Quan tenia uns 20 anys vaig començar a treballar com a mestra educadora en un centre per a nens maltractats. Encara no existia la Generalitat ni la delegació de competències. I com que no tenia una formació especialitzada més que la de magisteri, en entrar a Justícia Juvenil vaig anar fent cursos al Centre d’Estudis Jurídics per formar-me i reciclar-me. Val a dir que molta va ser molt autodidacta.

Sí, en un centre mixt, l’Esperança, centre de protecció i de justícia juvenil, regentat per capellans. Allà vam fer activitats per sortir els caps de setmana, com ara al cim d’Àligues, on van aprendre respecte als animals, i també vam anar a espectacles. L’Esperança és on ara hi ha l’escola judicial, que van tancar. I em van recomanar anar a un altre centre, i vaig anar al centre tancat de Justícia Juvenil Els Til·lers. Feia d’educadora als menors els caps de setmana.

Doncs sobretot intentar que aprenguessin la resolució de conflictes, que els costava molt, de seguida s’enganxaven. Són nois que no tenen pautes clares, no es coneixen les seves capacitats, tant dolentes com bones, si es pot dir així. No tenen cap tipus d’autocontrol perquè per a ells és poc d’home. Tenen uns estereotips que els han portat on els ha portat més que el consum de drogues. Havíem d’intentar que tot no fos a cops. Vam fer tallers, com el de teatre. I el que em va donar molt bon resultat era el de fer polseres amb llana i si fas força es fan nusos, i cal paciència per desfilar, i els explicava que passa el mateix en la vida, i els nanos s’hi van enganxar molt bé. Vaig passar a ser tutora. Tot era una mica experimental, però va anar força bé. Cada dia tenien un objectiu. Malgrat tot, val a dir que un centre de Justícia Juvenil és molt dur.

Perquè moltes vegades alguna bufetada t’emportes. La violència la tenen molt present perquè l’han viscut a l’entorn, i sobretot han patit el menyspreu, el no ser res, el no tenir cap cabuda enlloc. Era recta amb ells, però em deien: “D’acord, Marina, em renyes però estàs per mi.” Altres cops, però, els podia aquesta agressivitat o organitzar motins, que en fan i força, perquè tenen ganes d’escapar-se d’un centre tancat. El que intentes és que surtin el millor possible.

A Justícia Juvenil costa molt. La meva gran decepció és que me n’he trobat molts a presons. Ells em deien: “Marina, que ximple que he sigut; si hagués fet cas...” L’índex de reincidència és alt perquè és l’adolescència mal feta, sense referents clars, no tenen autoritats morals, i tenen un esperit de supervivència. Codis que s’han fet ells i en un entorn gens acollidor. Els nens d’ètnia gitana tenen un codi, el familiar. La família venia, a vegades els pegaven o t’insultaven. A ells els podies fer entendre què és una normativa, més que als nanos immigrants.

N’hi havia molts, cap a l’any 2000. Es va plantejar que fessin un curs d’àrab, i jo hi estava totalment en contra, perquè si ells no volien tornar al seu país, calia que ells s’integressin i aprenguessin el nostre idioma. Teníem nanos que no sabien què era un vàter, i els feia por, acaparaven menjar... El xoc cultural era molt gran, i més que una dona els donés ordres. De mica en mica vam anar fent.

Vaig anar a la presó Model de Barcelona i vaig estar-hi fins que la van tancar, l’any 2017, com a educadora i després com a dinamitzadora laboral del Cire. Allà vaig aprendre què era el garbanzillo i a fer ciment perquè em prenien el pèl [riu] els reclusos que treballaven en els plans d’ocupació, on fèiem reformes dins la mateixa presó. Vaig tenir contacte amb un altre món, gent més d’una altra passada, potser més hipòcrites, que et deien el que volies sentir, i vaig fer tutoria i mediació amb ells. Allà em van oferir ser tècnica d’inserció laboral del Cire a la mateixa presó. I també treballava al centre obert, en una porteta al costat mateix de la Model; allà hi vaig aprendre moltíssim perquè hi havia de director el Carles Soler [fins fa poc subdirector general de Programes de Rehabilitació i Sanitat], que és la persona amb qui he après més en la meva vida.

Era tot. Vaig demanar al Carles Soler d’anar a les reunions de les juntes de tractament i em va dir que sí, que no hi tindria vot però sí veu. Cada professional en el seu àmbit explicava, i fixa’t tu, anaven coincidint. Era una valoració d’aquella persona que deies: “És ella!” Les reflexions eren clau. Passen per junta quan ha passat alguna cosa greu i es proposa la regressiu de grau, o per millorar-lo o fer sortides per cuidar un fill, la mare... Allà ho vaig aprendre tot, de les presons. Vaig veure tots els àmbits d’intervenció, des dels treballadors socials fins als psicòlegs, i jo volia se-hi i participar-hi en el projecte individual de cada un. Aquells professionals en sabien moltíssim.

