El vi badaloní de Sant Jeroni
Vall de Betlem va començar a plantar ceps el 2017 i les primeres ampolles estaran a la venda a l’estiu o primers de setembre
Les varietats que han vinificat són malvasia de Sitges i garnatxa blanca i també han recuperat la varietat sumoll
“Hem embotellat malvasia i garnatxa blanca. La malvasia és molt aromàtica”
Aquest estiu, com a tard al setembre, i sis anys després de plantar els primers ceps, es podrà tenir el fruit d’haver recuperat la vinya a la vall de Betlem, a la falda del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Molts badalonins fàcilment recordaran els àpats de La Sargantana. Doncs, tot i que aquesta marca tan valorada ja no té un restaurant, ha seguit fent una singladura. De La Sargantana Dalt de la Vila neix Vall de Betlem, dedicada al conreu de la vinya i la producció de vi i a la vegada orientada a la difusió de coneixement i les experiències ( www.valldebetlem.cat ). Ignasi Niubó, un dels socis fundadors, explica: “La nostra relació amb l’hostaleria ve de lluny, des de que vam obrir La Sargantana, el 1996. Ja aleshores, vam fer una aposta per l’activitat cultural. Més endavant, vam començar a treballar el producte ecològic i de proximitat, potser massa aviat i tot, perquè en aquell moment no es coneixia tant. Vam voler fer una carta de vins amb producte cent per cent català, alguna vegada amb «vins convidats», d’alguna DO de fora.” La sòcia, Anna Abellán, és sommelier i tots dos van visitar força cellers. Van fer una gran aproximació al vi, tant des del punt de vista de la producció com de la venda. “Al cap i a la fi, veníem vi, i n’havíem venut molt. Havíem apostat pel vi com a beguda principal del restaurant i a uns preus mol ajustats.” El propòsit era fer arribar petites grans joies a molta quantitat de persones. “Volíem fer un experiment que, crec, és molt difícil de repetir: vendre producte d’aquí, ecològic i a preus populars. Ens va funcionar i hi vam estar molts anys treballant. No ens va fer rics, però vam sobreviure.” Tot el treball del contacte amb els cellers i la comercialització va portar, cap al 2016, a donar forma a la idea, “un projecte d’aquells que podríem dir bojos”. Van trobar imatges antigues de la vall de Betlem i de Canyet amb vinyes. Van emmarcar una fotografia de Sant Jeroni de la Murtra i van començar a picar portes.
Sis anys de paciència
Som ignorants i inclinem el cap. Ens han explicat moltes vegades que a Badalona s’hi feia ja vi quan era Baetulo, quan els romans estiuejaven per aquí, lluny de l’efervescència de Barcino. Però ens han dit també que era un vi per a la tropa, un vi “de batalla”. Però no; sí que tenim vi bo. El 2016, dèiem, es van tirar de cap a la piscina. Van haver de fer un gran esforç per trobar els terrenys, que tenen llogats. Són dues hectàrees plantades i tres si s’hi sumen d’altres espais de la finca, com ara els camins i els espais per activitats que no són agrícoles. Dues hectàrees que s’han de treballar manualment perquè no estan en pla, sinó en terrasses. El cost és alt. D’aquí també que es facin altres activitats complementàries, com ara les enoturístiques, per exemple.
“Tot això ho hem anat fent amb temps, perquè estem treballant en altres coses.” Diu Niubó, i segueix explicant: “Ha estat un procés progressiu que va començar el 2017, de plantar una feixa ara, després una altra, a mesura que podíem fer-ho! Si ho expliques a algú del món del vi, li peta el cap! Vam fer el que vam poder.” I haurien pogut tenir producció abans d’aquest any, però han patit un enemic natural: els porcs senglars els ho van posar ben difícil, fins que, la primavera passada, van poder tancar les feixes conreades. No és que els animals s’emportin els fruits, que també ho fan, és que malmeten el cep. “Encara tenim ceps amb ferides. Hem aconseguit tancar-ho i fer la primera collita. Però han passat sis anys!” Sota el paraigua de la DO Alella, enguany tenen 800 ampolles de dues varietats, perquè la resta que tenen plantades no han fet prou producció i no van vinificar. Les dues varietats que han fet són malvasia de Sitges i garnatxa blanca. Ara, tocarà fer de comercials; de moment, els vins es trobaran a la pàgina web. El vi també servirà per fer les activitats: a més d’escoltar, ara es podrà tastar.
Vinyes de mar i muntanya
Com són aquests vins? “Quan vam començar, vam fer una petita revisió del que havia estat la història vitivinícola aquí. També hem pogut fer alguna entrevista a persones que havien treballat a les vinyes.” Això últim els va anar molt bé. “Hi ha una varietat clara al territori, la pansa blanca, el xarel·lo. Però tothom en planta, i per buscar la diferència i pensant en els vins que ja ens agradaven en la nostra etapa en l’hostaleria, vam triar un seguit de varietats diferents, com ara la malvasia de Sitges i la garnatxa blanca.” També tenen macabeu, i en varietat de negre, el sumoll, produït històricament a Badalona i que han recuperat i en què han dipositat moltes esperances encara que en tinguin poc. “Ara, hem embotellat la malvasia i la garnatxa blanca. La malvasia és molt aromàtica, amb una acidesa molt ben compensada, un terpè molt mediterrani, de pi, d’eucaliptus. Sorprèn perquè és una mica diferent de tots.” El seu vi és sec, però amb la malvasia més madurada es fa vi dolç. Hi pot haver certa confusió entre la varietat i el producte. “És un vi mediterrani. Quan el prens, les aromes o el record que et provoca coincideixen amb la teva experiència sensorial del Mediterrani. I es fa difícil d’explicar, però ens passa que tots els vins tenen com un toc salat pel fet de ser tan a prop del mar. Fins i tot m’ha sorprès a mi.” Pel que fa a la garnatxa, és una varietat que s’expressa de manera ben diferent segons on es conrei. “La garnatxa a la Terra Alta és molt mineral, molt corpulenta. En el nostre cas, és molt refrescant, molt mediterrània també, i molt lleugera.”
A propòsit de com s’expressen les varietats de raïm, comenta sobre els canvis en el clima: “La falta de pluges i les calorades que patim són més pròpies del sud, del Priorat. La nostra feina estava plantejada en la confiança que no patíem aquestes insolacions tan grans. Però tot canvia. La verema s’ha avançat, per exemple. Es dona el cas, però, que aquí tenim una humitat molt forta i, per tant, ens interessa que li toqui el sol, però no en excés. És un canvi, sí. I fa reflexionar.”
