El Naheed abraça efusivament l’Eduard, el president de la penya del Barça a Londres, quan entra a la sala del bar Kick de Shoreditch, on veuen els partits. Avui és un dia gran, juguen contra el Madrid. El Naheed porta una gorra de beisbol taronja i una samarreta blaugrana on es llegeix: “Messi, el geni de la mida d’un got de pinta.” És afectuós i carismàtic. Tothom se li acosta i l’abraça. És britànic, va néixer al barri de Wembley i és culer des de petit, des que el seu tiet se’n va anar a treballar a Barcelona i li va portar una samarreta del Barça el 1978. Ell no sabia res d’aquell club ni l’havia vist jugar perquè aleshores no hi havia internet i no feien els partits de la lliga espanyola a Anglaterra. Va idealitzar aquell club estranger escoltant les històries que li explicava el seu tiet quan venia de visita. Lluïa orgullós la samarreta pels carrers mentre els seus amics portaven la de l’Arsenal.

La sala és al pis de baix del bar. És una sala fosca, sense finestres, amb el sostre baix i l’aire pesant. Brillen sis pantalles gegants distribuïdes per l’espai. Hi ha una bandera blaugrana gegant amb la creu de Sant Jordi i dues estrelles per les dues copes d’Europa guanyades a Wembley on diu “Penya Blaugrana London” que penja de la barana de l’escala per on s’hi accedeix. Una bandera amb el rostre de Cruyff del 73 il·luminada com si fos un altar, quatre tambors de la grada d’animació amb les baquetes encreuades sobre la pell.

Una petita barra, unes taules i uns sofàs amb uns seguidors que mengen unes hamburgueses amb patates fregides i una saleta al fons amb uns dards i un futbolí on hi deuen cabre unes vint persones, on van començar a veure els partits. Ara ocupen tota la planta. Queda una hora perquè comenci el partit i està plena a vessar. Hi deu haver tres-centes persones. Un tràfec constant d’aficionats que transporten pintes de cervesa, d’aficionats que arriben i s’abracen a companys. Molts es coneixen de venir a veure els partits.

Retrobaments, complicitat, riures, esbufecs nerviosos abans del partit, el preludi d’un èxtasi col·lectiu. Sembla una gran família. Se sent parlar en anglès i també en català i castellà. El 35% dels membres son britànics i un 25%, catalans. En total, hi ha 53 nacionalitats i 400 membres. Últimament s’ha fet molt gran. “No volem que es perdi aquest sentiment de club social i de família que es reuneix cada setmana, a cada partit”, diu l’Eduard, que va arribar a Manchester el 1998 per estudiar un màster en informàtica i es va quedar a treballar a Londres.

“La meva dona és irlandesa i a casa només parlo anglès i a la feina també, havia perdut fluïdesa amb el català i vaig decidir entrar a la penya per practicar el català i sentir-me més a prop de la terra; per mi és més important la part social que la del futbol”, diu. Va entrar a la penya el 2010, quan només eren una vintena de penyistes, i n’és el president des del 2012. Una de les coses que més l’emocionen és veure adolescents de 15 o 16 anys, fills de catalans expatriats, nascuts aquí amb una bufanda del Barça, que parlen català però viuen en un ambient anglès i es troben a la penya amb altres adolescents com ells.

Sona l’himne del Barça. L’entonen, emocionats, sense saber què diu, el Naheed i els altres aficionats australians, indis, polonesos, nord-americans... Lluny queden els anys vuitanta en què es reunien al restaurant Don Pepe, dels germans Pepe i Alejandro Garcia, i al centre gallec perquè la majoria dels seus membres eren gallecs. Eren reunions petites i més aviat socials perquè no feien la lliga espanyola per la tele, només alguns partits europeus, i jugaven a la brisca, al xinxon, al mus i altres jocs de cartes. La de Londres va ser la segona penya internacional del FC Barcelona i ara és la més antiga. Va ser fundada el 1985 per Bonaventura Alsina, un emigrant català gentil i educat, un senyor, i molt barcelonista. Anava a totes les trobades de penyes arreu del món. Va morir el 2006 als 88 anys. “Encara quan vaig a trobades de penyes em pregunten com està el Boni, com li deien –diu l’Eduard–. Ell veia la penya com una manera d’estar connectat a la terra”.

L’any 2007, la penya es va traslladar al Bar&Co, un vaixell atracat al moll d’Embankment, al Tàmesi. L’any passat la desgràcia es va acarnissar amb ells quan el vaixell es va enfonsar. Els propietaris ho van perdre tot. Des de la penya van fer una crida a penyes blaugrana d’arreu i van recaptar diners per ajudar els propietaris i treballadors que van perdre la feina. “En moments com aquest és quan t’adones que les penyes som com una família”, diu l’Eduard.

Amb el vaixell també es va enfonsar la seva bandera històrica. Quan el van reflotar, dos penyistes van aconseguir entrar-hi amb els permisos pertinents i la van recuperar entre les restes corroïdes i oxidades del naufragi. És la bandera que ara penja de l’escala i presideix la sala. La música sona a tot drap, com en qualsevol discoteca de Shoreditch. Sona L’Empordà dels Sopa de Cabra, i una versió ska de L’estaca d’en Lluís Llach. Tothom salta i taral·leja “segur que tomba, tomba, tomba”.

L’Eduard conversa amb la Sara, una noia iraniana que de petita es va enamorar de Luis Suárez i va començar a seguir el Barça de forma clandestina a Teheran. Fa vuit mesos va venir a Londres per estudiar un màster. Es va fer membre de la penya abans que li donessin el visat. El Naheed saluda el Tony, un aficionat del Liverpool que es va fer culer després que el Barça guanyés les dues finals de Champions al Manchester United. El Tony és alt, corpulent, té el cabell roig i els ulls blaus. Amb el Freed from desire onegen les bufandes en l’aire. Les sis pantalles connecten amb el partit. Sonen els tambors. Un ritme tribal, monòton, catàrtic s’apodera de l’ambient. Els tamborers estan col·locats de cara a la gent entonant càntics que tothom segueix. “Mil vuit-cents noranta-nou va néixer el club que porto al cor”, entona el Tony, que és el soci número 16 de la penya. No es perd cap partit. Un dels dies més agredolços de la seva vida van ser la semifinal de Liverpool del 4-0 contra el Barça. Ell era a la grada animant el Liverpool. En acabar el partit va anar a buscar el Naheed, que havia viatjat a Anfield amb altres aficionats del Barça. El va trobar plorant i el va abraçar. S’intensifica el ritme del tambors. És com si estiguessin a l’estadi i els jugadors els poguessin sentir. Surten els jugadors al camp. L’èxtasi col·lectiu.