Societat

HATIM COUCOU

PARTICIPANT DEL PROGRAMA BATECS DEL CARRER

“El carrer és una escola que t’ensenya a situar-te”

Quan estàs vivint al carrer, et pot semblar que dorms, però en realitat no pots fer-ho. Ni dorms ni descanses
Si tens una llar et sents capaç de tot i amb una energia que vivint al carrer és impossible d’aconseguir

Hatim Coucou té dinou anys i va néixer a la ciutat de Tànger, al Marroc. Va arribar a la península amb setze anys, primer a Andalusia, a Granada concretament, i després a Catalunya. Les circumstàncies l’han portat a viure al carrer en diverses ocasions. Encara no ha pogut votar mai, ni al Marroc ni aquí, perquè no té papers. Fa uns mesos, va participar activament en la tancada de la Universitat de Girona per reclamar els drets dels joves no acompanyats. Li agrada molt el teatre, mitjà que li permet fer pública la seva experiència. Explicarà el seu testimoni a Batecs de carrer, un projecte que desenvolupen els voluntaris joves de Càritas Diocesana de Girona, i que presentaran públicament aquest mes de novembre, en el marc de la setmana dedicada a les persones sense llar. Batecs de carrer recull altres testimonis de persones que han viscut al carrer, per escoltar i mirar d’entendre les circumstàncies que els han dut a viure en aquestes condicions.