Em va passar un cas horrorós. A una persona la vaig treure d’un lloc de treball per una actitud. Aquesta persona estava condemnada i la seva família era de Sarrià i no estaven d’acord amb mi, i van venir amb el seu advocat a cantar-me les quaranta, i el director, el Carles Soler, va venir a la reunió, i quan em van començar a assenyalar amb la mà, ell va dir-los: “La mà, cap a mi, diguin-m’ho a mi”, i em va preservar de tots els insults. El Carles Soler és un gran professional i em va fer molta pena quan va marxar. Humil i un gran professional, dels millors.

Sí, n’estic convençuda.

Les coses estan ben fetes. Quan una persona entra, se li fa un projecte personalitzat sobre les seves mancances i el delicte, i es prioritza. Per exemple, una persona drogodependents que va robar, doncs s’han de tractar les dues coses. Des del tercer grau es posen a la xarxa ordinària perquè no se’ls ha de protegir sempre. Els psicòlegs fan uns programes boníssims, per exemple a Brians, amb els agressors sexuals. Els programes estan molt ben ideats, i l’avaluació és dura. El sistema penitenciari català està molt bé, hi crec, hi ha professionals de molt nivell, i la persona que vol té les eines allà.

Mira, el Carles Soler va idear un programa amb la pedagoga Montse Espiazo de voluntariat per als que cometien aquests delictes, i no hi falta res. Primer no volien pas i després s’hi van enganxar molt. Es treballava amb ells l’empatia. Els centres penitenciaris serveixen. I tant! Hi ha coses a millorar, és clar.

Primer de tot, canviaria la manera d’intervenir en una persona. L’intern és una persona, i nosaltres anem al voltant, i el que no podem fer és tu tires un braç per a qui i jo per allà. Aquest és el barranc que hi ha hagut entre tractament i règim interior, que cal millorar. En el centre obert ho vam intentar, que personal de vigilància vingués a les reunions sobre l’intern. L’Amand Calderó [secretari de Serveis Penitenciaris], que va començar com a psicòleg de Justícia Juvenil, ha intentat canviar-ho, amb les seves polítiques d’implicar tothom.

A Justícia Juvenil era de les poques dones i els nanos t’aixecaven la mà. Et deien: “Ets una dona i no tens força ni res.” O després, dels professionals, ets senties dir que eres un cavallot. És un món testosterònic. Ara, els interns a vegades es quadraven més davant d’una dona de vigilància perquè deien: “És que és justa.” I ells veuen que els importes i et respecten. A més, tothom ara té més estudis entre els professionals, i va entrar gent jove a vigilància i amb noves formes.

Hi ha molt bons professionals i també molt vocacionals a les presons catalanes. No he vist tan bons professionals enlloc, i sobretot pel seu contacte humà.

Des del món penitenciari s’afirma que les persones que surten de presó han de tenir un tractament especial. En això hi estic totalment en desacord. Quan una persona ha complert la condemna, l’ha complert. No la podem tutoritzar per més temps. Li hagin caigut vint anys o tres. Això vol dir que la feina s’ha de fer abans, quan està complint la pena: has de formar-la, tallers per aprendre pautes de treball i cobren per peça que fan. Això és educatiu. Crec molt poc en l’assistencialisme, crec que s’han de donar eines, totes les que calguin i més. Però no hem de tutoritzar-la. Quan surten ha de ser lliures. Cal millorar la xarxa exterior, ja que els treballadors socials han de visitar moltes famílies, però el sistema està ben pensat.

Des del segon grau ja tenen uns permisos per sortir al carrer. Hi ha interns que no volen fer ni programes, ni treballar, ni estudiar, i llavors diuen: “Me l’he menjat a pols.” Això és una opció. A vegades és per no sortir, perquè la immensa majoria no té res a fora. Una bona part fan sortides.

Com a mare, em costava molt i no sabia com gestionar el tractament. Al final em deia: “Treballo perquè no hi hagi una altra víctima”, i em va servir molt. Vaig assistir a alguna de les teràpies, i era molt dur quan se n’adonaven. El Ferran Español les feia i em va deixar entrar-hi. A les juntes tenien una estratègia conjunta entre els professionals, de donar-li el mateix missatge perquè se’n sortís. Són perfils psicològics difícils. A banda, la presó Brians treballa molt bé els condemnats per violència de gènere i domèstica. La Toñi és una psicòloga, també una gran professional, que fa unes teràpies perquè la persona s’adoni del que ha fet per ella mateixa.

Sí, des que es va tancar la presó Model. Vaig veure que les pautes amb homes no em servien amb dones, no connectàvem; vaig escoltar-les molt per saber què els passava. I vaig veure que calia canviar. Vaig desenvolupar el programa i vaig contactar amb dues entitats, Vincles, amb gossos de teràpia, i la Fundació Quiero Trabajo, que s’hi van engrescar i s’ho van creure, i el vam presentar a la directora.

Doncs treballar tota aquella motxilla que tenen. Una té els nens fora, l’altra havia rebut una pallissa del marit o l’altra que havia assumit un merder. Això crea molt poca autoestima en la dona. Ara, quan les dones s’empoderen és fonamental. En una part del programa fan una entrevista laboral, i empresaris voluntaris els diuen per què les agafarien o no, fet que crea frustració. I per això després es fa el tractament amb gossos de teràpia, en que se’ls dona eines perquè elles resolguin les dificultats. Amb el programa hem assolit els objectius.