Malestar dels capellans de Barcelona amb Omella

El clergat de Barcelona està molest amb el cardenal Omella per haver nomenat un prevere de Tortosa com a nou bisbe auxiliar de Barcelona. Els preveres barcelonins mantenen que hi ha prou capellans a la diòcesi per poder-ne trobar un i critiquen que l’arquebisbe Joan Josep Omella, que és qui ha triat (perquè, a més a més, és membre de la Congregació per a la Causa dels Bisbes, a Roma), hagi preferit anar-lo a buscar a fora, un prevere que pràcticament no coneix les interioritats de la diòcesi de Barcelona ni de la societat barcelonina perquè fa molt pocs anys que viu a la ciutat. Per contra, molts capellans que fa temps que tenen diferents càrrecs en les institucions eclesiàstiques de Barcelona i amb molts anys d’experiència han estat, novament, menystinguts.

Diverses fonts consultades per aquest diari mantenen que el nou bisbe auxiliar de Barcelona, Javier Vilanova (tot i que a la nota de premsa oficial hi posava Xavier), és un capellà de “perfil baix” i pràcticament desconegut, amb poca transcendència de la tasca feta fins ara. En aquests moments és rector del Seminari Interdiocesà de Catalunya, però a molts capellans de la diòcesi i la majoria de fidels els va costar situar-lo aquest dimarts passat, quan el cardenal Omella el va presentar. Era un total desconegut.

Vilanova té un perfil molt similar al d’un altre bisbe que, precisament, és amic seu i també tortosí: Romà Casanova, bisbe de Vic, observen diversos entesos. El bisbe de Vic en el seu moment, el 2003, va ser “imposat” per l’aleshores arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, per substituir la vacant que deixava el bisbe Guix. La “imposició” d’un capellà tortosí per part de Carles, que era valencià i havia estat bisbe de Tortosa, va aixecar moltes crítiques i, fins i tot, es van fer manifestacions el dia de l’ordenació.

Tant Casanova com Vilanova, diuen els experts, no tenen cap tipus d’empatia amb el catalanisme, cosa que els fa molt propers al cardenal Omella, flamant president de la Conferència Episcopal Espanyola, que entre les primeres coses que ha fet ha estat publicar una carta de suport al rei emèrit després de fugir als Emirats Àrabs i dir al govern de l’Estat que ara mateix “no és prioritari traslladar els monjos que custodien el Valle de los Caídos” perquè el país té coses més importants a fer, com és ara lluitar contra la pandèmia.

Javier Vilanova, diuen els qui el coneixen, “és molt bona persona” però és de tarannà conservador i està lluny d’assemblar-se a un dels seus predecessors més recordats i estimats de la diòcesi: el bisbe Joan Carrera, molt proper a les classes populars i treballadores, dialogant i redactor d’Arrels cristianes de Catalunya, el document amb què el 1985 tots els bisbes catalans van identificar-se amb la història pròpia, la identitat i la llengua del país, Catalunya, i el seu fet diferencial. Al contrari que Carreras o amb un altre bisbe auxiliar de Barcelona molt estimat de l’època de Martínez Sistac, Sebastià Taltavull, ara bisbe de Mallorca, Vilanova ha estat molt ben acollit pels catòlics més conservadors de Catalunya, aplaudit fins i tot. La revista ultra Germinas Germinabit deia això amb relació a l’elecció de Vilanova: “S’ha d’agrair a Don Joan Josep que per fi comenci a fer les coses bé.”

Vilanova és el tercer bisbe auxiliar de Barcelona, juntament amb Sergi Gordo i Antoni Vadell.