D’anònimes a imprescindibles

Tot va començar amb la descoberta d’una vella fotografia amagada durant anys en el fons del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. S’hi veien cinc dones amb bata blanca a les instal·lacions d’un dels espais museístics que, en fusionar-se, van acabar creant l’actual museu. “Qui eren? Com es deien? Què hi feien?”, aquestes van ser algunes de les preguntes que va suscitar la troballa i que, com que no tenien resposta, van actuar com a espurna per iniciar una investigació interna que ha tret a la llum el paper fonamental que aquestes i altres dones van tenir en la història del MCNB, que supera els 140 anys. Ara, una exposició en honor seu reivindica i documenta la seva tasca a la institució.

Resumidament, així és com aquestes cinc dones anònimes van passar a ser no només identificades, sinó també reconegudes com a “imprescindibles”, nom que rep la mostra que es podrà veure durant un any al museu ubicat al Fòrum per recordar la contribució d’aquestes pioneres. S’hi pot descobrir, mitjançant fotografies inèdites, documents insòlits i audiovisuals, que la primera incorporació de dones al museu va ser l’any 1917, dins d’un context de modernització a Europa i Amèrica gràcies a la pressió del moviment feminista. Per primer cop s’obrien les portes de les institucions culturals i acadèmiques al treball femení, però la premsa de l’època ho recollia denominant-les “les senyoretes del museu”, un tractament que mostra el sexisme i el paternalisme de la societat, però que, d’altra banda, marcava també una distinció respecte a les obreres industrials i altres dones treballadores.

I és que les primeres dones contractades per les entitats precursores de l’actual museu eren de famílies de classe mitjana, molt unides a les institucions catalanistes, catòliques i conservadores del moment. Algunes eren mestres d’escola i d’altres tenien una formació més elemental i es van introduir en la vida laboral amb tasques considerades subsidiàries: com a bibliotecàries, secretàries, arxiveres, taquilleres, auxiliars de col·lecció, vigilants de sala o encarregades de l’atenció al públic.

Des del 1917 fins a la Guerra Civil, el nombre de treballadores del museu es va mantenir més o menys constant. Aquestes dones s’ocupaven d’una gran varietat de tasques imprescindibles per al bon funcionament del museu: del manteniment de les instal·lacions obertes al públic, de les col·leccions i els laboratoris, de la incorporació de noves donacions, de les catalogacions, de la correspondència i de la biblioteca, per posar-ne alguns exemples.

Amb el pas del temps, però, les dones que treballaven al museu van agafar certa rellevància i van començar a aparèixer les primeres publicacions científiques signades per dones. Malgrat això, en general no ho van tenir gens fàcil durant aquesta època inicial.

Un exemple clar és el d’Emília Civit, que va haver de plegar de la Secció de Botànica del Museu per ocupar-se de la família, mentre que el seu marit, Pius Font i Quer, va dirigir el Museu de Ciències Naturals i l’Institut Botànic de Barcelona. Posteriorment, va tornar a una certa activitat participant en excursions científiques quan la cura de la família li ho permetia, però sense sou ni reconeixement.