Societat

Els padrins de la immersió

Sis mares i dos pares que van emigrar a Catalunya des de diferents punts de l’Estat relaten com l’aposta per l’escola catalana va ser un trampolí social per als seus fills

Coincideixen a demanar als partits que no usin l’educació com a arma llancívola i que deixin en pau els centres

La immersió va provocar un efecte llaminer en molts pares i mares castellans

La implantació progressiva de la immersió lingüística, durant la dècada dels vuitanta, va implicar la veritable penetració del català a moltes aules on aquesta llengua era fins aleshores residual –es limitava a una hora o dues a la setmana– però també va provocar un efecte llaminer en molts pares i mares castellanoparlants, als quals se’ls va despertar un gran interès per l’idioma del territori que els havia acollit. Parlem amb vuit persones que van veure com el català traspassava la porta de la seva llar gràcies a l’aprenentatge dels seus fills i que relaten com l’aposta per l’escola catalana va acabar esdevenint un trampolí social i el garant del bilingüisme.

Nieves Calomarde.

Va néixer en un poble d’Albacete, el mateix on va conèixer el seu marit. Als 23 anys, tots dos es van instal·lar a Santa Coloma de Gramenet, en un entorn de castellanoparlants. Ell, en Ramón, va treballar molts anys a l’Hispano Olivetti i allà va aprendre “molt català”. Ella el va voler descobrir immediatament i va fer un parell de cursos amb el mossèn de la zona. A Catalunya van néixer els seus tres fills. Als dos més grans, la immersió lingüística els va enganxar a l’institut. A la petita, la va atrapar de ple. “Jo els animava a parlar català, m’encantava escoltar-los”, recorda la Nieves. De la seva boca mai ha sortit un “háblame en castellano, que no te entiendo”. A tot estirar, “demanava que m’ajudessin a entendre una paraula”. Dona gràcies a l’escola catalana perquè ha estat una font d’oportunitats per als seus fills. A tall d’exemple, la més gran dirigeix ara un institut públic.

Dolores Sánchez.

És, sens dubte, una lluitadora de mena. Als seus 85 anys, segueix batallant al barri obrer de Ciutat Cooperativa, a Sant Boi de Llobregat, on és tot un símbol. Va arribar a Catalunya el 1962, provinent del municipi granadí de Baza. De ben jove es recorda llegint El gattopardo en català, que li prestava una tieta. El 1971 va arribar al món el seu únic fill. Al principi, a l’escola, s’impartia una única hora en català a la setmana. “Em va tocar amb altres pares i mares barallar-me amb la Generalitat per reclamar un reforç”, explica. Parla un català “rudimentari”: “M’empasso la meitat de les lletres”, i creu que històries com la seva han demostrat que la immersió lingüística va ser “un molt bon invent”. Reivindica la conveniència d’adaptar-se a un lloc on s’arriba a viure –“No implica perdre les arrels”– i es mostra convençuda que la política “ho acaba espatllant tot”. Demana a tots els partits que “deixin tranquil·les les escoles”, els recorda que l’actual model “permet a tothom aprendre els dos idiomes” i, mirant cap als tribunals, clou amb un “no m’agraden les imposicions”.

Juan Sánchez.

Va arribar a Catalunya quan era un nen de 12 anys. Amb els seus pares i els seus tres germans –encara en naixeria un quart aquí–, es va establir en un piset de Barcelona, primer, i va acabar a Montcada i Reixac. Ell va fer un curset de català i sentia interès per l’idioma de la terra d’acollida però mai el va poder ensenyar a les seves dues filles, que el van aprendre a l’escola: “Jo era el pare més orgullós del món quan observava les meves filles contestant en català a la mestra.” Als seus 71 anys, en Juan Sánchez no parla català amb fluïdesa perquè mai li ha resultat imprescindible: “El llegeixo i l’entenc perfectament però em tallo a l’hora de parlar-lo. Tampoc no hi ajuda que els catalanoparlants canviïn l’idioma quan noten que em costa una mica.”

Trini Peláez.

Va néixer a Gironella (Berguedà), on els seus pares s’havien desplaçat des d’Andalusia buscant una vida més pròspera. El pare es va apuntar ràpidament a les caramelles, interessat per la llengua i la cultura del país. La vida la va traslladar a Badalona. Es va casar i va tenir dues filles. “Per a les famílies castellanoparlants, la immersió va ser importantíssima, sobretot tenint en compte que moltes van arribar a Catalunya quan el català encara era perseguit.” La Trini va buscar per a les seves filles una escola catalana, tot i que havien d’agafar cada dia un autocar. Ella es defensava força bé dels anys a Gironella però la immersió “va ser clau” per a les noves generacions. Recorda amb simpatia la bona acollida que va tenir l’aposta de la Generalitat i lamenta: “Ara tot està embrutat per la política partidista perquè els polítics han vist que el tema de la llengua dona vots. Es queixen sobretot els feixistes, els que busquen els vots en la ignorància de la gent.” Respecte al 25% de castellà que imposen els tribunals i que la dreta i l’extrema dreta exigeixen, ironitza: “Que ens obliguin, i tant que sí, que encara hi surten perdent.”

Carme Pérez de Tudela.

