Cap als 10 milions

Passa a la pàgina següent

“Ja som 6 milions”, reiterava impactant l’eslògan del govern presidit per Jordi Pujol a finals dels anys vuitanta. Ara, però, en som molts més. A principis de novembre, l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) sorprenia constatant que ja hi ha 8 milions d’habitants al Principat. Per tant, en menys de 40 anys, Catalunya ha guanyat dos milions de ciutadans, gràcies en bona part a la immigració estrangera. El director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Albert Esteve, pronostica que si la tendència no canvia es podria guanyar un milió més d’habitants en una dècada. Hi ha un augment net d’unes 110.000 persones a l’any. “És la xifra que surt quan restes els que marxen als que arriben”, assenyala. El creixement demogràfic al territori té dues raons principals: l’allargament de l’esperança de vida i l’arribada d’immigrants.

Aquest últim fenomen ha contrarestat la baixa natalitat del territori. “En el futur, la dinàmica del creixement natural empitjorarà. Per tant, cada vegada caldran més migrants perquè no es noti la diferència entre naixements i defuncions”, determina Esteve. L’arribada de nouvinguts es concentra, sobretot, a Barcelona i la zona metropolitana. És per això que el paisatge demogràfic català queda molt polaritzat. “Unes zones del territori creixen molt per l’arribada de la immigració i d’altres s’estan despoblant”, puntualitza el director del CED. La capacitat d’acollir totes aquestes persones dins la zona metropolitana, que ja està immersa en una crisi d’habitatge, és un dels grans reptes del futur. La sociòloga Marina Subirats explica que, en general, la població s’ha anat concentrant a les ciutats en les últimes dècades. A parer seu, el problema no és de terreny, sinó d’organització. “Potser no hi cabem tots, a Barcelona, però el territori és molt més ampli”, assenyala. La sociòloga considera que els nous mètodes, com el teletreball, poden obrir una tendència cap a la descentralització. Per la seva banda, Esteve recorda que si el motiu de la migració és laboral, les persones aniran allà on s’ofereix feina. Els dos experts coincideixen que s’haurà de pensar i aplicar una logística per adaptar-se a l’arribada de noves persones.

L’altre factor determinant per a l’augment de població és l’envelliment. L’edat mitjana l’any 1987 era de 36,3 anys, ara és de 43,4 anys. “Que s’hagi allargat l’esperança de vida 6 anys en un període de 40 anys és molt”, contextualitza Subirats. La sociòloga reivindica que l’envelliment és una demostració de la millora de les condicions de vida al territori. “Viure més vol dir que es viu millor”, declara. A Barcelona, entre el districte més benestant i el barri amb menys ingressos, hi ha una diferència de l’esperança de vida d’11 anys. “Això demostra clarament que les condicions en què vius t’allarguen la vida”, argumenta Subirats. El director del CED hi afegeix que parlar d’envelliment poblacional és explicar que el pes que té la població gran sobre el conjunt de la població augmenta. “No és un èxit ni un fracàs; és un condicionant que determina cap a on van els recursos econòmics”, indica Esteve. “El pressupost de salut augmentarà, i si no creixem haurem de treure’l d’una altra banda”, assenyala el demògraf.

La presidenta de l’Associació d’Economia de la Salut (AES), Anna García-Altés, explica que l’Estat és molt conscient del canvi demogràfic que s’està vivint. El personal sanitari n’és testimoni en primera línia. “La quantitat de visites que es generen al voltant d’una població cada cop més envellida és molt important”, declara. Amb tot, García-Altés, que alhora és directora de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, reconeix que el fet de ser-ne conscient no vol dir que el sistema estigui preparat per afrontar el canvi. “Bona part de l’atenció primària té a veure amb la població envellida”, destaca. Però el canvi és lent, explica. La investigadora proposa una planificació de les places de metges d’acord amb les previsions demogràfiques actuals. “Potser de cara al futur necessitarem menys pediatres i més metges internistes”, planteja. Així mateix, García-Altés proposa repensar el sistema sanitari en la seva totalitat. “La gent està queixosa, el sistema està tensionat i els diners invertits no llueixen”, subratlla la presidenta. “Hem de pensar què és allò essencial que ha de fer, a quina oblació ha d’atendre i quins serveis hem de donar”, conclou.

L’altre canvi demogràfic més notable en l’estudi de l’Idescat és la baixa natalitat dels últims anys. Eduard Esteve destaca que “el que fa que la mitjana d’edat pugi no és que la gent visqui més anys, sinó que no neixin infants”. L’Estat espanyol és un dels països del món més envellits. Catalunya, per la seva banda, no ha envellit tant perquè les famílies immigrants abaixen la mitjana. Tot i així, la franja de població menor de 16 anys avui dia està integrada per 200.000 persones menys que fa tres dècades. El demògraf explica que hi ha marge que la fecunditat baixi encara més, ja que cada cop hi ha menys població jove i alhora els joves tenen pocs fills. Subirats i Esteve coincideixen que els requisits socials que s’han de reunir per ser pares fan més difícil que la natalitat pugi. Tenir un bon sou, una casa i una parella estable solen ser prioritats per plantejar-se aquesta possibilitat. “Les clíniques de fecunditat són plenes perquè biològicament arribem tard a complir els requisits”, assenyala el director del CED. Esteve explica que en altres països, com Suècia, han incorporat incentius econòmics com a eina per augmentar la natalitat i estan funcionant.

El futur dels 10 milions d’habitants a Catalunya encara és difícil de dibuixar. El que sí que se sap és que les generacions joves no són tan nombroses com les més grans que aviat sortiran del mercat laboral. “No hi haurà possibilitat de cobrir tots els llocs de treball amb les generacions joves”, explica Esteve, i això obrirà la porta a la relocalització dels nous migrants. També hi ha el gran repte de la viabilitat del sistema de pensions. “Cada cop hi ha menys gent jove que treballa i no podrem fer-hi front”, alerta García-Altés. La ciutat no podrà ser l’únic destí d’aquests nouvinguts. “Els preus dels habitatges ja estan per sobre del sou de la població jove. Arribarà un moment en què serà molt difícil quedar-se”, diu Subirats.

L’augment de població requerirà canvis socials, d’infraestructura i polítics. Però Subirats té clar que el més difícil és “canviar de mentalitat”.

Ve de la pàgina anterior