Societat

YOHAN NOLASCO MENDOZA

Portaveu Sindicat Sense Llar

“Visc sense diners però em sento milionari vivint així”

Quan et quedes en una situació de carrer, el carrer et fa entrar en una bombolla d’on és molt difícil sortir-ne
Volem que la Generalitat i l’Ajuntament s’asseguin amb nosaltres en una mateixa mesa de diàleg per ajudar la gent que viu al carrer

En qualsevol àmbit de la condició humana, la victòria és fruit de l’organització. Hi ha una proclama pintada per les parets de Barcelona que diu “Organitza’t i lluita!”. Els sensepapers, com que no tenen res, ho tenen tot perdut, s’han organitzat en un sindicat per lluitar i aconseguir la victòria, que en el seu cas és una cosa tan simple i tan bàsica com un sostre sota el qual poder-se refugiar. Un dels portaveus del nou sindicat explica la iniciativa i els objectius que persegueixen.

Vostè viu al carrer?
Hi he viscut, poc temps, per sort ara ja no. Soc cubà i no puc viure al carrer. Aquesta força de voluntat que es necessita jo no la tinc, ni tampoc la grandesa d’esperit per aguantar el que es viu al carrer. Vaig néixer en un país d’altes temperatures, on s’arriba als 45 graus...
I on s’està?
Visc d’ocupa al Masnou. Vaig ocupar un garatge i allí m’hi estic. Els propietaris m’ho permeten a canvi que els cuidi la casa. Les condicions en què visc, però, són les mateixes que al carrer, sense aigua ni llum, amb molta humitat i encara passant molt de fred.
M’està dient que la vida del sensesostre és molt dura.
Sí. El carrer no només és dur, és el lladre de l’ànima de les persones. Quan una persona cau al carrer, perd l’ànima, perd l’autoestima, perd els valors com a ésser humà. Veure les persones dormint al carrer en ple segle XXI és la gran pena del món.
Comencem pel principi. D’on és vostè?
Vaig néixer a Cuba el 1980, a l’Havana.
I quina infantesa va tenir?
Els meus pares eren pobres i vivia amb ells només el dissabte i el diumenge, perquè entre setmana anava a estudiar a l’institut on era intern. El govern em va educar en instituts.
Va tenir una vida normalitzada?
Vaig treballar d’artesà i vaig tenir una filla. Vaig fabricar la meva casa, que encara no he acabat. Al meu país això és diferent. Aquí contractes una brigada i t’ho fan, però allí comences des de petit, posant blocs i plaques, finestres, instal·lacions... Als 30 anys vaig anar a viure amb la meva tia i vaig començar un altre treball, el d’assistent personal d’estrangers, quan s’allotjaven en cases particulars. Els preparava l’esmorzar, el dinar, els netejava la casa, els planxava la roba. Com un majordom. També els portava a passejar i els cuidava. Era un tot inclòs i feia un servei complet.
I un dia decideix venir a Europa.
Jo vaig sortir de Cuba el 2017 i vaig estar vivint a Sicília durant dos anys i vuit mesos. M’estava a casa d’una tia meva, al municipi de Caltanissetta. Allí vaig demanar l’asil humanitari, però si en aquell moment no s’estava bombardejant el teu país era impossible aconseguir-lo. Em van denegar la sol·licitud i em va donar de termini fins al 3 de gener del 2020 per sortir del país.
I aleshores va decidir venir cap aquí.
Sí, perquè em van dir que a partir del gener passaria a estar en situació il·legal i que els sabia greu però que hauria de passar pel tràngol de la detenció i que em deportarien al meu país.
I no va pensar en tornar a Cuba?
La meva idea era tornar al meu país, però en aquelles dates un bitllet aeri costava 1.700 euros i realment durant el temps que jo vaig ser a Itàlia, mai vaig poder reunir aquesta quantitat, perquè a Sicília només vaig fer feinetes.
Per què va triar Barcelona?
Fonamentalment per la qüestió de l’idioma, però si vol que li sigui sincer, jo no tenia destí. Espanya, Àfrica... No és que jo estimi Espanya ni cap altra part del planeta, jo estimo el lloc que m’acull i em dona l’amistat incondicional, i aquest lloc va ser Catalunya.
Com va ser el viatge?
Vaig passar amb un vaixell l’estret de Messina i després vaig anar amb bus fins a la frontera amb França, i allí ja no em van deixar passar. Em van fer baixar del bus i em van engegar cap a Itàlia. I aquí és on va començar la meva travessia a peu, saltant pels Alps francesos. Quan vaig aconseguir entrar a França vaig estar en un refugi on em van donar unes atencions molt bones i em van proposar quedar-me, però vaig dir que no perquè havia d’aprendre dos idiomes, el francès i l’anglès.
I des de França fins aquí va continuar a peu el viatge?
No, jo tenia 200 euros i allí al campament vaig treure un passatge per a un cotxe privat que em va portar fins a Lió i en aquesta ciutat vaig agafar un autobús de Flaybus que venia cap a l’Estació del Nord de Barcelona, on vaig arribar el 3 de gener del 2020.
En aquell moment vostè era com un nàufrag, un home sense destí. En quines condicions va arribar?
Exactament, era un home sense camí. Però de petit em van ensenyar amb saviesa i hi ha un refrany que va molt amb mi que diu: “Caminant, no hi ha camí, es fa camí caminant.” Jo a Itàlia tenia molta por de passar els Alps, aquelles muntanyes de neu eren per a mi el repte més gran, i ho vaig passar bé. En canvi, quan vaig arribar a Barcelona, només baixar del bus se’m va trencar la maleta, i vaig dir: “Ara sí que tens un problema de veritat. Ara és quan comença la travessia de veritat, el que he passat no és res en comparació amb el que m’espera.”