Va néixer a Badalona. Filla de murcians, a casa seva es relacionaven en castellà. Als 15 anys el va començar a parlar per qüestions de feina. L’encarregada li va etzibar: “Jo et parlaré en català. Si no m’entens, t’espaviles.” Malgrat algunes dificultats, mai li ha fet vergonya llançar-se a parlar-lo i d’aquesta forma, més algun curset que hi ha afegit, s’entén que ara s’expressi amb absoluta fluïdesa. “Quan havia d’entrar a una botiga, per exemple, em passava tot el camí repetint la frase que havia de dir, com ara: «Vull uns mitjons blancs.»” Per als seus dos fills, va buscar una escola on els eduquessin preferentment en català. A casa seva, quan ara s’ajunten el matrimoni i els dos fills, els dos idiomes van i venen. “La meva filla se m’adreça en català i el meu fill ho fa en castellà. Entre ells parlen català i al seu pare, que és més tímid que jo amb l’idioma, s’hi dirigeixen en castellà.” La Carme viu en un barri amb majoria de població castellana i un elevat percentatge d’immigració estrangera i assegura que la majoria de nens de la zona “mai parlarien català si no fos per l’escola i per la immersió”. Finalment, recepta a tots els catalans que “no canviïn d’idioma si volen fer un favor a la societat”.

Maite Arenas.

La professió de ferroviari del seu pare va obligar tota la família a immigrar a Catalunya quan ella tenia 13 anys. Més tard va trobar feina a Renfe, al servei d’informació, i allà se li va despertar l’interès per aprendre català. “Vostè parli com vulgui, que jo parlaré com pugui”, repetia sovint des del punt on atenia els viatgers. El seu cercle més estret, però, era i és castellanoparlant. La Maite va tenir dos fills que ara tenen 46 i 47 anys. Els inicis de la immersió els va enganxar en l’antiga EGB “però aleshores pocs professors dominaven el català”. El van interioritzar més tard, entre l’institut i la universitat. Defensa la immersió “perquè garanteix que tots els nens parlin els dos idiomes” i lamenta que, sota el seu parer, “els polítics estiguin buscant vots amb l’actual polèmica”. Sí que té un prec amb relació a la llengua: que les cartes oficials li arribin escrites en els dos idiomes.

José Ramón Martínez.

La vida d’aquest gallec de 85 anys és plena d’aventures i emocions. Fill d’un diplomàtic i arquitecte de professió, ha viscut en una llarga llista de països: Boston, Tànger, Algèria, Guinea Equatorial, París, Roma... D’adolescent va compartir estones amb el rei emèrit –“Ara m’ha decebut molt”, confessa. Es va enamorar de Catalunya i s’hi va establir. Aquí van néixer les seves filles. En José Ramón no parla tants idiomes com voldria. S’expressa en castellà però té molt clara una lliçó que va aprendre del seu pare: el respecte per l’idioma i la cultura del lloc que t’acull. Amb tot, és més partidari “de la seducció” que no pas de la “imposició”. Li encanta escoltar els seus nets “mentre parlen català”.

Pilar Morillo.

Amb 18 anys va deixar el seu Jaén natal i va venir a viure a Sant Feliu de Llobregat. Abans, va passar per París, on va conèixer un català i va sentir les primeres paraules en aquesta llengua. La Pilar va aprovar des del principi la immersió perquè la va viure “com una oportunitat” per als seus fills i ara beneeix la decisió dels jutges d’introduir alguna hora més en castellà a l’aula perquè “hi ha alumnes que gairebé no el toquen”. Això no obstant, creu que l’escenari ideal seria “disposar d’un model més flexible perquè no tothom té les mateixes necessitats, ni de català ni de castellà”. Demana a tota la classe política que no cerqui vots en l’educació.

L’estrena.
La immersió lingüística a Catalunya va lligada, en els seus orígens, a l’escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, on un grup de pares i mares van decidir que no volien que el català fos una barrera insalvable per als seus fills i van fer una aposta per introduir un nou mètode en un centre de nova creació, a la zona del Fondo. Darrere de l’escola colomenca vindrien la resta de centres, en un procés que es va anar implantant de forma progressiva durant la dècada dels vuitanta fins a assimilar-se al model actual. A Santa Coloma de Gramenet, per exemple, 19 escoles van seguir els passos d’aquell centre pioner que va emergir després que el president Jordi Pujol recollís la demanda d’aquell grup de pares i mares castellanoparlants que van veure en el bilingüisme una oportunitat per als seus fills i filles.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Estrasburg és conscient de la “importància” del cas català

BRUSSEL·LES

CCOO demana una investigació interna àgil de les suposades irregularitats als Bombers

BARCELONA

Els positius segueixen pujant, amb més de 50.000 nous casos

BARCELONA

Un estudi del CAC alerta que el 81,3% dels vídeos de joguines emesos a internet contenen publicitat encoberta

Barcelona

Els contagis a les escoles continuen disparats

BARCELONA

El Govern aixeca a partir de divendres les restriccions en trobades, aforaments i horaris

BARCELONA

Adif i Badalona tanquen l’acord pel canal del port

BARCELONA

Recta final en la reforma d’Arts i Oficis, a Palafrugell

PALAFRUGELL

Mil immobles immatriculats per l’Església serien erronis

Barcelona