Societat

JOAN PRAT

Antropòleg i professor emèrit de la URV

“La creença més intensa que tinc són les ganes de saber”

No m’esperava la medalla i, de fet, tampoc no comptava que la meva universitat em presentés a mi com a candidat
El canvi d’hegemonies és un fenomen que s’ha donat sempre al llarg de la història. Continuarà produint-se

La medalla d’honor és la màxima distinció que lliuren les 22 universitats de la Xarxa Vives a aquells professors i col·laboradors que han destacat pel seu compromís amb la ciència, la cultura i la societat. Joan Prat, professor emèrit de la URV, ha estat un dels guardonats enguany, juntament amb el químic Carles Solà Ferrando, de la Universitat Autònoma de Barcelona,i el físic Ramon Lapiedra i Civera, de la Universitat de València.

Què representa ser reconegut amb la medalla d’honor?
És un reconeixement a la feina feta i, ara que estic jubilat i que soc professor emèrit, és un detall que agraeixo. La veritat és que no m’esperava la medalla i, de fet, tampoc no comptava que la meva universitat em proposés a mi com a candidat. M’ha fet feliç perquè entre el professorat de la URV hi ha gent molt valuosa i és un agraïment que m’escollissin a mi.
Té un mèrit especial perquè els candidats els ha de proposar cada universitat?
Sí, és clar. Les 22 universitats dels Països Catalans que formen part de la Xarxa Vives, incloses les universitats de Perpinyà, de València i d’Andorra, proposen un candidat i, després, hi ha un jurat que escull. Normalment, les eleccions solen anar més centrades en gent de ciències dures, com ara físics, enginyers, químics o metges, mentre que les humanitats i les ciències socials hi tenen un paper menys actiu. Però, en canvi, en aquest cas no s’ha complert i m’han triat a mi.
Vostè és antropòleg. Què s’encarrega de fer, exactament?
Aquesta és una pregunta senzilla de fer, però no és fàcil de contestar. Jo em vaig formar en filosofia, sobretot amb el doctor Emilio Lledó. El considero el meu primer mestre, em va saber inculcar la passió per aprendre i saber coses. En el darrer any d’estudis em vaig matricular d’una assignatura que impartia un professor acabat d’arribar de Madrid, Claudi Esteva Fabregat. Era un exiliat que s’havia format a Mèxic i impartia unes classes esplèndides d’introducció a l’antropologia cultural. Em va fascinar i vaig pensar que l’antropologia estava feta per a mi. És una disciplina, dins de les ciències socials, que inicialment es dedicava a estudiar les societats primitives o les societats salvatges. En definitiva, les societats no europees. Els primers antropòlegs treballen en les societats africanes i asiàtiques, societats sense escriptura, en la majoria de casos. Aquella primera fase de l’antropologia està molt lligada al colonialisme. A partir de la Segona Guerra Mundial, moltes colònies s’alliberen del jou de les metròpolis i esdevenen independents. L’antropologia, llavors, va fer un canvi i va posar el focus en l’estudi de les societats pageses. Mentre que la sociologia es dedicava a l’estudi de les societats fonamentalment urbanes, als antropòlegs se’ls reserva l’estudi de les societats rurals. I això va ser així fins als anys vuitanta del segle passat, quan hi hagué una eclosió de l’antropologia urbana. L’objecte d’estudi passa a ser qualsevol tipus de societat, però allò que diferencia l’antropologia de la sociologia és el treball de camp.
Treball de camp? Són exploradors?
Atès que les primeres societats analitzades eren societats sense una història escrita, l’única manera de poder-les conèixer era a través del treball de camp. Anar-hi a viure, estar-se en aquests entorns durant almenys un any i veure com funcionaven. Aprendre el seu llenguatge, la seva manera de comunicar-se i estudiar-los a partir d’una experiència convivencial.
Avui, any 2021, som molt diferents d’aquelles societats salvatges?
Diria que no, les societats humanes gairebé sempre han funcionat d’una manera molt semblant. Cada societat té les seves especificitats i, per bé que pugui haver-hi societats sense industrialització, els seus homes i dones són exactament iguals que nosaltres.
Tan llestos que ens pensem que som, això és una lliçó d’humilitat?
Hi ha un únic home, però les maneres de ser són diverses. Els europeus hem establert que la manera de ser home és la nostra, però evidentment això no és cert, cada societat té les seves peculiaritats i les seves formes de ser home i de ser dona. I totes són vàlides.
El patró l’estableix l’home europeu perquè ha exercit una situació de poder sobre les altres societats?
És clar. La societat europea, la societat blanca, continua exercint el poder sobre la resta de societats. És molt possible que en un moment determinat això s’acabi, sobretot perquè hi ha societats d’aquestes anomenades emergents, com per exemple la xinesa, que cada vegada tenen més força. És molt possible que arribi el moment que siguin aquestes societats les que marquin la manera de fer i la manera de ser home.
La revolució.
Una revolució no només industrial, sinó també des del punt de vista antropològic i social. Tenen la força demogràfica i el control dels béns industrials. En definitiva, de tot allò que dona hegemonia i poder.
I estem preparats perquè això passi?
La història de la humanitat és una història de canvis permanents. Una història d’evolució. Hi ha hagut modificacions que ningú no es podia esperar. Les transformacions de les societats no són res de nou. Jo no soc profeta i no sé què passarà, però el canvi d’hegemonies és un fenomen que s’ha donat sempre al llarg de la història. Ara continuarà produint-se i unes societats s’imposaran per damunt de les altres.
En què ho notarem?