I què va passar?
Els tres primers dies vaig estar caminant per tot Barcelona, buscant lloc on dormir. Vaig anar als centres socials, preguntava a la gent del carrer, a les institucions. Em van donar un mapa amb els dormitoris i vaig anar a tots i estava ple, no vaig trobar llit enlloc.
A més a més era hivern.
Sí i feia molt fred, i em vaig passar els tres primers dies dormint al carrer. En tinc un record molt dolent. És impossible tancar els ulls i, encara que ho facis, és impossible dormir perquè el fred et té tremolant tota la nit.
I l’endemà d’una experiència així, un s’aixeca i pensa: “Ara què faig?”...
És molt dur. T’aixeques amb son, sense haver dormit, amb gana, amb desig d’una casa, d’un espai. Tens ganes de rentar-te la boca, de banyar-te. No tens cap de les necessitats essencials cobertes. Et fas moltes preguntes que van amb l’autoestima de les persones. Aquells dies jo anava cada tarda a un alberg que van organitzar per resguardar la gent del fred i estava molt ple, i l’últim dia li vaig dir al senyor que no hi tornaria més, que havia de resoldre la meva situació i que si havia de marxar a l’Àfrica ho faria. Necessitava un sostre, una persona no pot dormir al carrer. I aleshores vaig anar al Masnou i vaig començar a caminar buscant el que fos fins que vaig trobar la casa abandonada i vaig ocupar el garatge.
I els propietaris el van deixar fer?
Vaig estar quatre dies tancat, sense sortir, esperant que vingués el propietari per parlar-hi, i finalment va venir l’encarregat i jo li vaig demanar que si us plau no em tirés al carrer. Li vaig explicar la meva situació, que passava molt fred al carrer i que no era just que un ésser humà hagués d’estar així, i em va respondre: “Mira, cubà, es veu que ets una persona honesta i et deixaré quedar fins que arreglis la teva situació.”
Té un sostre precari, però no té diners. Com s’ho fa per menjar?
Vinc cada dia a Barcelona, a l’església de Santa Anna, i també em dutxo al gimnàs Sant Pau.
Vostè va començar a anar a Santa Anna just abans de la pandèmia. Ha vist quin canvi ha experimentat?
Ha augmentat molt la gent que hi va. Això és un fenomen. M’ha entristit molt veure com ha crescut la quantitat de pobres que dormen al carrer. Jo a Itàlia vaig veure poca gent dormint al carrer, aquí n’hi ha molta més.
Ha demanat mai almoina per menjar?
No, no ho faig.
Quan algú demana pel carrer, se li ha de donar diners?
Jo aquí soc un pobre més i m’han demanat pel carrer i els he donat menjar, un tupper que portava, aigua, el que tenia. Quan la gent demana és que ho necessita. Déu diu: “Demana i ho tindràs.”
Quants diners porta a la butxaca?
No porto res. Visc sense diners. Però em sento milionari tenint la satisfacció de poder viure així. Em fa molta pena la gent que perd el negoci, la feina i es treu la vida. Mirin els que són al carrer sense res i que tenen una força de voluntat de viure molt gran. Això és envejable.
Vostè va arribar a Barcelona sense destí i ara el seu destí és la lluita dels sensesostre.
Sí. Ens vam anar agrupant la gent del carrer i ara tenim un motiu per lluitar i l’esperança de poder ajudar els altres.
Per què el sindicat?
És la manera més humil i sincera de mostrar a la humanitat que valem. I la millor manera de demostrar que valem és lluitar contra el fet que la gent dorm al carrer. Que hi hagi tants diners, tanta tecnologia i que l’ésser humà dormi al carrer, és una gran pena a la qual cal posar fi, com es va posar fi a l’esclavitud.
Com funciona el sindicat?
Primer va caldre reunir la gent del carrer i demanar-los el seu criteri, objectius, i d’aquí hem tret un pla d’acció i de treball. Ens trobem cada divendres al gimnàs Sant Pau per fer una assemblea. Ja estem fent passes molt importants, perquè ja ens hem reunit amb l’alcaldessa Ada Colau.
Què li van demanar en aquesta reunió, a l’alcaldessa Colau?
Nosaltres volem treure totes les persones del carrer per posar-les en hotels, perquè hi ha dos-cents hotels tancats, i també volem una mesa de diàleg amb el govern de la Generalitat per donar una solució a la gent del carrer.
Com va respondre?
Ens va aprovar el cinquanta per cent de les peticions. Em va agradar molt l’interès humà que té per ajudar les persones.
La primera reivindicació és tenir un sostre per refugiar-se?
Evidentment. Primer cal tenir un lloc on resguardar-se i sentir-se segur. I després, pas a pas, trobar una feina, tenir documents, incorporar-se a la societat.
Som al gimnàs Sant Pau, que està amenaçat de tancament.
Com l’han de tancar, si cada dia hi ha més gent dormint al carrer per culpa del coronavirus, que ha estat brutal? Cal que hi hagi més centres com aquest. Cal fer moltes més coses pels pobres.
La seva lluita és molt difícil.
Sí, perquè quan et quedes en una situació de carrer, el carrer et fa entrar en una bombolla de la qual és molt difícil sortir-ne. És molt difícil tornar a treballar, tenir documents, tornar a ser persona.
I el seu destí quin és?
Crear una família, posar-me a treballar, integrar-me a la societat, viatjar a Cuba a veure la meva filla, anar a altres països on també tinc familiars.
És optimista, vostè?
Sí. Jo crec en mi, en els meus estudis, en la meva capacitat com a ésser humà. Crec en la meva positivitat i energia. Ara no tinc diners, però...
És feliç. Vostè és feliç?
Cada dia, cada minut, com si fos l’últim.

