“Les dones migrades han de tenir igualtat d’oportunitats”

Vivia a Ceuta, i el 1995, en casar-me, vaig aterrar directa a Barcelona. Allà vaig treballar en una empresa com a administrativa comptable. Som una família extensa de molts germans; el barri a Ceuta era molt comunitari, el meu pare va ser imam, i compartir i acompanyar entre veïns era una transmissió de valors innata. En arribar aquí, no tenia cap barrera: dominava la llengua, i tenia estudis i nacionalitat espanyola. Em faltava aprendre el català. Però mai a la vida m’hauria imaginat que trobaria un buit melancòlic. Barcelona és molt cosmopolita, però ningú et mira als ulls, ningú et diu res. Necessitava una xarxa. He estat una dona molt curiosa; he volgut trobar el meu espai, no el de l’exmarit. Em vaig apuntar a cursos de català en l’administració i allà vaig conèixer la Farners, una dona catalana de tota la vida més gran de 40 anys, que no trobava feina perquè s’havia dedicat a cuidar la família. Ella va ser qui em va portar a conèixer Barcelona i Catalunya. Primer, ella em parlava en català i jo li contestava en castellà.

Sí, però no forçat. La gent ha de trobar aquesta voluntat curiosa, que la convidin a aprendre la llengua que estimen, explicant-los la seva vida quotidiana. La Farners em va ensenyar a estimar Catalunya. Totes dues ens vam apuntar a l’Escola Oficial d’Idiomes i no hi vam trobar plaça de català, i em vaig apuntar a aprendre àrab. Sabia parlar la llengua materna, però no escriure-la ni llegir-la. En el primer trimestre van fer la Setmana Cultural Àrab i van venir voluntàries de l’associació Ibn Battuta. A mi se’m van obrir els ulls en parlar de voluntariat i veure gent del Marroc, que era gent que venia d’arreu: de Tetuan, de Casablanca, de Tànger... Hi vaig començar com a voluntària, d’administrativa, i després em van contractar i vaig deixar la feina en un laboratori. He anat omplint motxilles i ara tinc clar que la meva formació havia de ser sociologia o psicologia, però no els números [riu].

Les dues cofundadores de Diàlegs de Dona veníem de treballar al barri del Raval des de feia divuit anys en l’associació Ibn Battuta. La crisi del 2010 va arribar al tercer sector i, amb la nostra experiència, vam treure les coses que no ens agraden de l’associacionisme i vam fer el projecte de Diàlegs de Dona. Teníem clar que volíem treballar des de l’horitzontalitat i no des de la verticalitat, i només amb dones.

Nosaltres treballem amb la realitat del barri del Raval, i aquí hi ha força població migrada. I s’han anat transformant coses, però els homes tenen més estratègia, més xarxa. Poden anar a un locutori, a l’escola d’adults... L’home té moltes vies i les utilitza. Les dones necessiten un espai femení per tenir seguretat i confiança en elles mateixes per fer un procés d’adaptació, i sabíem que si no hi havia espais només de dones, al final ho deixarien. La dona és el motor de la família i el seu empoderament repercuteix en el nucli familiar, en els fills i en l’entorn. Vam fer el projecte per un any, que era el temps de l’atur, i sobretot teníem la confiança de les dones d’aquest col·lectiu. Vam començar amb unes 90 dones i ara en són més de 350.

Són dones de 20 a 35 anys, la majoria. I ara provenen de Bangladesh, el Pakistan, l’Índia i el Marroc. Les del Marroc són dones que fa molts anys que viuen al barri i que s’han dedicat a cuidar la família. Els fills han crescut, s’han casat, alguns van a la universitat o treballen al barri..., i les mares, d’alguna manera, ara s’adonen que els falta la lectoescriptura; parlen el castellà, però no el saben escriure. Ara tenim moltes noies de Bangladesh. Nois que viuen aquí han anat allà a casar-se amb una dona del seu país i elles venen aquí sense saber res. El 90% venen per reagrupació familiar, que vol dir que no tenen cap necessitat de dependència, i un 10% sí que provenen de la Creu Roja, Càritas o serveis socials, i són situacions més complexes, com ara violència masclista o tràfic de persones.

Funcionem com un curs escolar: comencem al setembre i acabem al juny. I fem el mateix que fan a l’escola perquè elles entenguin el funcionament de la societat, perquè una cosa és que sàpigues que Barcelona és molt gran i turística, però has de saber en quin barri aterres. Celebrem des del Sant Jordi fins al Nadal, i també les seves festes, com el ramadà, la Divali... Anem incorporant les dones durant tot l’any i la prioritat és incorporar les que acaben d’arribar. Som una escola de dones. Tenim grups d’alfabetització, de castellà i català. Som una entitat que fomenta l’empoderament lingüístic oral; ajudem les dones perquè tinguin les eines suficients per a la seva vida quotidiana, com ara anar a parlar amb la tutora del fill, amb la pediatra, la ginecòloga...

A la junta directiva som quatre persones, i una plantilla intercultural amb cinc treballadores. Apostem per incorporar persones d’orígens diversos. La no diversitat dels professionals és una de les mancances que trobo que tenen la majoria d’entitats del tercer sector; si treballes amb persones migrades, cal també incorporar-les. Per exemple, nosaltres hem incorporat la Fatema Choudhury, que era alumna de l’entitat, després va ser molt de temps voluntària i ara treballa amb nosaltres. És una dona molt reconeguda al barri. Ara està al casalet infantil i fa tasques de mediadora perquè parla el bangla, l’urdú i l’indi. També tenim la Leila, de segona generació i d’origen marroquí, que ha estudiat integració social. Cal donar oportunitats a les dones migrades i a les seves filles. Tenim molts currículums de noies que acaben un cicle o la universitat i no troben feina i tenen aquesta doble mirada, que poden aportar. També tenim unes quinze voluntàries, la majoria són professores jubilades.

