Societat

ALÍCIA VALLET I JOAN TEIXIDÓ

Directora i resident de la Fundació Llars Compartides

“S’ha de treure l’etiqueta que et fas vell i perds les il·lusions”

Volem donar resposta al problema de l’habitatge per a unes pensions molt justes que no sobrepassen els 600 euros
A certa edat et diuen vell i jo no m’hi trobo. Només estic desfasat amb les noves tecnologies, això sí que em fa respecte

Amb unes vistes privilegiades a primera línia de mar de Badalona, van obrir fa un any i mig les portes de Llars Horitzó, convertint una antiga residència d’avis en un nou model de cohabitatge destinat a persones grans en situació de vulnerabilitat. La iniciativa que es va engegar coincidint amb la pandèmia ha estat un encert però planteja nous reptes, tal com expliquen la mateixa directora del centre, Alícia Vallet, i un dels residents, Joan Teixidó.

Joan, com valoreu aquest primer any i mig de cohabitatge a Llars Horitzó?
[J.] Vaig entrar-hi el 15 de setembre del 2020 i al principi no va ser fàcil trobar-se amb disset persones que no coneixia de res, cadascuna amb les seves manies. Amb la covid hi ha més nervis del compte i moltes pors. És clar que hem d’aprendre a conviure i, com també passa en una família, mirar de perdonar quan hi ha malentesos. Jo m’havia acostumat a viure sol, però estic content de ser aquí. Som com una petita família i ja sabem quin peu calça cadascú.
La pandèmia va esclatar quan el projecte arrencava. Us va fer replantejar les coses, a la direcció?
[A.] Ens ha endarrerit les activitats lúdiques i culturals, que ara començarem, i els residents han estat més tancats a les habitacions, i això no ha ajudat a trobar-se en espais comuns on relacionar-se. La residència és propietat de la Fundació Roca i Pi i treballem en xarxa amb Càritas i la Fundació Amorós Garriga, que són les entitats que conjuntament amb serveis socials ens deriven els residents.
Com s’organitza el dia a dia d’un centre d’aquestes característiques?
[A.] Són disset residents en tres plantes que funcionen de manera independent, amb els espais comuns de menjador i cuina. L’edifici era una antiga residència de gent gran i s’han mantingut les habitacions amb el lavabo, per garantir la intimitat individual. Vam eliminar algunes habitacions per guanyar espai a les zones comunes. Volem fugir de ser com una pensió i donar joc a aquests punts de trobada amb altres residents. Ells han de decidir com netegen, com cuinen i, en definitiva, com volen viure.
Els residents tenen el suport d’una educadora social. Quin és el seu paper?
[A.] És la mediadora dels petits conflictes de convivència que poden sorgir i a qui poden recórrer. És important perquè, si no, aquests problemes els haurien de resoldre entre ells. També ha de mirar que ningú miri de sobreposar-se manant les tasques per damunt dels altres. [J.] Ens espavilem nosaltres, però si no ens en sortim sempre hi ha la Gala.
A l’hora dels àpats és quan hi ha més tibantors?
[J.] En el meu cas no perquè a la planta baixa tenim dues cuines i espai de sobres. Acostumo a dinar abans o més tard que la resta de companys, i ho recullo tot i miro de deixar-ho sempre net. [A.] Els problemes de convivència sovint venen marcats pel tema de la neteja. Hi ha un aspecte cultural i molt diferenciat entre homes i dones en què per a unes la neteja ha de ser impol·luta i per als altres no ho és tant. La Gala fa supervisió de les habitacions i tenim unes normes clares al respecte.
Els residents han de mantenir unes rutines de neteja però també ser autònoms. Què passarà amb els anys si van perdent aquesta capacitat?
[A.] Tots els residents es valen per si sols i fan les seves rutines, però si van perdent autonomia, com ens està passant ara amb un dels residents, podem començar a moure fils per derivar-los a un altre recurs on tinguin un suport més apropiat. En aquesta espera es posa una treballadora social perquè l’ajudi en el seu dia a dia, perquè sense poder moure’s igual que la resta les seves rutines s’han d’adaptar.
És un model més personalitzat on els residents aporten part de la pensió.
[A.] El projecte havia de ser sostenible amb una part de les seves aportacions perquè en qualsevol llar hi ha unes despeses de subministrament que s’han de cobrir. Ells paguen una quota fixa de 200 euros, que en cap cas és una quantitat superior al terç de la seva pensió. En el cas que hi hagi persones que no hi arribin es busquen aportacions de fundacions privades per ajudar-les. Elles havien de col·laborar en el projecte per ser conscients i valorar l’atenció que reben.
S’ofereixen serveis complementaris més enllà de conviure sota el mateix sostre?
[A.] Busquem col·laboracions per millorar-los la qualitat de vida i que no suposi cap cost per a ells. Rebem donacions de l’associació cívica La Nau, que cada mes entrega lots de productes d’higiene personal i per a la llar. També formem part del projecte Apropa Cultura, que els pot oferir entrades per a espectacles a un preu reduït de 3 euros. Fins ara ho teníem aturat per la covid, però en podran disposar ben aviat. Amb un parell de persones voluntàries també farem les parelles d’acompanyament per incentivar a fer sortides i passejades entre aquells a qui els costa més.
No és el cas d’en Joan, que surt al passeig. Com ocupa la resta d’hores?
[J.] Ningú pot estar tot el dia tancat. A mi m’agrada fer-me el llit, trec la pols, si cal poso la rentadora i quan tot està net surto a caminar. És la manera que tinc per no donar massa voltes al cap, allà tancat entre quatre parets. M’hi puc passar hores i vaig més enllà del passeig perquè per aquí a prop em trobo l’un i l’altre i llavors em paro a xerrar.
Abans vivia no gaire lluny, però com va decidir venir cap aquí?
