En nom del poble francès
A les comarques de la Catalunya del Nord, sota jurisdicció francesa, catalanitzar el seu nom no és un senzill tràmit administratiu com por ser-ho al Principat de Catalunya; qui vulgui fer-ho ha d'iniciar un procés judicial, contractar un advocat i argumentar-ho
-
Amb noms catalans a l’estat civil francès. Catalans del Nord que han catalanitzat el seu nom, d’esquerra a dreta: Joan-Lluís Lluís, Joan-Francesc Castex-Ey, Joan-Pere Le Bihan i Rullan, Alícia Ey Nomdedeu, Carles Sarrat, Joan-Lluis Mas i Esteve Carrera. -
La notificació de la decisió de justícia. -
Un segell en la documentació.
D'entrada el fiscal dóna un avís negatiu i s'hi oposa
Els noms eren de la història i el calendari francès i prou
A l'Estat francès canviar-se el nom per catalanitzar-lo és regulat des d'un punt de vista judicial, i no pas només administratiu. Per als nord-catalans, que tenen una documentació francesa que posa Jean-Louis, Jean-Pierre, Alice o Charles, i que volen canviar-ho per Joan-Lluís, Joan Pere, Alícia o Carles, el marc jurídic al qual han d'apel·lar és el mateix que regula la petició que pot fer un estranger que vol canviar el seu nom de bateig d'origen, o un transsexual que es vol canviar el nom. El marc legal és el mateix, però a la pràctica no és ben bé igual. I és que la màquina judicial francesa entén fàcilment que algú que porta un nom amb consonància estrangera vulgui canviar-lo per un nom que soni «més francès».
Però a la màquina judicial francesa li costa admetre que algú tingui interès a voler canviar un nom ben francès per portar-ne un de català, o de qualsevol altre llengua dita regional. Enric Vilanova, advocat a Perpinyà, ha defensat la major part dels casos de nord-catalans que han volgut catalanitzar el seu nom. El primer pas consisteix a sotmetre la petició al fiscal (le parquet): «Tractant-se d'un canvi de nom al català, d'entrada el fiscal dóna un avís negatiu i s'hi oposa. No té per què justificar-ho, només comunica que considera la petició com a «contrària al principi de la República i que s'hi oposa», explica Vilanova. Si una persona d'origen africà o sud-americà vol adoptar un nom francès, el tràmit s'accepta gairebé de manera automàtica sense cap entrebanc.
Amb l'avís negatiu del fiscal, comença la feina de l'advocat, que haurà de reunir elements i argumentar davant d'un jutge que el fet de voler dir-se Joan-Lluís en lloc de Jean-Louis, Carles en lloc de Charles, o Esteve enlloc d'Etienne, respon a un interès legítim. Al final del procés, el jutge gairebé sempre acceptarà el canvi. Però l'obertura d'aquests tràmits judicials, la necessitat d'argumentar i justificar la petició, juntament amb els costos que això suposa (entre 500 i 1.000 euros segons els honoraris de l'advocat), són entrebancs suficients per dissuadir bona part dels que s'ho puguin plantejar. Només una quinzena de persones han catalanitzat el seu nom en els últims vint anys a la Catalunya del Nord.
Enric Vilanova considera, malgrat tot, que la llei francesa que empara actualment els canvis de nom és de les més liberals que es poden imaginar. Això només és així des de començament del segle XXI: fins als anys seixanta del segle passat, l'estat civil francès només acceptava noms procedents de la història de França o del calendari francès. I encara que els avis, al Conflent, al Vallespir o a qualsevol comarca de la Catalunya del Nord, parlessin en català i es diguessin Carles, Enric o Esteve, els néts, un cop passats pel sedàs de l'estat civil, només es podien dir Charles, Etienne o Henri. A final dels seixanta, les primeres escletxes en l'estricta llei francesa es van obrir des de Bretanya, amb un moviment cívic que va fer pressió per poder batejar nadons amb noms bretons. La normativa francesa es va flexibilitzar i la jurisprudència va admetre també «els noms regionals».
Més recentment, però, amb l'entrada en vigor del dret europeu aquest marc s'ha liberalitzat molt. El dret europeu –que cada estat integra adaptant-lo al seu marc jurídic– es basa en el principi que els noms pertanyen a l'esfera privada de les persones, i que una persona pot canviar de nom al llarg de la seva vida si ho considera del seu interès. Tot plegat amb la garantia d'un jutge, com a garant de la llibertat individual.
