“Ma mare és aquí sota i no ve ningú”
El volum de destrucció impossibilita que els rescatadors ajudin a temps totes els famílies amb desapareguts
La guerra a Síria i les reserves d’Occident amb Al-Assad dificulten la resposta humanitària al país
Sentir la veu de la mare i no poder-hi fer res. La Nurgul i altres veïns del seu barri, a la ciutat turca d’Antioquia, ho havien intentat tot, però amb la força dels seus braços no n’hi havia prou. La dona havia quedat atrapada a sota d’un munt de ciment. “Si poguéssim aixecar aquesta llosa hi arribaríem”, lamentava la seva filla. Sense el suport d’equips de rescat i de maquinària apropiada, l’objectiu era una quimera. “Té setanta anys, no podrà aguantar gaire més”, lamentava la Nurgul en declaracions a AP.
Casos com el de la Nurgul i la seva mare enterrada en vida sota la runa es propaguen per Antioquia i per Hatay, la província turca de la qual és capital. Les autoritats del país comptabilitzen que aquesta part de la geografia turca, pròxima a l’epicentre del cataclisme, ha patit l’enderrocament de 1.500 edificis. Molts residents de Hatay asseguren tenir éssers estimats soterrats sota el ciment mentre els equips de rescat no apareixen.
Deniz, un altre veí de la zona, admetia a la premsa la seva desesperació. “Aquí no ve ningú”, deia davant dels micròfons. “Estem devastats”, repetia. “Ens criden ‘salveu-nos’, però no els podem ajudar. Com ho farem? Aquí no ha vingut ningú”, insistia.
A Idlib, al nord-oest de Síria, en Muhammad s’expressava aterrat entre llàgrimes: “La casa oscil·lava com les ones del mar.” Aquest sirià, que va fugir de la seva Homs natal amb els seus vuit fills per deixar enrere la guerra, explica que “la casa va començar a esmicolar-se” mentre sortien de l’edifici. Va resultar ferit mentre protegia la seva neta. Dues famílies no van abandonar l’immoble a temps
La guerra a Síria també esquitxa la resposta humanitària que ha de socórrer els sirians. Al nord-oest del país, el darrer bastió de resistència contra el règim de Baixar al-Assad, els residents tenen el suport d’organitzacions humanitàries no governamentals com els Cascos Blancs sirians. Aquests grups, però, tenen la dificultat de rebre ajuda humanitària a través de la fronterera Turquia, on les carreteres del sud del país han tingut destrosses.
La situació a la major part del país, ja sota control de Damasc, és ben diferent. El règim d’Al-Assad exigeix que tota assistència enviada des de l’estranger passi abans per les seves mans. Els enviaments anteriors que s’han fet des de l’estranger en altres crisis com la guerra i a la pandèmia s’han perdut sense arribar als seus destinataris. Bona part de la comunitat internacional encara veu Damasc com un règim pària que castiguen amb sancions. Occident és reticent a enviar ajuda humanitària a través d’Al-Assad i ja han fet saber que el sisme no ho canviarà.
Mentrestant, el pànic i la manca de provisions bàsiques es feien palesos als dos costats de la frontera. “Quan et dic que això és el pitjor que hem vist, ho dic de debò”, deia a la premsa un metge sirià amb anys de guerra a l’esquena.
