Societat

La monarquia

Lluís Simon

El dia de la ‘mòmia’

El 2 de juny de fa deu anys l’actual rei espanyol, Felip VI, va salvar el seu càrrec i, sense voler-ho, la seva monarquia quan els republicans, els d’aquí i els d’allà, ja ens llepàvem els dits davant la caiguda en l’abisme de Joan Carles I. El Borbó, atrotinat per tots costats, va anunciar que abdicava després dels seus “quaranta anys de pau” –gairebé els mateixos que el seu estimat Franco.

Feia gairebé un any que l’entorn del monarca i els principals mantenidors del règim treballaven a marxes forçades per trobar una solució al descrèdit sense aturador en què havia entrat el rei, no només perquè tothom va començar a conèixer de qui es tractava realment, sinó per una salut tan fràgil que cada vegada que intervenia en públic esdevenia un perill nacional. És ben conegut l’episodi del discurs de la Pasqua Militar del 6 de gener d’aquell any que va acabar amb una lipotímia del director de comunicació de la Casa Reial, Juan Ayuso, en veure com el monarca era incapaç de connectar dues paraules seguides.

Els monàrquics i alts càrrecs espanyols que van dur a terme aquella operació no eren ximples. Per a ells o era allò o era el caos, ja que l’opinió popular sobre el rei s’enfonsava dia a dia després d’haver-se descobert la seva corrupció, l’enriquiment, les caceres a l’Àfrica i el principal motiu que va guiar la seva gestió: una dona a cada port.

Ràpidament tots els juristes i capitostos de la Casa Reial, el PP i el PSOE se les van empescar per introduir a la Constitució el canvi de cap d’estat sense que hi hagués debat parlamentari i encara menys un referèndum sobre la successió del rei. Havia de ser Felip i calia que en cap cas Helena i Cristina poguessin reclamar els seus drets. També se li va concedir, per art de màgia, un nou aforament. Tot plegat, malgrat que Mariano Rajoy va dir una de les seves frases que van fer fortuna –“Esto es un lío”–, va arribar al Congrés espanyol mastegat sota la direcció d’Alfredo Pérez Rubalcaba i Landelino Lavilla.

D’un dia per l’altre, Espanya, i malauradament Catalunya, es va trobar un altre Borbó a la seva llista negra i, per a més inri, un altre Felip, aquest cop no el V sinó el VI. Joan Carles I, mentrestant, va mantenir bona part dels seus honors. No va ser jutjat per res a l’Estat espanyol i amb la seva condició d’emèrit continua cobrant el que calgui dels pressupostos espanyols, tot i que l’operació no era salvar-lo a ell sinó la monarquia, el règim i el seu representant a la Terra.

L’abstenció de CiU

La Casa Reial i poders establerts a Madrid i Catalunya van maniobrar perquè la llei d’abdicació no tingués un rebuig absolut a les comunitats que ells en diuen històriques. Així, van arrencar l’abstenció dels diputats de CiU i el PNB. Els primers, pressionats per sectors econòmics, van cometre un error històric, ja que tres anys després Felip VI faria el seu famós discurs de l’“A por ellos”. L’Esquerra Plural, ERC, el BNG, Compromís i Geroa Bai hi van votar en contra. També ho va fer el diputat socialista de les Illes Guillem Garcia, desobeint les ordres del seu partit. També ho va fer Odon Elorza, que es va abstenir. Les esmenes a la totalitat que reclamaven un referèndum van ser rebutjades. Això és Espanya. No es voten aquestes coses, devia pensar Pérez Rubalcaba des del seu escó.

I la reina?

El tracte a les dones en tot aquest submon medieval de les monarquies és una cosa que no deixa de sorprendre, sobretot ara que estem al segle XXI. Amb l’abdicació forçada de Joan Carles I, que no es podia aguantar ni les flatulències, també va rebre la reina Sofia, que passava per allà. No només això. Havia aguantat estoicament les relacions del seu marit amb dones ben conegudes i l’entrada a la Zarzuela de la pèrfida Corinna. Els que la coneixen sempre l’han idealitzat com a figura d’un gran poder simbòlic. Però d’un dia per l’altre el càrrec l’hi va pispar una de les seves dones més odiades: Letícia.

Una portada per recordar

Un dels primers càrrecs públics que van demanar obertament l’abdicació del rei va ser l’alcaldessa de Viladamat, Irene Palol (CUP). Es va guanyar a pols la portada d’El Punt Avui del 29 de desembre del 2011. Certament, Palol, els seus regidors i els altres municipis que van seguir el seu exemple no pretenien que Joan Carles I abdiqués i el substituís el seu fill: volien la desaparició de la monarquia espanyola. Precisament per aquest perill, que aquest clam s’estengués no només a Catalunya sinó a tot arreu, es va executar la voladura controlada de Joan Carles I.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

S’engega la campanya ‘A les tantes, intactes’

GIRONA
Tallada l’AP-7 a Ulldecona per l’accident de dos camions
societat

Tallada l’AP-7 a Ulldecona per l’accident de dos camions

Barcelona
societat

Tallada l’AP-7 en els dos sentits a Ulldecona per l’accident de dos camions, un amb una fuita d’àcid clorhídric

Barcelona
mobilitat

Mataró tanca la meitat de la zona blava a l’agost per facilitar l’aparcament

Mataró

L’escola de teixits de Canet “renaixerà” com un centre d’FP integrada

Canet de mar
trasnports

Les obres a la línia L4 del metro deixaran sense servei entre les estacions de La Pau i Selva de Mar

Barcelona
immigració

L’Estat vol agilitzar regulacions i permisos de residència als immigrants

barcelona
medi ambient

Expedient a l’empresa de Polinyà pel vessament al Besòs

POLINYÀ
societat

Marina Port Vell ja pot encabir més iots de gran eslora

Barcelona