Teoria i pràctica
Aquest nou marc jurídic és el que regula també els noms de família per als nounats, que ara a l'Estat francès ja poden portar el nom de família del pare, el de la mare, o els dos. Com pot ser doncs que amb una teoria tan liberal, a la pràctica sigui tan complicat canviar el seu nom d'Alice a Alícia en un carnet d'identitat? «A la pràctica no és fàcil, perquè el fiscal representa l'executiu francès. Defineix la política de l'executiu, quant a aquesta definició de l'interès i els seus límits, i defineix què es pot acceptar o no. No és una qüestió de si el govern és de dreta o d'esquerra; sobre aquesta qüestió, sobre la funció de l'estat civil francès, l'ús del francès i el que significa, hi ha unanimitat entre les grans forces polítiques franceses», diu Enric Vilanova. Pere Becque, degà del col·legi d'advocats de Perpinyà, ho resumeix així: «Per posar-se el nom en català el procediment és fàcil, però obtenir el vistiplau del fiscal és més difícil. L'interès públic passa davant de l'interès particular. Cada vegada que es toca qüestions nacionals per a l'Estat francès és molt important», confirma el degà.
Els nord-catalans que malgrat tot fan el pas són sovint persones que ja fan servir un nom català a la vida quotidiana o professional i que decideixen normalitzar aquesta situació a la seva documentació oficial. «Vaig sentir la necessitat de sortir d'un cercle esquizofrènic, no volia continuar vivint amb dues identitats», explica Joan-Francesc Castex-Ey, que treballa a la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Joan-Pere Le Bihan i Rullan, director de les escoles La Bressola, explica que, en part, va fer el pas per motius molt pragmàtics: «De fet sempre m'havia molestat de veure com una persona que vol ser Joan o Antoni li deien Jean o Juan o Antonio.. Durant molts anys només he fet servir Joan Pere i quan un dia vaig estar a punt de no poder pujar a l'avió perquè el nom del bitllet i el del passaport no coincidien, vaig començar a fer les gestions per tenir el nom en català».
Joan-Lluís Mas, un dels primers que van fer el canvi a la Catalunya del Nord, ho valora com un canvi oficial: «Feia molts anys que, com a dissenyador gràfic, els meus papers de comunicació del banc o de la línia telefònica portaven el meu nom en català; ho vaig fer oficialitzar». L'escriptor Joan-Lluís Lluís hi afegix el concepte de coherència íntima: «Tenia un nom que no corresponia a la meva identitat profunda. Havia de canviar una de les dues coses. Com que no volia canviar la meva identitat profunda m'he canviat el nom», diu l'escriptor, que recorda que els tràmits van durar cinc anys, perquè el fiscal tardava a donar el seu avís.
El canvi de nom també pot ser motivat per saldar un cert deute familiar amb els avis: a les comarques del nord, com arreu del territori, era tradició batejar els nadons amb els noms dels avis, i es traduïen a la documentació francesa. Recuperar aquest llegat familiar forma part de l'argumentació que pot presentar l'advocat al jutge; es prendrà en compte o no, perquè el jutge pot decidir que la documentació presentada justifica el canvi del primer nom però no pas del segon i el tercer. Quedarà llavors la possibilitat de presentar un recurs i una nova argumentació per demanar els canvis dels altres noms, amb el conseqüent allargament del procés. Per al músic i cantant de Blues de Picolat, Carles Sarrat, la referència als avis era essencial: «Per a l'estat civil, em deia Charles, Michel, François, els dos últims, noms dels meus avis, evidentment tot en francès. Per respectar la implicació de catalanitat d'aquests dos personatges importantíssims per a mi, he decidit de respectar el que ells i la família van marcar per a l'eternitat i vaig demanar de guardar els seus noms tal com figuren gravats en les seves tombes, totes dues al cementiri de Prada: Michel Sarrat i Francesc Arnau. El tribunal va acceptar aquesta particularitat i el meu nom oficial és doncs, ara, Carles, Michel, Francesc Sarrat.