Quins motius el van portar a marxar del Marroc?
Quan era adolescent em solia posar en problemes molt sovint. No em portava gaire bé. Moltes vegades em rondava pel cap anar al port de Tànger i marxar, perquè veia que no anava pel bon camí. Al final, van ser els meus pares que em van dir que el millor per a mi era aconseguir un visat i viatjar fins aquí per poder estudiar i tenir les oportunitats que no tenia al Marroc. Vaig arribar amb setze anys a Algesires i de seguida em vaig quedar tot sol. Quan vaig arribar va ser com néixer una altra vegada. Havia de començar de zero i aquí res era com m’havia imaginat. Em pensava que aquí hi trobaria més oportunitats. N’hi ha, d’oportunitats, però tot és més complicat i te les has de guanyar. Ningú et dona res. Vaig venir per estudiar i treballar i fer que la meva mare estigués orgullosa de mi, però de moment encara no ho he pogut aconseguir.
Vostè és molt jove i té molt de temps al davant per aconseguir els objectius. Manté l’esperança?
Sí, encara la mantinc, evidentment, però ja fa tres anys que visc aquí i he vist moltes coses. Quan vaig arribar vaig anar a viure a Granada i les autoritats em van portar a un centre de menors, perquè només tenia setze anys. Al centre hi havia molts altres nois com jo tancats allà dins i era força complicat viure amb dignitat en aquelles condicions. No vaig tardar a tenir problemes amb la convivència i em van canviar de centre, però tot i això vaig acabar passant dos mesos vivint al carrer. Era la primera vegada que dormia al carrer.
Com va assimilar el fet de no tenir un sostre on refugiar-se i passar les nits al carrer?
El primer que recordo és que, com que no parlava la llengua, no podia preguntar res a ningú. I quan era de nit, la gent tenia por i no s’acostava, ni jo m’hi podia acostar. Pensi que tampoc coneixia les regles que hi ha entre les persones que viuen al carrer i no sabia com moure’m amb seguretat i confiança. La veritat és que no podia dormir. Només rumiava tota la nit. Quan estàs vivint al carrer, et pot semblar que dorms, però en realitat no pots fer-ho. Ni dorms ni descanses.
Però un s’hi acaba acostumant per força. O no?
A poc a poc t’hi pots acostumar, sí. Però mai és un bon camí.
El seu objectiu era arribar a Catalunya o tenia altres destinacions al cap?
La meva idea inicial era quedar-me a Granada, perquè hi tenia un amic que ja me n’havia parlat quan era al Marroc, però quan hi vaig arribar no em va semblar el lloc que tenia al cap, i al final vaig pensar que Barcelona seria una ciutat millor per tornar a començar. Gràcies a una amiga que vaig fer a Granada vaig poder comprar un bitllet de bus i viatjar fins a Barcelona per primera vegada. Un cop a la ciutat, vaig passar tres nits al carrer altra vegada i llavors vaig ingressar en un centre de menors fins que vaig complir els disset anys. En aquell moment em va sortir l’oportunitat de poder viure en un pis tutelat i no ho vaig dubtar.
Com es viu en un centre de menors?
Quan entres en un centre d’aquest tipus, trobes que els nois són com una família per a tu. Tots t’expliquen les seves històries particulars, les seves experiències personals i et sents acompanyat. També hi ha moments bons i dolents, com a totes les famílies, però veus de primera mà que hi ha gent que ho passa molt malament i que no se’n surt. En un pis tutelat, en canvi, has de ser molt més responsable, has de preparar tots els menjars, fer els deures, netejar el pis i, en definitiva, mantenir un bon ambient i la convivència amb els companys. La majoria de joves que viuen als centres amb divuit anys han de marxar perquè ja són majors d’edat, però com que molts d’ells no saben la llengua i no poden entendre’s amb gairebé ningú, la seva situació no pot millorar de cap manera. Jo he tingut més sort. Tinc dinou anys, em puc entendre amb la llengua del país i estic vivint en un pis. El carrer i les situacions que comporta em queden lluny.
Què destacaria dels canvis que ha viscut des que va marxar de Tànger fins al dia d’avui?
Suposo que el més destacat és que quan tenia catorze o quinze anys no anava pel bon camí. Feia campana de l’escola i no prenia bones decisions, però a mesura que creixia veia que en aquell entorn no podria sortir-me’n. Llavors vaig començar a creure que si viatjava a un altre país la situació m’obligaria a canviar, a millorar personalment. I en part ho he aconseguit. Ara que estic vivint en un pis, sento que una llar és protecció, pau, tranquil·litat i també llibertat, i això és el que intento explicar al projecte Batecs de carrer, de Càritas Jove, que està centrat en l’experiència de diferents persones que han passat per la situació de viure al carrer. Si tens una llar et sents capaç de tot i amb una energia que al carrer és impossible d’aconseguir. Però també passes moments complicats, no es pensi. Mentre vivia en un pis tutelat, el meu germà es va morir. Vaig viatjar fins al Marroc, només durant dos dies, per poder acomiadar-me i ser al costat de la meva família, però la tornada va ser molt dura. Ho vaig passar malament i vaig fer passos enrere en el meu procés personal. Vaig anar a viure a Figueres i vaig acabar vivint altra vegada al carrer per tercera vegada. Per sort, vaig sobreposar-me a aquella situació, vaig començar a estudiar i me n’he sortit de nou.
Com és l’experiència de viure al carrer?
És com una escola que t’ensenya a situar-te i a descobrir el que està bé i el que està malament. Viure al carrer t’obliga a fer les coses bé i a prendre decisions correctes per ser millor que abans i, sobretot, per fugir-ne. Si et quedes al carrer, res del que facis et sortirà bé. N’has de sortir. Sense una llar, no pots construir res de bo.
Es poden fer amics vivint al carrer?
Sempre s’ha de tenir un bon amic que t’aconselli, siguis al carrer o no. Però quan vius al carrer no saps la situació real de cadascú. No saps què hi ha darrere d’aquella persona. Has de ser hàbil, observador i saber escollir bé amb qui relacionar-te. El bon amic és el que vol el bé per a tu, al carrer o allà on sigui.
Viure al carrer et fa més fort o més fràgil?
Et fa més fort, almenys en el meu cas. Quan estàs amb la família, tens un entorn o una colla de persones de la teva edat, però al carrer t’ajuntes amb gent que no són del teu entorn i de totes les edats imaginables i agafes experiències molt diferents. Mentalment, segur que et fa més fort.
Com era el dia a dia al carrer?
Quan t’aixeques no saps ni què faràs ni on dormiràs. Només penses en com aconseguir diners per al següent àpat, des de l’esmorzar fins al sopar. Només tens això al cap. Però pensa que, per exemple, si m’apunto a un curs però no puc menjar res, serà molt complicat que pugui seguir el curs de manera normal. Una llar i menjar eren de les coses que demanàvem en la tancada de la UdG del mes de març passat, i l’eliminació de traves per aconseguir permisos laborals.
Vostè va ser un dels participants en la tancada de la Universitat de Girona. Com va anar?
Érem 38 joves que vam iniciar la tancada a la UdG abans del confinament per reclamar drets per als joves no acompanyats. Va sortir a tots els mitjans i això ja és important. Des de fora, semblava que estàvem tancats sense fer res, però no era així en realitat. Fèiem moltes activitats i tallers de català, per exemple. Era una tancada per reclamar els drets que ens pertoquen en una societat civilitzada. Volíem demanar papers i la possibilitat d’aconseguir una llar com tothom, aliments i, sobretot, el dret a poder treballar, perquè hi ha molts nois que tenen títols de cuiner o del que sigui, però sense papers no poden treballar i acaben al carrer totalment desaprofitats. La pandèmia, però, ho ha parat tot.
A un noi de Tànger que volgués emigrar, què li diria?
És molt complicat i m’ho pregunten moltes vegades, de fet. Ara ja he sortit de la situació del carrer i estic bé, però si explico el meu periple als nois d’allà no em creuen. Es pensen que vull amagar-los la veritat, que aquí es viu bé. No volen creure la realitat que els expliques. Però sempre aconsellaria a qualsevol noi que agafi sempre el camí correcte i sobretot que no es posi en problemes.
Quins són els seus plans de futur?
Em vull treure un títol de grau mitjà auxiliar d’infermeria o d’integració social, i estic estudiant per aconseguir-ho, però també m’agrada molt el teatre! He participat en una iniciativa que es diu The dreamers. Era una acció per donar visibilitat a la situació dels dreamers, que són els joves que han arribat com a menors i sols a Catalunya des de l’altra banda del Mediterrani, com jo i els meus companys. També he fet el teaser per a una possible pel·lícula. Espero que es pugui rodar! Sempre m’ha agradat molt actuar, encara que no m’hi pugui dedicar professionalment.
Hi ha gent que està al carrer perquè vol?
N’hi ha que sí, però s’ha de veure el perquè. Per exemple, quan ets en un centre, et poden treure el mòbil fins al cap de setmana i no pots parlar amb ningú de fora, ni la família, ni amics ni parelles, etc., i a més, no pots sortir durant tota la setmana. No ets lliure, en definitiva. També hi ha centres on no hi ha menjar halal i això és complicat per a molts. També hi ha nois que es troben en aquesta situació i pensen que al carrer estaran millor, però jo crec que, en el fons, ningú pensa que al carrer sigui millor que en una llar. Simplement, hi ha circumstàncies i moments de tot tipus. També diuen que les drogues et fan oblidar els problemes i el primer que pensa una persona al carrer és oblidar-se dels problemes, precisament. I això ho pots fer fent esport o llegint, o ho pots fer pel camí ràpid, que són les drogues. Per això molta gent es pensa que les persones que estan al carrer sempre es droguen o beuen. Tot té un perquè.

