Societat

PAQUITA CORONADO GARCIA

Participa en els horts comunitaris a Santa Cristina d'Aro

“Els horts i la terra em donen vida després de la jubilació”

El fet de jubilar-me va ser una galleda d’aigua freda; s’ha convertit en un procés que m’està costant molt
Els horts comunitaris m’han ajudat a guanyar amics, he pogut conèixer gent de diferents racons del món i diferents cultures

Una carambola del cor la va portar a Catalunya fa unes quatre dècades. Tenia poc més de vint anys i havia abandonat Suïssa, on havien emigrat els seus pares, per tornar a Jaén. La vida és plena de casualitats i contingències i el que pot succeir o no, en el seu cas va passar en una visita a uns amics que residien a Catalunya en què es va enamorar d’un home, en Manel, amb qui ha compartit la resta de la seva vida. L’amor la va portar a deixar les ciutats on havia viscut per instal·lar-se en un poble petit de la demarcació de Girona, a Santa Cristina d’Aro. Han passat quatre dècades i el que es preveia com un xoc, la jubilació, s’ha convertit per a ella en una nova oportunitat gràcies a la iniciativa dels horts comunitaris i ecològiques. Són molts els que asseguren que un hort és una bona alternativa al psicòleg i ella ens ho ratifica en aquesta entrevista.