Reivindicació política
Alícia Ey Nomdedeu diu que va fer el canvi per ser en pau amb si mateixa: «Sóc Alícia des de fa anys per a la majoria de gent que coneixi. També és una tria política. Crec que tinc tot el dret a ser reconeguda com a catalana, i el primer pas és el nom. Vaig adherint-me a la campanya d'Esquerra». Alguns anys enrere ERC Catalunya Nord va fomentar una campanya en què assumia en part els costos judicials necessaris per canviar-se el nom. Hi col·laborava també Enric Vilanova –que milita en aquesta formació política– i que en part va fer el seu canvi de nom perquè es presentava a unes eleccions municipals i havia d'inscriure-s'hi com a Henri, quan tothom el coneix com a Enric. La campanya d'ERC no va tenir gaire èxit. Canviar de nom a l'edat adulta i engegar tràmits judicials per aconseguir-ho, és al cap i a la fi una decisió molt personal. Però per als catalans de les comarques del nord de l'Albera que ho han fet, un cop el resultat aconseguit, tots coincideixen per dir que ho viuen amb molta satisfacció, i que valia la pena posar a prova la màquina judicial francesa.
Qüestió de jutges, estat civil i motivacions diverses
Tot i l'argumentació que s'hagi de fer davant del jutge, la decisió de fer el pas per catalanitzar el seu nom és al cap i a la fi una decisió molt personal. Per això les motivacions són molt diverses, i van per a alguns des d'aspectes més íntims com saldar un deute a la memòria dels avis, fins a aspectes més pràctics de normalització de la seva documentació, i passant per les motivacions més polítiques i reivindicatives d'uns altres. Des de la Catalunya del Nord, però, un cop superats els dubtes personals, els entrebancs i els costos judicials que signifiquen aquests tràmits, els que ho han portat a terme coincideixen per dir que viuen amb molta satisfacció el resultat obtingut. Ja se sap, com més costa més es valora.
Deu anys de judicis per un accent
E. C
Amb paciència, totes les peticions de catalanització de noms de bateig normalment acaben favorablement. A vegades, però, hi ha aspectes sobre els quals la justícia francesa es posa ferma i es nega a canviar de postura, sense por del ridícul. El cas més paradigmàtic és el de l'accent sobre la í, de Martí Baylac. Alà Baylac Ferrer, professor a la universitat de Perpinyà, va posar Martí al seu fill. Al 1998, una secretària del servei de l'estat civil de l'Ajuntament de Perpinyà va acceptar el nom però es va negar a posar un accent tancat sobre la i, argumentant que no forma part de l'alfabet francès. A partir d'aquí, es van iniciar una sèrie de recursos, quatre en total, per denunciar el refús de l'estat civil francès d'inscriure el nom oficialment amb l'accent sobre la i. Al llarg de les diverses sentències, del fiscal tot primer, del tribunal de primera instància després i, finalment, de les jurisdiccions d'apel·lació i de cassació, els magistrats van anar confirmant i argumentant la incompatibilitat d'acceptar d'inscriure un accent damunt de la i de Martí amb la legalitat i els principis essencials de la república i la nació francesa. En darrer terme, el 2004, després d'exhaurir tots els recursos judicials de l'Estat francès, es va portar la causa davant de la Cort Europea de Drets Humans. Al 2008, la decisió de la Cort Europea va considerar que «la justificació avançada pel govern francès, és a dir la unitat lingüística en les relacions amb l'administració i els serveis públics, s'imposa de moment i resulta ser objectiva i raonable». Després de deu anys de judicis, amb la sentència de la Cort Europea s'esgotaven tots els recursos possibles. Martí no podrà tenir mai l'accent sobre la i al seu carnet d'identitat. Enric Vilanova, que va portar el cas, continua pensant que no té sentit perquè en altres casos l'accent s'ha acceptat. L'escriptor Joan-Lluís Lluís n'és un exemple (amb la particularitat que a la seva documentació francesa hi posa Joan-Lluís Lluis, amb un accent al nom però no pas al cognom, que hauria necessitat un altre canvi a part i doncs un altre procés judicial diferent). «Tenim jurisprudències amb l'accent acceptat, però aquest és l'exemple negatiu, no ho vam poder aconseguir. Tot es basava sobre la defensa de l'alfabet francès, però des d'un punt de vista científic els lingüistes ens diuen que l'alfabet francès no existeix, en tot cas caldria parlar d'alfabet llatí», diu l'advocat. En una de les sentències, una jutgessa va negar la possibilitat de posar l'accent fent referència a «la llei n. 118 del 2 de termidor any II», que prescriu que les actes públiques han de ser redactades en llengua francesa en el territori de la República. O sigui que Martí no tindrà accent a la i perquè ho diu una llei del 20 de juliol del 1794, adoptada durant el període del Terror de la Revolució Francesa.
