Societat

SILVIA TORRALBA

MOVIMENT AMICS QUART MÓN

“Que els facin fora d’on viuen és una constant en la seva vida”

De les 77 famílies que acompanyem, n’hi ha el 30% que viuen en habitatge estable, i això ja és tot un èxit
S’ha millorat, perquè fa vint anys no estaven empadronats, ni tenien accés a la targeta sanitària i tampoc anaven a escola

Des de fa més de vint anys que els voluntaris del Moviment Quart Món acompanyen famílies que viuen en assentaments a la ciutat de Barcelona i els seus entorns per facilitar el seu procés d’inclusió social. Són persones que viuen en descampats però també ocupen naus industrials i oficines bancàries.

Com són aquests assentaments on treballeu amb les famílies?
La nostra entitat acompanya i fa el seguiment d’aquestes famílies que van arribar de Galícia i Portugal buscant feina quan hi ha haver els Jocs Olímpics de Barcelona. Es van instal·lar als carrers del Poblenou, amb les caravanes, quan encara no hi havia els carrers asfaltats. Amb els anys van ocupar solars buits per deixar d’estar tant visibles al carrer. A partir del Fòrum de la Cultures i amb la remodelació urbanística de tot el districte es van anar dispersant a d’altres punts de la ciutat, com el barri de Sant Martí. Quan vaig entrar de voluntària, en un mateix solar hi vivien 40 famílies.
Hi ha problemàtiques molt diferents entre les persones que ateneu?
Les famílies que nosaltres acompanyem són un grup molt homogeni que es coneixen entre elles i amb vincles familiars. Ens trobem des dels nens fins als adults que ara ja tenen més de cinquanta anys. Nosaltres som una entitat petita i els voluntaris es desplacen fins on viuen. Les problemàtiques són diferents d’altres assentaments que hi ha a la ciutat amb persones arribades de l’Europa de l’Est o amb nois que han migrat sols d’Àfrica, que no tenen papers o no poden comunicar-se per l’idioma. Tots comparteixen, però, que no tenen un lloc digne on viure.
Quantes famílies acompanyeu?
Ara són 77 que representen un grup de 310 persones, i d’aquestes uns 150 són menors d’edat. Alguns s’han traslladat fora de Barcelona, per buscar feina o perquè els han acabat desallotjant, però n’hi ha unes 45 que segueixen vivint a Barcelona. Continuem en contacte amb les que s’han traslladat de lloc. El nostre tarannà és anar allà on viuen les famílies que es van movent d’un lloc a l’altre perquè les desallotgen. És la millor manera de saber com estan i veure el que podem fer per acompanyar-les, aquest és el nostre objectiu.
I quines són aquestes necessitats que us traslladen?
Són famílies que es troben molt soles. Totes tenen el suport dels serveis socials, i això els facilita, per exemple, que puguin tramitar les beques menjador a l’escola. Amb nosaltres tenen un suport amb el qual poden comptar per fer activitats de reforç o esplais amb els infants. També passem moltes hores amb elles i parlant, per exemple, de com viurien en un pis de lloguer. No ho tenen fàcil perquè molts han estat desallotjats d’un solar, que es considera que és un lloc no habitable.
Així l’alternativa a tenir un sostre digne la donen per perduda?
Ho veuen molt difícil. Jo he vist néixer nens que encara viuen en un assentament o un lloc inestable. Sí que n’hi ha que han passat a viure en pisos ocupats, però l’alternativa de retorn a l’assentament sempre existeix. De les 77 famílies que acompanyem, n’hi ha un 30% que viuen en habitatge estable, i això ja és tot un èxit. Per a algunes es va aconseguir habitatge social per mitjà de l’Ajuntament, després de mobilitzar-se, però d’altres ho han aconseguit pels seus mitjans, i tenen ara un lloc per viure-hi. Aquesta millora s’ha notat els darrers cinc anys. Fins aleshores els diferents governs consideraven que aquestes famílies hi eren de pas i que n’acabarien marxant. No es volia veure que eren uns veïns més.
Un problema que es fa invisible?
Sí que n’hi ha hagut que s’han mobilitzat, com la nau que durant anys va acollir moltes persones al carrer Puigcerdà. La nostra experiència és que no volen fer soroll perquè tenen por del ressò i que la seva situació es conegui a l’escola on van els seus fills. Això ara ho hem vist amb el confinament, quan donàvem suport escolar a un dels nens que tenia internet i no volia fer la videoconferència per la vergonya que els seus companys veiessin on vivia. El problema es fa invisible, deixant d’actuar i esperant que les famílies marxin.
El recompte oficial és de 70 assentaments amb unes 400 persones a Barcelona. Es queden curtes, les xifres?
Segur que no s’inclouen, per exemple, les ocupacions a les oficines bancàries que els darrers anys han servit de refugi per a moltes persones i tenen la mateixa dinàmica d’assentament. Són espais on es viu i es treballa l’economia informal, recollint ferralla. Les xifres, tenint en compte aquests espais ocupats, es duplicarien fins a 800 persones. El nombre d’assentaments augmenta perquè més persones es veuen abocades a aquesta situació. El que s’ha de fer és lluitar per l’habitatge, perquè sempre estan patint que els acabin desallotjant.
Aquest és el principal neguit que tenen, que els acabin fent fora d’on viuen?
Sempre que arriben a un nou lloc pateixen pel proper desallotjament. És una constant de la seva vida, amb l’angoixa de traslladar la família amb totes les pertinences. N’hem viscut moltíssims, de desallotjaments. Les seves preocupacions, però, és sobreviure el dia a dia, que funcioni la furgoneta o tenir llum. Una de les famílies reallotjades en un pis ens agraïa que els fills poguessin anar a escola amb les sabates netes i no plenes de fang.
Què es considera un assentament?
Pot ser un espais públic o privat, en un solar o nau en desús i molt a precari, sense serveis bàsics, on entren persones buscant un refugi. A partir d’aquí miren d’estar el millor possible. No importa el volum de gent, perquè hi ha solars on anem i hi tenim una única família. En espais amb més gent, com la nau incendiada a Badalona, és on s’incrementen els riscos, on per escalfar-se s’encenen bidons o s’encenen estufes manipulant la xarxa elèctrica. Això ens va passar fa anys en un solar, a tocar de Glòries, i tres famílies van quedar sense saber on anar.
El confinament, com ha afectat les famílies que viuen en aquests espais?
En ple estat d’alarma, la vintena de voluntaris ens vam organitzar per assegurar que s’entenien les mesures de seguretat i sobretot estar pendents dels infants. Quan es van reprendre les classes vam fer el suport escolar i fer el seguiment per telèfon. Això ens ha permès estar en contacte amb tota la família que de cop es va quedar sense els pocs ingressos de recollir ferralla, palets o dels qui demanen diners. Sort que han pogut comptar amb l’ingrés mínim de la renda garantida per tirar endavant.
Com ho feu per facilitar la inclusió social dels qui viuen en llocs inestables?
A través del lleure sortim d’allà on viuen i xerrem amb els joves dels estudis i dels tipus de feina que es poden plantejar. S’ha de fer un acompanyament a tots els nivells, sense imposar, i amb la implicació de les famílies. Durant el confinament hi havia molts dels pares de família que feien de conductors i repartidors per serveis essencials. Els recursos d’inserció s’han d’adaptar a les necessitats d’aquestes famílies, que tenen estudis molt bàsics i s’haurien de repensar per donar més oportunitats. Alguns han estat firaires i atenent el públic o són molt bons en treball manual de reciclatge, i es podria aprofitar aquest potencial. Molts joves es treuen el graduat i intenten continuar els estudis, i això és molt positiu.
Els assentaments no paren de créixer amb la falta de l’habitatge. S’han millorat, però, les condicions en què viuen?
Amb les necessitats actuals és fàcil que les persones s’hi vegin abocades. Sí que hi ha famílies que se’n poden sortir, però el que cal és una aposta decidida per l’habitatge. Ningú pot viure pendent i amb por de si el faran fora d’on viu. S’ha millorat, perquè fa vint anys no estaven empadronats, ni tenien accés a la targeta sanitària, i tampoc anaven a escola. Ara aquesta no és la realitat que ens trobem, que es pot donar en altres assentaments on les persones acaben d’arribar. S’ha de treballar perquè tinguin l’oportunitat d’accedir a un habitatge i a una feina.
A l’entitat us heu hagut d’adaptar amb la pandèmia?
S’ha reformulat i en comptes d’anar els infants al nostre local, som nosaltres que anem als assentaments a fer les activitats mantenint els grups bombolla. Els portem el material per fer el reforç de l’escola. Això ens ha permès veure que estan més soles les famílies i ens serveix per estar més a prop seu. Amb la pandèmia també ens han entrat voluntaris per organitzar equips i distribuir-nos per visitar les famílies. Continuem fent activitats amb els infants joves i s’han reactivat les trobades amb un grup de dones que ens van demanar aprendre a llegir i escriure. Ho fèiem abans de la pandèmia, però amb el confinament era molt difícil mantenir-ho, i ara s’ha reprès en un dels assentaments. Estan encantades perquè volien anar al supermercat sabent sumar i restar i moure’s podent llegir les parades del metro. És clar que això els dona seguretat i autonomia.
Una feina de formiga per un col·lectiu que pateix l’exclusió de la societat.
És clar que no tenim la clau màgica de res, no tenim solució a un problema estructural com és la falta d’habitatge per fer que caigui del cel. Tampoc podem substituir la feina de serveis socials, som un suport més per a aquestes famílies que orientem. Han estat totalment oblidats i desconnectats tots aquests anys de molts recursos de la ciutat, i avançar per accedir a un habitatge o a una feina ara és més costós.
Existeix una certa autoexclusió per por?
Sí, fa uns anys que a través de SOS Racisme vam anar amb un relator de l’ONU a un assentament, i dies abans els ho explicàvem perquè no tenien idea de què eren els drets humans. Això té a veure amb l’exclusió, el fet d’estar apartat de la societat i de tot. És xocant perquè estem parlant de famílies que viuen a quatre parades de metro de plaça Catalunya. Ells parteixen de la base que ja han nascut així i segueixen les generacions, però n’hi ha que han pogut avançar i accedir a un habitatge pels seus mitjans. Sovint tenim prejudicis, com passa amb les persones sense sostre, que viuen així perquè volen i que no fan res per canviar. La realitat és que volen fer coses i hi ha molts esforços addicionals que nosaltres no hem de fer en la nostra vida. Volen que els seus fills tinguin una millor situació i se’n cuiden molt.
Comenceu l’any pendents dels desallotjaments?
Ara tenim una vintena de famílies que estan pendents d’ordres i processos de desallotjament de fàbriques o solars i que n’hauran de marxar. N’hi ha que els ajudem a connectar-se a les reunions amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca perquè puguin informar-se i preguntar. També és positiu que siguin les mateixes famílies que es mobilitzin i aprenguin a reivindicar els seus drets. És un canvi respecte a la invisibilitat que han tingut durant tants anys. No es pensen ni que tinguin drets i marxen abans del dia fixat per al desallotjament perquè no volen problemes.
I això pot implicar un trasllat i canviar els infants d’escola?
No, l’escola la mantenen intacta i és una de les coses fixes que tenen, perquè seria un trasbals per als infants. Encara que n’hi ha que han marxat de Barcelona, van i tornen cada dia per portar el nen a escola. Això és un esforç que fan perquè potser no hi ha cap solar proper, però els pares no volen renunciar a canviar l’escola. De les 32 famílies que viuen fora de Barcelona, alguns a Montcada, Sabadell o Cerdanyola tot i que tindrien dret a empadronar-se allà, si van i venen de l’escola a Barcelona, tot se centralitza des dels serveis socials d’aquí.

Periodista en acció

La Sílvia Torralba té 42 anys. Nascuda a l’Hospitalet de Llobregat, va estudiar periodisme i la feina la va portar fins al barri del Poblenou per conèixer els projectes de l’entitat Amics del Quart Món amb els assentaments de les famílies que acompanyen des dels anys noranta. Va ser aleshores que s’hi va apuntar com a voluntària per anar els dissabtes a jugar al carrer amb els nens. L’acollida que va tenir, tant dels infants com de les famílies, la va “impactar”, en un “submon” que també existeix a Barcelona i que és invisible a ulls de la societat. L’entitat, amb una vintena de voluntaris, s’ha reorganitzat per continuar visitant les famílies en plena pandèmia i que no se sentin tan soles. Torralba treballa de tècnica de comunicació a Arrels Fundació, entitat que atén persones sense llar a la ciutat de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els grups escolars confinats segueixen en augment

Barcelona

Amnistia exigeix no repetir “errors” a les residències en la tercera onada i impulsar una llei per blindar drets

Barcelona

S’eleven a quatre les víctimes mortals de l’explosió de gas al centre de Madrid

Madrid

Denuncien agressions a professionals del CAP Masdevall de Figueres

FIGUERES

Quinze dies més de restriccions i confinament municipal

barcelona

Demanen actualitzar la regulació dels patinets, a Banyoles

BANYOLES
El SEM investiga vacunacions irregulars

El SEM investiga vacunacions irregulars

Bargalló podrà flexibilitzar el calendari escolar si la pandèmia ho requereix

Barcelona

Els geriàtrics temen que la segona dosi vagi tard

barcelona