Somnis trencats

Hatim personifica un dels drames més vergonyosos de la societat occidental, el dels joves immigrants menors d’edat i sense acompanyants que aterren buscant un futur i se’ls abandona sense gaires miraments. Els coneixem com els MENA, però ells prefereixen anomenar-se dreamers, menors d’edat que han arribat a Catalunya des de l’altre costat del Mediterrani, amb el cap ple de somnis. Després de passar una temporada al carrer, acostumen a ingressar en un centre de menors del qual sortiran quan la inflexibilitat del calendari assenyali que ja tenen divuit anys. Tornen a la casella de sortida i, si no tenen sort, tornen al carrer, a sobreviure amb totes les misèries que l’envolten. Tot i això, la història de Hatim és una història d’èxit, d’una persona que després de passar situacions difícils ha aconseguit sortir del pou, una experiència que vol transmetre a Batecs de carrer, un projecte de Càritas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una guia proposa 100 rutes per fer en BTT a la demarcació de Girona

GIRONA

Itàlia registra 28.352 casos i 827 morts per coronavirus

Roma
Salut Pública incorpora 24 enquestadors i tres tècnics al Camp i l’Ebre per reforçar l’estudi dels casos positius

Salut Pública incorpora 24 enquestadors i tres tècnics al Camp i l’Ebre per reforçar l’estudi dels casos positius

Tarragona

Les autoritats reguladores de medicaments insten a seguir els assajos de les vacunes de la Covid-19 més enllà de l’exigit per tenir més dades

Brussel·les

Protecció Civil posa en alerta el pla Inuncat per l’episodi de pluges i onatge

Barcelona

Vilafant bonificarà el 50% de l’IBI als propietaris de pisos buits que els posin a la borsa de lloguer social

Vilafant

Protecció civil activa el pla Inuncat per la previsió de pluges intenses, acumulació d’aigua i fort onatge

barcelona

Educació treballa perquè en dos cursos tots els centres tinguin un referent en educació afectiva i sexual

barcelona

La covid dispara un 60% el tràfic d’Internet, segons un estudi de l’OCDE

Brussel·les