Societat
Fotografia ‘empàtica’ contra “el tòpic”
Instants de quotidianitat
El fotògraf Tino Soriano resumeix en una mostra els vincles de mig any amb els barris de Girona Est, abans de l’esclat de la pandèmia
“No són models, són persones que vaig anar trobant”
Faustino Tino Soriano va néixer el 1955 al barri del Poble-sec, a Barcelona. “Com [Joan Manuel] Serrat”, diu, mentre parlem al bar del centre cívic Onyar, al barri de Vila-roja, a Girona Est.
Soriano és i ha estat un fotògraf freelance. Acaba de commemorar que fa 40 anys que dispara amb la càmera –una Olympus petita, mirrorless (sense mirall)– i ho fa amb tres llibres, fruit del confinament: un sobre la investigació del color en la fotografia, l’altre sobre 40 anys de fotografies seves sobre medicina i un altre sobre fotografies de l’estany de Banyoles.
Soriano fa vint anys que viu al Pla de l’Estany, des que va poder enviar els seus treballs als mitjans de tot el món que li han proposat feina, incloent-hi la revista National Geographic, des de casa, per internet. Però Soriano és ara protagonista per una exposició de fotografies més modesta. Va de Girona Est i li va arribar per encàrrec de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles, que dirigeix Ricard Planas, i de la Fundació Girona Est.
“Em van demanar imatges empàtiques sobre barris en què el tòpic diu que hi ha mala gent.” Hi va treballar, sobre el terreny, entre el setembre del 2019 i el febrer del 2020, just abans de l’esclat de la covid i els confinaments de tot tipus. A les imatges hi surt gent de totes les edats i de més d’una ètnia i religió de la Font de la Pólvora, de Vila-roja, del Grup Sant Daniel, de Mas Ramada i la Creueta.
Soriano explica que hi va anar més d’un cop, en aquests barris. Li van donar un cop de mà les treballadores socials que hi treballen. “Eren la meva carta de presentació.” Amb la seva càmera, intentava passar inadvertit i, de mica en mica, es va anar guanyant la confiança d’alguns veïns que van accedir a deixar-lo entrar a casa. Soriano explica que per fer un treball en profunditat hauria necessitat “dos, tres o quatre anys”. La covid va canviar les coses de manera abrupta.
Allò quotidià i allò excepcional
De les 35 imatges de l’exposició Girona Est x 365, hi ha retrats de veïns, de dones estudiant amb la llum d’un mòbil (per la interrupció del subministrament elèctric), veïns tocant la guitarra, una escena al sofà amb la cerimònia del te i un ocellaire, amb l’animal, obedient, sobre l’espatlla del veí... “El 95% de les situacions són perfectament quotidianes. Es tracta de convertir allò que és quotidià en excepcional.”
Mentre Soriano atén sense presses aquest diari, saluda personal del centre cívic i veïns que hi fan alguna gestió i amb qui va coincidir temps enrere. “[Els protagonistes] no són models, són persones que vaig anar trobant.”
A la conversa amb Soriano s’hi ha afegit el fotògraf Quim Puig. Girona Est és un dels temes de conversa, però no l’únic. Es parla de quina és la millor hora per fer una fotografia o de qui tria les seves imatges que surten publicades a les revistes que l’han contractat, com ara Viajar o Altaïr.
L’exposició de Tino Soriano es pot veure fins al 2 d’abril al centre cívic Onyar. Posteriorment, recorrerà altres espais municipals de Girona. Després de parlar sobre l’exposició i la seva professió, recorrem alguns escenaris del sector. El fotògraf, que acaba d’arribar de l’Iran, accepta ser fotografiat. Instants de quotidianitat amb el guanyador del prestigiós premi internacional World Press Photo de l’any 1999 en la categoria d’art per un quadre de la Mona Lisa caminant.
