“M'han dit que aquí em poden ajudar”

“Senyora, si us plau: fa cinc dies que no em trec les sabates. Em fan anar d'un lloc a l'altre... M'han dit que aquí em poden ajudar...” S'expressa amb un castellà macarrònic i és difícil entendre'l, però amb els ulls ho diu tot. Deu tenir poc més de 20 anys i sembla cansat. La Núria, una de les responsables de la recepció de la seu de Càritas, al costat de la catedral, a Barcelona, intenta valorar la urgència de la situació. Ella insisteix a preguntar-li si ja ha anat als serveis socials. Ell li respon que viu al carrer. Més preguntes per deduir que no, que no té cap assistent social. Ell explica que l'any passat va estar uns dies a l'alberg de la Zona Franca, però que ara no l'hi volen. Que se'n va anar a buscar feina a Màlaga i Granada i ha tornat perquè allà no n'hi ha... La Núria li aconsella que l'endemà vagi al carrer Pujades, on hi ha el servei municipal d'assistència als sense sostre. Li dóna un mapa i li insisteix que hi sigui a primera hora, perquè sempre hi ha cua. Hi ha un circuït a seguir i Càritas només atén les persones derivades a través de serveis socials.

És dilluns i a la recepció de Càritas no han parat d'atendre visites i trucades. Tot i que diuen que és un dia tranquil. Avui, la Núria i en Pere tenen el suport de la Roser, una voluntària que quan es va jubilar va decidir dedicar una part del seu temps a ajudar els altres, sense oblidar-se dels néts, ni de l'aiguagim, ni de la seva afició al cinema. Fer la primera atenció a Càritas li agrada pel contacte amb la gent, tot i que sovint sent explicar històries dures: “A vegades penses: noi, quines tragèdies!”, admet. Altres dies, però, se'n va a casa amb el record del somriure dolç i la salutació afectuosa amb què sempre s'acomiaden les dones pakistaneses. De Càritas defensa la bona feina que està fent per “dignificar la pobresa”. Arriba gent que ja té cita amb l'assistent social, altres que no i se'ls explica que l'han de demanar abans. Si és una situació urgent s'intenta atendre'ls al moment. “Ara ens trobem que tothom ha de córrer per sol·licitar la beca de menjador –explica la Núria–. A les famílies que tenim en seguiment els fem l'informe, però n'hi ha que no han aparegut en tot l'any i els hem de fer entendre que no se'ls pot fer”. La feina de la recepció consisteix també a tenir traça i saber filtrar cada nou cas. “A vegades has de fer un tercer grau, però amb mà esquerra”, diu.

Una dona s'enfada quan li diuen que aquí no s'hi recull roba, que pot parlar amb la fundació Formació i Treball i li diran quin contenidor o parròquia té més a prop, i una altra truca per donar a l'entitat part del seu patrimoni. Un home ve a deixar unes crosses, un altre s'interessa per fer voluntariat i un tercer pregunta si tenen borsa de treball. En Gam, un nepalès que ha fet un curs d'hostaleria i s'ha guanyat la simpatia de tothom, acompanya un amic per si hi ha plaça en algun curs. Aprofita per fer petar la xerrada amb la gent de Càritas. Saben per experiència que hi ha gent que només té la necessitat que algú els escolti.