Part dels valors de la societat europea estan directament vinculats al cristianisme. És molt possible que això canviï. Un antropòleg de finals del segle XIX, James Frazer, deia que totes les societats estan predestinades a passar per tres grans fases. La fase màgica és la típica dels pobles primitius o salvatges, llavors ve la religiosa i, després, una tercera fase que ell anomenava la societat científica. Això no s’ha produït, perquè moltes creences tradicionals, clàssiques, han deixat de tenir la força que tenien, però n’han aparegut d’altres. Actualment, tot el que anomenem el New Age constitueix un conjunt de creences i d’imaginaris culturals que, en bona mesura, han substituït les creences clàssiques vinculades al cristianisme o a religions hegemòniques com el judaisme i l’islam.
Què ho provoca que a partir d’un determinat moment s’abracin aquestes creences que estan allunyades de les nostres tradicions i del nostre model cultural? Hi ha una mena de fal·lera relacionada amb l’orientalisme?
Cap als anys cinquanta desapareixen tot un seguit de lleis que havien prohibit l’arribada de gurus hindús a Amèrica i a Europa. Prabhupada, el fundador dels Hare Krixna, es planta a Nova York i aconsegueix tenir penetració en el món hippy. Els hippies, que anaven tot el dia fumats per Nova York i San Francisco, queden admirats d’allò que predicava. Tot el que feia referència a les formes d’aconseguir la pau interior i la felicitat fugia de l’encarcarament del cristianisme. S’oferia una altra forma de relació amb les persones i amb la natura.
L’assoliment de la pau interior i la recerca de la felicitat és el que ha guiat les societats al llarg del temps?
El mite més important de la religió judeocristiana és el del gènesi. Viure la vida plena i plàcida en un paradís, amb el suport de Déu i, per culpa de la desobediència d’aquells primers pares, Adam i Eva, es produeix la pèrdua de la felicitat inicial i de la immortalitat. Jo m’he especialitzat en l’estudi de les religions, dels mites i dels rituals.
I a quina conclusió ha arribat?
Vaig començar treballant en les formes de religió cristianes. Els meus primers treballs se centraven en el que jo anomenava l’experiència religiosa ordinària. Estudiava què feien els creients, a casa seva o a la parròquia. Vaig recórrer molts santuaris marians de Catalunya per veure com funcionaven i què representaven des del punt de vista simbòlic i religiós. Després, em vaig dedicar a investigar sobre creences poc legitimades, el que es coneix com a sectes. Vaig estudiar tot un seguit de grups, però el meu treball de camp es va centrar principalment en els Hare Krixna, que durant una època estaven molt mal vistos.
Per què?
Se’ls considerava una secta destructiva, però la meva experiència em va portar a concloure el contrari, que són merament un grup religiós. Sempre he posat un mateix exemple: un monjo benedictí de Montserrat o de Silos regeix la seva vida a través d’alguns grans principis però, sobretot, de l’ora et labora. Treballa i resa. En el cas dels Hare Krixna, la seva forma de vida també és resar i treballar. Objectivament, la forma monàstica Hare Krixna és molt similar a la dels benedictins, però canvia radicalment la mirada que tenim sobre uns i altres perquè el monjo i benedictí forma part del nostre univers simbòlic, l’entenem perfectament. En canvi, el Hare Krixna ve d’una altra cultura, resa i es vesteix de manera diferent, té una litúrgia diferent i les seves creences no es basen en la Santíssima Trinitat. Aquesta manca de legitimitat ens el fa veure de manera diferent, de manera despectiva. Al cap i a la fi, la diferència entre l’Església i una secta és que l’Església està legitimada socialment i la secta no.
Què li dona la legitimació?
Jo diria que fonamentalment és el pas del temps. D’entrada, la secta sempre rep una oposició molt marcada i amb el temps això es va temperant. Acaba sent percebuda com una opció més, i no pas com una opció perillosa o criminal.
Però hi ha sectes que sí que són perilloses.
I també hi ha capellans perillosos. Dins de l’àmbit religiós cristià es donen tota una sèrie d’aspectes molt negatius. Les pràctiques d’abús sexual de bisbes, cardenals i sacerdots sobre nens i nenes són un fet provat, però no podem generalitzar perquè, en el fons, són uns quants els que s’han comportat així. Doncs el mateix podríem dir dels anomenats grups sectaris. Sabem que hi havia grups que conduïen la gent a cometre suïcidis col·lectius i que funcionaven de manera molt perversa i negativa, però no tots els grups no reconeguts són iguals. El tema és que a tots aquells que no formen part de la nostra tradició se’ls ha caracteritzat com si fossin una cosa destructiva. I, en realitat, molts d’aquests grups són tan innocus com puguin ser-ho les formes religioses no sectàries.
Vostè no creu en res?
No tinc creences religioses, de cap mena. N’he tingut, perquè vaig ser escolà de Montserrat dels 9 als 14 anys i era un fervent cristià. Després, quan vaig començar a estudiar filosofia i vag llegir Nietzsche, Freud i Marx, les meves creences religioses es van anar debilitant fins a desaparèixer del tot. Les vaig substituir per l’afany de saber coses a través de la filosofia i l’antropologia. Més tard, em vaig dedicar a investigar les creences del New Age. L’arribada a la nostra cultura de pràctiques orientals com el ioga, el reiki i les meditacions. Un segon gran eix del meu treball eren les medicines naturals, el que els francesos en diuen les medicines dolces. Flors de Bach i diferents remeis que la gent usa per guarir els seus mals físics o psicològics. També he fet estudis sobre l’esoterisme. I, en un llibre que vaig publicar, La nostàlgia dels orígens, vaig aprofundir sobre temes com el xamanisme. M’he passat la vida estudiant les religions i els rituals de diferents cultures, però jo no tinc unes creences pròpies. La creença més intensa que tinc són les ganes de saber.