Un salt tan gran no devia ser una cosa senzilla per a una noia de poc més de vint anys en la dècada dels setanta del segle passat. Expliqui com va ser el seu aterratge en aquesta zona del Baix Empordà.
Quan vaig arribar a Santa Cristina em va costar adaptar-me, ja que estava acostumada a viure en una capital. El poble se’m feia petit. En aquella època vaig plorar una mica. Tot i que hi estic a gust, diria que encara no m’hi he acostumat del tot. Venir a una terra que no és la teva per formar una família i crear el teu projecte de vida és complicat, has de trampejar molts factors, sobretot pel fet de ser “de fora”. És una experiència que m’ha portat a mirar de ser amable amb tothom i tenir consideració sobretot per les persones nouvingudes que poden passar per experiències similars. La gent busca oportunitats i poder viure en pau. És molt difícil començar, i si la gent del teu entorn t’ajuda, les coses sempre surten millor.
Però vostè ja tenia experiència en això de viure fora del seu país.
Sí. De fet, jo a dotze anys vaig anar a viure a Suïssa. Vaig estar-hi més de vuit anys, però com que era amb la família tot era més fàcil.
I com és que va decidir canviar el país dels rellotges de cucut pel del pa amb tomàquet?
Quan vaig deixar Suïssa vaig tornar a Jaén i al cap de poc temps vaig fer una visita a uns amics a Catalunya. Havia de ser per a una setmana i va ser per a tota la vida.
Com és, això?
Vaig conèixer un noi, en Manel, em vaig enamorar i el destí ens va portar a compartir la resta de la nostra vida, fins avui. De fet, tenia intenció d’anar a Anglaterra a treballar i aprendre una mica l’anglès i ja no hi vaig arribar a temps.
Vostè ha estat durant una bona pila d’anys al capdavant de la deixalleria de Santa Cristina, cosa que l’ha convertit en una persona molt popular a la zona. Tinc entès, però, que la seva vida laboral apuntava a camins molt diferents. És així?
La meva professió és governanta d’hostaleria, una professional encarregada de garantir un bon servei en un establiment. Vaig dur a terme aquesta tasca a Suïssa durant vuit anys. En aquell país també vaig ser crupier en un bingo. M’apassiona tenir contacte amb l’altra gent. Em considero una dona molt sociable i per això necessito estar ocupada i estar en comunitat, sempre disposada a donar un cop de mà. M’adapto a totes les feines, no em cauen els anells ni tinc pas manies. He estat una persona que he treballat sempre i he tingut la sort que en tots els llocs on he estat m’he sentit acollida i m’ha agradat la feina que m’ha tocat fer. Soc una persona molt positiva, entusiasta i treballadora. La deixalleria m’ha permès estar en constant moviment, venia gent, xerràvem una estona... Sempre anava amunt i avall. Gràcies a la feina, al poble em coneix tothom. Soc la Paquita de la deixalleria.
El pas del temps és inexorable i un bon dia arriba la jubilació. Ha estat un cop dur per a una dona activa com vostè?
El fet de jubilar-me va ser una galleda d’aigua freda. S’ha convertit en un procés que m’està costant molt. Soc una persona molt activa i sento que encara tinc força per continuar treballant, per això m’agrada estar ocupada, si no la casa em cau a sobre. Tinc molt de caràcter i mal geni quan m’atabalen molt, per això el fet de participar en els horts comunitaris m’ajuda a canalitzar l’energia, ja que tinc l’oportunitat de gestionar l’espai, on planto flors; també el cuido i hi vaig sovint. Em considero una persona molt organitzada i per a mi l’hort és una teràpia. Quan estic nerviosa, vaig cap a l’hort; quan no puc estar amb la família, vaig cap a l’hort; quan estic intranquil·la, vaig cap a l’hort, sempre cap a l’hort.
Sembla que aquest tros de terra i les amistats que comparteix s’han convertit en fonamentals per a la seva vida. Parli’ns de la seva experiència en el projecte d’horta comunitària ecològica que finança Dipsalut i que gestiona Càritas.
Em considero una persona molt organitzada i per a mi l’hort és una teràpia. D’ençà que m’he jubilat, a part de la meva família i els meus nets, la meva sort han estat els horts comunitaris dinamitzats per un tècnic fantàstic de Càritas. Des de feia molt de temps tenia al cap poder treballar la terra, ja que m’agrada molt tenir-ne cura. M’agrada plantar, sembrar, m’agrada formar part de tot aquest procés. Per aquesta raó, quan em van informar que al poble es començava el projecte dels horts comunitaris m’hi vaig apuntar sense pensar-m’ho ni un moment. I vaig fer ben fet. Els horts i la terra em donen vida després de la jubilació i em sento molt afortunada de poder formar part d’aquesta bonica comunitat. Poder treballar la terra, estar en contacte amb l’altre i respirar natura m’ha salvat. Els horts comunitaris m’han ajudat a guanyar amics, he pogut conèixer gent de diferents racons del món i diferents cultures, amb la seva peculiar manera de veure i entendre el món. Jo em relaciono amb tothom, perquè m’agrada tenir una xarxa àmplia d’amics i coneguts.
Quin ha estat el paper de Càritas en tot aquest procés?
Càritas ha tingut un paper important en la vida de gent propera al meu entorn, les seves accions ajuden moltes famílies en els seus moments més difícils i en aquests darrers anys han estat moltes les famílies que han passat per moments complicats. Poder participar en aquesta activitat solidària i sostenible m’ha fet sentir molt integrada. Està sent una experiència fantàstica de la qual ja fa més de tres anys que en formo part. Segurament algun dia acabarà, però haver format part d’aquesta família que s’ha creat amb els horts comunitaris serà un record inesborrable.