[J.] És llarg d’explicar, perquè la meva situació es va complicar quan em vaig trobar del tot arruïnat pel fet de ser massa confiat. La família em va voler ajudar, però em volia espavilar pel meu compte i durant tres anys pagava 300 euros per anar de rellogat en una casa. Vaig anar fent amb els estalvis que em quedaven però no vaig veure mai cap factura i tot eren conflictes i malentesos amb el menjar, la neteja i les despeses. Va ser un amic que em va parlar de la llar, però amb la covid es va allargar.
La pandèmia ha qüestionat el model residencial i com garantir un envelliment digne...
[A.] Són models que han d’existir, on s’atenen persones dependents, amb discapacitats o malalties degeneratives. Aquí tenim persones autònomes i el que fem és cobrir un buit social d’aquestes persones amb pocs recursos que no poden accedir a un pis però a qui tampoc els cal l’ajuda de serveis socials. Aquí volem que la gent s’estableixi fins que ella vulgui o comenci a perdre l’autonomia, si és el cas.
Les persones ara viuen més anys i amb bona salut. Quants anys té, Joan?
Al març en faré 76. Tinc coneguts d’aquesta edat que no em segueixen el ritme caminant i molts altres que ja els hem enterrat. A mi em distreu fer-ho i aprofito per escapar-me fins a la biblioteca o vaig a comprar llibres de segona mà.
Contribuir a aquest envelliment actiu és un dels reptes a la llar?
[A.] Sí, la nostra fidelitat amb aquest projecte és dignificar l’envelliment de les persones. S’ha de treure l’etiqueta que a partir d’uns anys et fas vell i deixes de viure i tenir il·lusions. Com si a partir dels 65 anys et volguessin retirar de la via pública. [J.] A certa edat et diuen vell i jo no m’hi trobo. Només estic desfasat amb les noves tecnologies, això sí que ho pateixo.
Però veig que porta telèfon mòbil.
Però em poso molt nerviós i només el faig servir per fer trucades. Abans de les olimpíades era dels que tenien mòbil i recordo que quan em trucaven m’havia d’amagar perquè la gent em mirava estrany. Anava amb dues bateries que anava carregant al cotxe. Però no he evolucionat amb la tecnologia i ara em fa respecte. Tinc una llista d’amics a qui vaig trucant de tant en tant perquè, si no, quedes aïllat. L’altre gran problema són les gestions amb els bancs, que s’estan despersonalitzant i costa cada vegada més que t’atenguin tot i demanar cita.
Quina és la seva il·lusió ara que té nous companys i un lloc per viure-hi?
Tenim una terrassa a dalt de l’edifici amb un petit hort urbà on vam començar a sembrar, però el vam deixar mig abandonat. Ara de cara al bon temps tocaria comprar sacs de terra i posar-nos a sembrar. Sempre hi ha qui no en vol saber res però després li fa il·lusió fer la collita. Tenim un entorn privilegiat i ara ens falten ganes i il·lusions. No s’ha pogut estrenar encara una barbacoa que teníem per al terrat.
Hi ha altres projectes a llarg termini per fer a la residència?
[A.] Volem fer un club de lectura amb la biblioteca de Badalona, perquè puguin anar-hi ells, i així tenen una excusa més per sortir. Tenim una sala com a biblioteca i amb jocs de taula, però amb la covid hi ha por i no es fa servir. Volem donar resposta al problema de l’habitatge per a unes pensions molt justes que no sobrepassen els 600 euros però també a la soledat no volguda o l’aïllament social en què es troben moltes persones grans. Aquest aïllament s’agreuja per als que s’han quedat sols en pisos sense ascensor. Envellir en companyia és molt millor i, si pot ser, amb moltes coses per fer.
Joan, abans m’explicava que algunes tardes fa de voluntari.
Sí, m’arribo fins a l’església de Sant Fèlix de Barcelona, quatre o cinc dies a la setmana. Amb la parròquia i voluntaris portem els menjadors. Ara per ara no es pot cuinar, però repartim el menjar precuinat que s’escalfa per a totes les persones que venen de serveis socials en aquesta zona a tocar de l’estació del Nord. Anem molt ràpid a servir i així les taules es dupliquen i es tripliquen. Quan baixo amb el tren a Barcelona vaig fent llista a la llibreta i trucant per tot el que s’ha de fer. Això em manté ocupat moltes hores.
El cohabitatge que promou l’entitat deu tenir llista d’espera...
[A.] Com a Llars Compartides a Barcelona gestionem nou pisos amb tres o quatre residents a cada un. Tenim una llista d’espera de deu persones ja entrevistades que si tinguéssim una baixa podrien entrar demà mateix. Ens agradaria obrir un pis més per donar-hi resposta, perquè per això existim. És impossible amb els preus d’ara que tinguem un pis en condicions amb les seves quotes per fer el copagament del lloguer. A Badalona s’ha fet un pas més amb aquest equipament que ens permet treballar en xarxa amb diferents entitats i donar cabuda a més persones. Tant de bo que hi hagués més espais buits i tancats per fer servir i solucionar la vida a moltes persones. [J.] És difícil aconseguir un lloc així, perquè ara mateix és gairebé com estar en un hotel, per a mi.
Potser seria una bona idea per reconvertir alguns dels hotels tancats.
[A.] No ens aniria malament que alguns es volguessin transformar. [J.] Als que estan a la ruïna els tocarà perdre estrelles, i potser els sortiria més barat, perquè quan el turisme remunti abans s’ompliran mercats més barats que és on anirà el jovent amb els sous minsos que tenen.
L’esperança de vida s’allarga i més per a les dones. Noteu la diferència de gènere en les llistes d’espera?
[A.] No notem que n’hi hagi més, tot i que les motxilles que arrosseguen els uns i les altres són molt importants i els entrevistats que esperen són igual entre homes i dones. A Barcelona tenim 34 persones i un 40% deuen ser dones. [J.] Nosaltres, entre els set residents que som, hi ha dues senyores. Ens va perfecte perquè ens posen a lloc quan s’ha de netejar o posar ordre. Tots n’aprenem, de fer les coses, i sobretot si vius sol. Potser no ho faig tan bé, però ho faig com jo vull i a la meva manera.