Carrera de mèrits

Joan Prat és llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona (UB), on es va doctorar el 1976. També és catedràtic emèrit de la Universitat Rovira i Virgili (URV), on ha estat fundador del departament d’antropologia, filosofia i treball social i ha impartit docència al llarg de 40 anys. Membre fundador de l’Institut Català d’Antropologia (1978) i de l’Institut Tarragonès d’Antropologia (1983), ha publicat més de dos-cents articles científics i vint llibres que testimonien la trajectòria acadèmica arreu de més de trenta universitats nord-americanes, llatinoamericanes i europees on ha desenvolupat la seva tasca. Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic (2003). També el van nomenar professor distingit de la URV (2004) i és professor emèrit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un botellot als voltants de la plaça d’Espanya concentra 15.000 persones la primera nit de la Mercè

Barcelona
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Núvols i ambient variable

Barcelona

El govern espanyol declararà zona catastròfica l’illa de La Palma al Consell de Ministres de dimarts que ve

Madrid

La pressió als hospitals continua a la baixa

Barcelona

L’accés a la universitat i el català, clau per al govern

Girona
Tradicions
Mercè 2021

“Sí que es pot”, o no, al pregó

barcelona
FERMÍN DELGADO
MERCEDARI. RECTOR DE LA BASÍLICA DE LA MERCÈ

“Barcelona té un esperit mercedari molt arrelat”

Barcelona

Confinar set dies abans hauria quadruplicat les vides salvades

BARCELONA

Palafrugell reactiva grans obres després de la Covid-19

PALAFRUGELL