formiguera. Un cristiano nacionalista (1890-1938), publicat el 2002, fan posar els pèls de punta.

Va formar part de la comissió sobre Memòria Històrica que va impulsar l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i des del minut 1 va demanar que es retiressin les restes de Franco del Valle de los Caídos, recordava ahir el seu amic i monjo Bernabé Dalmau.

En el seu llibre Ser independentista no és cap pecat (Claret 2012) denunciava l’anticatalanisme dels poders de l’Estat centralista i de l’Església catòlica més reaccionària, i assegurava que l’aspiració de Catalunya a ser independent (i republicana) era un dret fonamental que podia emparar-se en la doctrina social de l’Església i els drets humans.

Sempre al costat de la classe obrera, el 1951 va ser detingut durant la vaga de tramvies, en la qual va participar activament (havien apujat el preu del bitllet a 0,70 pessetes, mentre que a Madrid costava 0,50), i va ser empresonat set mesos al castell de Montjuïc, fet que el canviaria per sempre.

Era llicenciat en dret civil per la UB, doctor en dret civil especialitzat en ciències polítiques (UB) i llicenciat en teologia especialitzat en bíblica (Roma). Destinat uns anys a Colòmbia, va ser mestre de novicis a Medellín i professor de litúrgia a Bolívia. Ja a Catalunya, el 1966 va fundar la revista Documents d’Església i els darrers anys col·laborava a l’ISCREB i a la Facultat de Teologia de Catalunya.