A banda dels beneficis emocionals que hagi tingut aquesta experiència amb els horts, també n’hi deu haver de més pràctics, que tenen a veure amb el que ens posem a la boca.
Per a mi participar en aquesta activitat ha estat una experiència molt bonica i profitosa, he plantat tomates, cogombres..., he plantat de tot, i és evident que l’economia de casa, i segurament la salut, se n’ha beneficiat. Considero que m’he desenvolupat molt bé fent aquesta tasca, els meus pares de petita ja m’havien ensenyat el món de la terra, ja tenia nocions, però no puc negar que he après moltes coses. M’han ensenyat a conviure d’una manera més conscient i a pensar d’una manera més precisa en l’altre. Jo també he emigrat i sé què se sent quan arribes de fora a un lloc que no coneixes. Que et rebin amb els braços oberts és un tresor. Jo sempre miro d’aportar el meu granet de sorra, sigui quina sigui la situació, i més que mai durant la pandèmia. Al llarg de la meva vida he pogut ajudar molta gent que s’ha quedat sense res. No em costa gens donar un cop de mà. Fins i tot he arribat a donar una habitació sencera a una persona que ho havia perdut tot.
Vostè es va jubilar just abans que s’iniciés la crisi sanitària. Com ha portat aquest daltabaix en la seva vida quotidiana?
La pandèmia em va trasbalsar una mica, sobretot en els seus inicis. Com que va passar tot molt de cop, la situació se’m va fer complicada. Em va costar, no sabia com és que s’havia arribat a aquell punt. Se’m va fer dur, però soc una persona molt positiva. Des de la meva manera d’entendre la vida, si sabem mirar, de tot en podem treure alguna cosa bona o positiva. S’ha de tirar endavant sempre, no queda altre remei. El que més m’incomoda i em costa, encara ara, és el fet de portar mascareta, però és el que toca, no hi ha més remei. Visc amb el meu home, en Manel, i per sort hem passat la pandèmia junts. No m’he sentit mai sola. A més a més, els meus fills també estan a prop. Així doncs, com que em coneixen, perquè he de dir que soc un nervi, han estat molt pendents de mi, fent videotrucades amb els nets, passant-me imatges i vídeos, he estat molt entretinguda. He intentat agafar-me les coses que passen de la millora manera possible. He mirat de no capficar-m’hi gaire. Encara que durant el confinament no he pogut tenir contacte amb la natura, ni anar a la piscina o a caminar, el fet d’estar ocupada fent feines de casa i fent diversos treballs manuals com per exemple pintar o fer peces de ganxet per als meus fills, m’ha ajudat molt. La veritat és que soc una persona molt activa i perdoni que em repeteixi tant. Faig moltes coses, no puc estar quieta. D’altra banda he tingut la sort de tenir una bona salut emocional durant la pandèmia, he intentat fer activitats per així evadir-me del moment que ens ha tocat viure. Aquest fet m’ha ajudat, no m’he sentit aïllada. També és veritat que sempre he tingut companyia, i això no tothom ho pot dir. Per a molta gent ha estat una època molt complicada, ja no només emocionalment sinó pel fet que molta gent s’ha quedat sense feina.
Pel que fa als horts, quines han estat les conseqüències de tot aquest enrenou sanitari?
Abans de la pandèmia amb la comunitat que vam crear en els horts fèiem moltes activitats paral·leles. Anàvem a dinar i a fer altres coses. Ens trobàvem sovint. Ara desgraciadament això no es pot fer, però tinc molt bons records i confio que aviat recuperarem la normalitat. M’he creuat amb gent molt amable. Anar als horts era anar als horts, deixàvem els problemes fora, allà hi anàvem per estar bé, la veritat és que m’ho he passat de luxe. Quan es participa en aquest tipus d’activitats el que busques és distreure’t, per tant no vols coses negatives; vaig allà a passar una bona estona, a sentir-me acollida i acompanyada, cuido la terra, però també he de dir que han tingut cura de mi. M’he sentit molt estimada. El tècnic ha estat un gran suport, ens ajuda, ens guia i ens ensenya, és molt bona persona i sap molt bé del que parla.
Les persones de la seva generació tenim certes dificultats per relacionar-nos amb les noves tecnologies. És el seu cas o vostè és d’aquella gent que senten curiositat per aquests tremes?
La meva relació amb les noves tecnologies no és gaire bona. No me’n fio, em costen. Durant el confinament hem hagut d’utilitzar aquestes eines si volíem estar connectats amb la família i els amics, però a mi em posa molt nerviosa aquesta manera de fer. En aquest sentit pot-ser aquesta necessitat ha estat una de les poques coses positives d’aquesta crisi. Per a mi, però, no hi ha res com estar cara a cara, poder abraçar i poder agafar la mà. Hi ha amigues que em consideren antiquada, però soc així i sempre he fet i faré el que cregui més encertat. Jo ja tinc una edat i a mi aquestes coses no em convencen.

L’hort com a teràpia

Paquita Coronado García va néixer el febrer del 1955 a Jaén. Després de passar per Suïssa i amb intenció d’anar a Anglaterra, el que semblava una vida destinada a la migració constant va fer un gir radical que, per raons del cor, la van portar a Catalunya, on resideix des de fa més de quaranta anys. La “Paquita de la deixalleria” de Santa Cristina d’Aro es va jubilar i des de fa tres anys participa en el projecte d’horta comunitària i ecològica de Santa Cristina que finança la taula del Dipsalut del Baix Empordà i està dinamitzat per Càritas. Assegura que els horts li han salvat la vida, que ha creat vincles amb gent d’altres llocs i ha guanyat qualitat de vida. Es va jubilar just abans de la pandèmia i la inactivitat li pesava com una llosa. Continua vivint amb en Manel, aquell noi que li va canviar la vida. Tenen dos fills i una filla i cinc nets.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia