Alerta per l’ús polític i bèl·lic de la religió en la guerra russa

Finançat per Putin

En aquest sentit, va denunciar la participació del patriarca de Moscou en les activitats de la fundació Russkiy Mir, constituïda per un decret de Putin el 2007 i finançada pel govern. “La fundació coopera amb l’Església ortodoxa russa per promoure la llengua i la cultura russes, així com els valors d’identitat russa que s’oposen a la tradició cultural d’Occident”.

Segons Danca, “la bretxa entre l’Església russa i el poble rus és cada cop més gran i per això la indiferència religiosa ha assolit els nivells màxims; molts joves i intel·lectuals s’allunyen de l’Església, o són allunyats de l’Església pels bisbes i sacerdots conservadors que donen suport a l’ortodoxisme rus rígid i a la guerra contra Ucraïna”.

També assegura que alguns teòlegs russos s’adonen que la relliscada de l’Església ortodoxa russa “és suïcida”, però no poden reaccionar, ni individualment ni en grup, “perquè corren el risc de ser eliminats físicament de la societat, i fins i tot de l’Església”. Segons Danca, “l’ortodòxia russa veu perills a tot arreu”, perills que, segons ells, “amenacen la integritat nacional”.

Tres esglésies a Ucraïna

A Ucraïna, segons el degà de la Facultat de Teologia de Bucarest, “el cristianisme ortodox és similar al de Rússia, és a dir, és una qüestió d’identitat nacional, no de fe o de pràctica religiosa real”.

El 62,3% dels ciutadans són ortodoxos, però estan dividits en tres esglésies: l’Església ortodoxa ucraïnesa amb el patriarcat a Kíev; l’Església ortodoxa ucraïnesa amb el patriarcat a Moscou, que recentment va decidir trencar el vincle amb l’Església ortodoxa russa, i una Església ortodoxa ucraïnesa autocèfala en comunió amb el patriarcat ecumènic de Constantinoble. I, segons Wilhem Danca, “la tensa relació entre el patriarcat de Moscou i el patriarcat ecumènic de Constantinoble constitueix la tercera característica del context religiós a Ucraïna.”

El teòleg romanès va explicar que el document Tomos, signat el 2019 pel patriarca ecumènic Bartomeu, que reconeix l’autocefàlia de l’Església ortodoxa d’Ucraïna, va tenir un ampli suport de l’aleshores president Poroixenko, que va subratllar “la seva contribució a l’orientació proeuropea de la política ucraïnesa”. Poroixenko va qualificar Tomos de “carnet d’identitat espiritual” d’Ucraïna i el va equiparar a una mena de “referèndum per la independència d’Ucraïna”. “Fins ara hem estat amb Moscou, a partir d’ara estarem amb Europa”, va dir l’aleshores president, que va assegurar que l’Església autocèfala hauria d’estar “sense Putin, sense Ciril i només amb Déu i amb Ucraïna”.

Des del febrer del 2019, diversos bisbes de les esglésies ortodoxes autocèfales s’han queixat que l’Església ortodoxa russa ha fet pressions, amenaces i campanyes d’intimidació per no reconèixer-los. Quan l’Església de Grècia i el Patriarcat d’Alexandria els van reconèixer, l’Església ortodoxa russa va interrompre unilateralment la comunió amb aquestes dues esglésies. Wilhelm Danca va explicar que el desembre del 2019 el ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, va dir, directament, que “el reconeixement canònic de l’Església ortodoxa autocèfala d’Ucraïna és el resultat de la implicació dels EUA”.

Ucraïna i Rússia són repúbliques exsoviètiques, que havien perseguit la religió. A Rússia avui “el marxisme de l’època comunista ha quedat substituït per l’Església ortodoxa”. Es dona la paradoxa, doncs, que “el successor del perseguidor soviètic és un admirador de l’Església ortodoxa perseguida”.Des de l’establiment del règim comunista bolxevic fins al 1939 a les repúbliques soviètiques hi va haver una lluita ininterrompuda per erradicar la religió de la vida pública. La política del Partit Comunista, que era una amb la política de l’Estat soviètic, volia erradicar el sentit del sagrat i arrencar les arrels cristianes de les ànimes del poble, per crear “l’home soviètic”, l’home sense Déu, l’anomenat home nou. “En bona part, s’ha de reconèixer, ho van aconseguir”, diu Wilhelm Danca. Després, durant la perestroika, l’Església es va dividir en dos camps: els conservadors i els reformadors.Els conservadors, segons va explicar ahir el teòleg romanès, “volien mantenir les pràctiques litúrgiques en l’eslau antic considerat com la llengua del culte, no acceptaven la renovació dels estudis teològics, la teologia esdevenia una simple lectura i la citació de textos dels pares de l’Església, i adoptava una ortodòxia tancada, sense relacions amb forans. Els reformadors, en canvi, proposaven la russificació de l’antic eslau, la participació activa i conscient dels laics en les celebracions litúrgiques i la revaloració d’alguns filòsofs russos de la religió de principis de segle, com Nikolai Berdiàiev o Paolo Evdokimov, i el diàleg amb les altres confessions”.Les tensions entre els dos camps es van intensificar després de la dissolució de l’URSS, quan l’Església russa es va tornar cada cop més conservadora. “Els partits polítics i les comunitats culturals nacionalistes d’extrema dreta, antisemites i neocomunistes han imposat a l’Església russa una visió autista de la història russa”, diu Danca, que assegura que l’ortodòxia russa “veu perills dels grups judeomaçònics, de les esglésies i congregacions catòliques, però també dels moviments i comunitats musulmanes”. “Cada reformador rus és en realitat, segons diuen, un espia al servei d’Occident.”