Acabat de dutxar

Yohan Nolasco no enganya. La manera d’arrossegar les eles i penjar-se de les vocals, la cantarella de la parla i la cadència caribenya dels mots, delaten el seu origen cubà. El cabell afro diu d’ell que és una persona singular, i la roba que porta no explica res perquè és neta, acabada de posar. El que vesteix aquest cubà ho aconsegueix cada dia al gimnàs Sant Pau, espai social on cada dia es dutxen i es muden de roba les persones que no tenen sostre, com és el cas del protagonista d’aquesta entrevista. En el moment de mantenir la conversa amb Yohan Nolasco el gimnàs era encara un espai amenaçat de tancament per la disputa entre la propietat de l’edifici, partidària d’enderrocar-lo i construir-hi habitatges de preu lliure, i l’Ajuntament, que vol mantenir el gimnàs i edificar un bloc amb habitatge social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els castells sembla que ara sí que tornen

barcelona

Un tractament pel càncer de mama frena el 75% dels casos

Barcelona
TÀNIA VERGE
CONSELLERA D’IGUALTAT I FEMINISMES

“Treballem en la transformació feminista del país”

Barcelona

“Cal actuar contra la solitud emocional de la gent gran”

Indemnització per negar-se a usar el català

Barcelona

TMB vol que el 65% dels viatges siguin en transport públic

barcelona

Castigaran l’excés de consum d’aigua a Girona, Salt i Sarrià

girona / salt / sarrià de t
societat

Disset sol·licituds per a la preparació d’oposicions a jutge a Catalunya

Investiguen una violació a la festa il·legal a la UAB

barcelona