Envelliment digne

La Fundació Llars Compartides va néixer el 2003 gràcies al seu president, Agustí Gómez Passolas, que ja jubilat es va interessar pel problema de l’habitatge de les persones grans. Amb la finalitat de trobar-hi solucions, va crear un grup de recerca amb membres de l’Associació Conex, per promoure l’envelliment actiu, i és d’on va sorgir el concepte de la llar compartida. “No és res més que portar el concepte del pis d’estudiants dels joves als més grans”, resumeix la directora de Llars Compartides, Alícia Vallet. La iniciativa ha portat l’entitat a promoure el cohabitatge i disposar, a més de l’edifici de Badalona, de nou pisos a Barcelona, on viuen 39 persones grans, amb autonomia física i mental per envellir dignament amb companyia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
societat

175.000 vehicles ja han marxat de pont a Barcelona

barcelona
Estat espanyol

Els metges de Madrid decideixen continuar la vaga de manera indefinida

Madrid

Un mural molt especial al metro de Barcelona

barcelona
societat

Les agressions físiques al col·lectiu LGTBI creixen el 30%

barcelona
p

PIMEC intervé en el debat de pressupostos i demana apostar pel Hard Rock

tarragona
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Cel mig ennuvolat

Barcelona
SOCIETAT

Reobert el túnel de Tresponts

LLEIDA

La nova selectivitat haurà d’esperar un curs més

barcelona
societat

Barcelona enllesteix la seva ‘taxa Amazon’

barcelona