Ens centrem en tres eixos. El primer és l’atenció integral a la dona, des de la llengua fins a la socialització: celebrem les festes catalanes i les musulmanes, totes les que ens uneixen, perquè es tracta de fer ponts per comunicar-nos, que elles coneguin i que també aportin. El segon eix és la participació i formar part del barri: que les dones siguin visibles als carrers, a les botigues. L’esforç no només l’ha de fer la persona que aterra, sinó també el veïnat, els equipaments, els serveis, la ciutat en general. Fer històries de vida al casal del barri i que la gent es conegui. Després te la trobaràs a la botiga o a l’escola i li posaràs nom i cognoms; no només veuràs aquella dona amb el sari o el nicab. Fem sortides per conèixer el barri, per Barcelona i a fora. I el tercer eix és el treball en xarxa, com ara que els professionals del CAP Drassanes vinguin a fer xerrades. Tenim moltes embarassades i vam fer sessions amb la llevadora de l’hospital del Mar i amb la traductora. També cal que coneguin altres serveis, com l’Oficina per la No Discriminació.

És clar, són més visibles. Hi ha moltes situacions. Van presentar un estudi de portals immobiliaris en què es va demostrar que el teu nom i cognoms et condicionen per llogar un pis. Amb la feina és el mateix. El mercat laboral no vol les dones musulmanes, malgrat que estiguin ben formades. Està passant amb noies de segona generació. El teu origen i la teva religió encara condicionen a l’hora de trobar feina.

Sí, i els nascuts aquí. Tinc una filla de 20 anys i espero que el seu nom i cognoms no la condicionin en la inserció en el món laboral. I les entitats ho detectem, no són casos aïllats. I hem de fer pressió entre tots, en xarxa, perquè canviï. El paper de Diàlegs de Dona és també ser presents en tots aquests espais de canvi. La societat ha d’anar canviant, i ens hi hem de posar tots i totes. No només ens hem de quedar en l’acollida paternalista, perquè en aquest camí ja tenim generacions que han acabat l’etapa educativa i estan fent cicles, i aquest jovent no voldrà el paper que han tingut els seus pares en aquest país. La meva filla és una noia catalana amb els pares nascuts al Marroc, però ella té els problemes de qualsevol jove d’aquí. Aquests joves han de decidir què volen, no les seves famílies ni la societat.

Encara som una societat patriarcal en què el rol de la família determina molt. Aquí diem que som feministes i que hem aconseguit la igualtat, però cadascú sap el que té a casa seva. És molt fàcil posar la mirada en les altres dones, però som molt iguals. Tenim els mateixos problemes per conciliar o perquè el marit faci les tasques de la casa. Intentem marcar la diferència en la religió, la cultura, però és una qüestió de ser dona. I les carreguem amb el somni de les dones d’aquí.

Diem que aquestes dones venen de societats tradicionals, marroquines, submises, que depenen del marit, i hi anem afegint adjectius..., i la nostra experiència és una altra. Són els marits que venen a portar les dones aquí perquè diuen que ell treballa tot el dia i elles es passen el dia plorant. I en uns mesos a Diàlegs fan xarxa entre elles; si són mares, van a casa d’una o l’altra amb els fills, o en deixar els nens a l’escola van a comprar juntes. Això és bonic. Fer-te teva la ciutat, caminar amb seguretat, com qualsevol ciutadana.

Hi ha dones que amb els fills grans han vist que podien estudiar i incorporar-se a la vida laboral. Algunes estan a la botiga, a la fruiteria... I ara, amb la Covid-19 i els marits sense feina, volen ajudar. Però elles no poden demostrar un bon nivell de castellà o català. I potser caldria flexibilitzar certes ofertes de feina, per exemple d’una entitat amb concurs públic. A les entitats del tercer sector sempre els dic: “Si us plau, obriu-vos; no només hem de treballar per a persones migrades. Els equips tècnics i la junta haurien de ser diversos. No pot ser que les grans fundacions amb cent treballadors no incorporin la diversitat. A Diàlegs de Dona treballem perquè les dones migrades i els seus fills tinguin igualtat d’oportunitats.

Ens hem adonat que hi ha persones molt vulnerables, no només per la barrera lingüística, sinó sobretot per la bretxa digital. Ens hem relacionat amb l’administració amb cita prèvia per a tot: empadronament, la Seguretat Social... I aquestes famílies s’han trobat amb força impotència, amb un cost emocional que ara veurem. Quan ens van confinar, vam crear un grup de WhatsApp amb cent dones i els enregistràvem missatges com ara “No esteu soles”, i les normes del districte, i quan es marcaven els horaris per poder sortir. També vam detectar la quantitat de famílies que no tenien ordinador perquè els fills poguessin seguir les classes. També extrema pobresa, perquè la immersa majoria dels marits treballaven en l’hostaleria i el turisme. Vam fer una guardiola entre totes per ajudar una desena de famílies. El maig del 2020 van voler obrir per saber com estaven les dones. Arran d’aquesta realitat, el districte va crear una xarxa municipal per ajudar la gent gran i qualsevol persona a fer tràmits. Ara també tenim un punt d’informació a la dona i a les seves famílies, i n’hem atès unes seixanta.