“Jo dic als meus fills que la mama és pobra”

La María José posa cara a la realitat que mostra l’estudi de la fundació Pere Tarrés, amb una vida que ha inclòs violència masclista, cinc fills de tres pares diferents, precarietat econòmica, contractes temporals que s’han alternat amb el cobrament de prestacions i una resiliència que l’ha dut a estudiar l’ESO amb l’aspiració de ser algun dia integradora social. Va tornar a casa dels seus pares embarassada de la quarta filla i hi va conviure amb ells, la seva germana i els nebots. Van arribar a viure dotze persones en un pis de 90 metres i la difícil convivència la va impulsar a abandonar la casa familiar. Un conegut la va convidar a ocupar una casa a la Zona Franca, on la van ajudar els veïns. S’hi va endur la mare, de manera que sis persones vivien en 48 m². Ara torna a viure a casa dels pares, que han mort, sola amb els seus cinc fills. Els menors han sabut què és viure amb síndrome de Diògenes i en una casa ocupada on la nevera i el televisor eren articles de luxe. La més gran té 19 anys i el més petit, onze mesos.

“Dintre de la realitat que tenen els meus nens són feliços. Jo els dic que la mama és pobra, però els puc donar una bona educació, per sort són bons estudiants”, afirma la María José. El suport psicològic ha estat important, tant per a ella com per als seus fills. Als petits els han hagut d’ajudar per l’agressivitat amb què reaccionaven “per l’assetjament d’altres nens, que reien perquè som pobres”. “No podien portar companys a casa perquè no teníem ni una pilota, han jugat amb joguines dels veïns i dibuixem molt.” La gran és qui més ha patit els efectes de tot plegat. “Ha tingut molta ansietat i trastorns alimentaris.” Agraeix el suport de la fundació Mans a les Mans i lamenta el poc que ha rebut de l’administració.