Societat

Pere Parals Michavila

Fundador i copropietari del König

“Vaig obrir amb 120.000 pessetes de la meva iaia”

“El 1973 no hi havia frankfurts i el König era diferent a tots els bars i restaurants de l'època”

“Sap greu tancar el local de la Gran Via, el primer, però és llei de vida i s'havia de fer”

EL REI DEL KÖNIG
Pere Parals no volia ser químic, ni li interessaven les pintures que es fabricaven en el negoci familiar. Tampoc volia ser cambrer o restaurador. Una estada a Suïssa li va obrir els ulls i va importar un model de negoci desconegut a casa nostra. Els pubs, barreja de nit, foscor, música i alcohol, i els bars restaurant pub a l'estil alemany. Va obrir el primer pub de les comarques i el primer frankfurt de Girona a la Gran Via, que avui, després de gairebé 42 anys, tanca. Entremig va obrir discoteques i pubs musicals amb molt d'èxit. Però per sempre serà el rei del König.
Anar a Suïssa a estudiar i treballar em va obrir els ulls i per això de tornada vaig obrir el primer pub de tot Girona
He obert molts locals de nit i per sort tots han anat força bé, però la marca König és espectacular i cal aprofitar-la

Aquesta nit, després de 41 anys i deu mesos, baixarà la persiana el König de la Gran Via de Girona. El propietari de l'edifici el vol derruir per fer-hi pisos i els propietaris del negoci –amb vuit locals oberts a Girona, Salt, Vilablareix, Figueres i Barcelona– van decidir tancar l'emblemàtic primer local, el que va introduir el concepte de frankfurt a la ciutat, per fer una nova aposta arriscada: obrir un gran local a l'antic restaurant La Font de Fontajau, al nord de la ciutat, abans de tornar a fer el salt a Barcelona per obrir-hi un segon local després de l'èxit del que està situat a la rambla de Catalunya. El concepte “fer un König” està arrelat a la ciutat a l'hora d'anar a fer un mos, sigui per esmorzar, dinar o sopar. König és sinònim d'èxit i aquest cal atribuir-lo a qui en va ser el fundador, Pere Parals, un home que a més dels frankfurts va regnar en la nit gironina. Ara, amb 67 anys, volem que ens expliqui la seva història d'emprenedor i la història d'èxit del König, que ara capitaneja el seu fill Marc, que es va fer professionalment darrere la planxa i com a bàrman d'algun dels locals de nit que ha regentat Pere Parals.

És una cara popular a Girona, però quina és la seva història?
Vaig néixer a Sobrestany, i al cap de poc ens vam traslladar a l'Escala uns quants anys. El meu oncle tenia una fàbrica important de pintures a Saragossa i el meu pare, una fàbrica de pintures a comarques gironines. Per això de jove em va enviar a Saragossa a estudiar, perquè volia que fos químic. A mi no m'agradava i no feia res més que suspendre i un estiu em va posar a fregar vasos i plats. En cap cas tenia vocació i allò de rentar vasos al Piscis de l'Escala no era el que volia fer. Però alguna cosa em devia enganxar. El meu pare em va tallar els ingressos perquè no volia estudiar i després de conèixer unes amigues a l'Escala em vaig decidir a acompanyar-les a Suïssa. No tenia ni un duro però em va sortir l'oportunitat d'anar a fer de discjòquei a Montreux i ja em veus anant cap a Suïssa. Mentre al vespre posava discos, de dia estudiava i treballava en una petita escola d'hostaleria. I també feia extres al casino, un lloc amb molta vida, on hi havia actuacions de gent com ara els Rolling Stones i Muddy Waters, primer nivell dels anys seixanta. Hi vaig estar un any i pico, i va ser on vaig aprendre les bases de l'ofici.
I va descobrir què li agradava.
Sí, vaig descobrir els frankfurts, un concepte de bar restaurant a l'estil alemany molt diferent del que llavors hi havia per aquí, que eren bars simplement. També vaig veure que allà el frankfurt el bullien i que això aquí no agradaria. Hem d'explicar que llavors aquí no n'hi havia, de frankfurts i locals d'aquest tipus, i que de fet per menjar els perritos calientes, els hot dogs que es deien, s'havia d'esperar les Fires. A mi els frankfurts m'agradaven però... Aquí l'escudella i la carn d'olla bullida, sí, però... Però la idea em va agradar i em va passar pel cap que canviaria el gust si en comptes de bullir-lo el féssim fregit en planxes de ferro colat i amb greix que penetrés i li donés gust. I amb una bona mostassa. Vaig pensar tot això i després ho vaig aplicar al König.
Encara faltava temps.
Sí, de moment vaig tornar i amb el currículum fet vaig trobar feina a l'hotel President de la Diagonal de Barcelona, que llavors era potser el millor hotel de Barcelona. Hi vaig estar uns mesos per anar a treballar per Leopoldo Pomés, el de les fotografies, i Alfonso Milà, que van muntar el Flash Flash al carrer Granada de Barcelona. Hi vaig estar una temporada i vaig tornar a casa, a l'Escala. Tenia moltes idees al cap i vaig decidir importar el que havia vist a Suïssa i vaig muntar un club, amb Cinto Ciurana, que jo crec que va ser el primer d'aquell estil a totes les comarques. Era el Club 77 i vaig tenir problemes per explicar què volia fer al Govern Civil, perquè no hi havia manera d'explicar-los el que era un pub, un bar de nit amb música. Al final em van donar permís sense saber què autoritzaven i amb la condició que no els organitzaria cap enrenou. El vam tenir cinc o sis anys i obríem a l'estiu.
Va arribar, però, la mili.
I a la Marina. Quan vaig tornar va ser quan vaig deixar el pub i el senyor Gomà em va venir a buscar per portar la discoteca Aquarium, a l'Escala. Em vaig posar de moda, que llavors això passava, i em van venir a buscar de Don Carlo, a Girona, que gestionava Joan Planas. Després vaig passar pel Totems, a Empuriabrava, i d'allà a l'Scopas. Van ser anys bons i vaig tenir molta sort perquè en poc temps aixecava locals, amb la qual cosa em vaig interessar pel negoci pròpiament dit i va ser quan els vaig proposar llogar-los l'Scopas i portar-lo jo un any. Però ja m'havia entrat el cuc del negoci i vaig decidir que si havia de treballar ho faria per a mi. I per això vaig decidir tornar a Girona i obrir el primer local. I així va néixer el König.
Era el 1973.
Va ser quan vam obrir, però vaig estar-hi treballant gairebé un any. Volia una cosa diferent però no tenia ni un duro. Tenia encara emprenyat el meu pare i vaig obrir el König amb 120.000 pessetes que em va donar la meva iaia. Vaig agafar la gent que hi treballava –lampistes, paletes, pintors– i els vaig dir que si la cosa anava bé, cobrarien, però que si no, m'haurien de buscar a l'altra costat de la frontera. Afortunadament tot va anar molt bé i vam treballar fort des del primer dia. I poc després obria el König 2.
No va parar, però...
El cap em bullia d'idees i amb Josep Pérez vam obrir el Harlem, al carrer del Carme, 147, un nou concepte de pub, fosc i amb música. I després, el James Dean, una història molt moderna, al cantó del König de la Gran Via, un pub modern on els cambrers anaven amb patins, una cosa molt xula, amb grans fotos de l'actor i que va funcionar molt bé. El que passa és que només va durar deu anys, el temps del contracte, perquè després s'hi van fer pisos.
Però no en tenia prou...
No. L'antic Don Carlo estava tancat i amb un soci vam obrir Fashion. Va durar molts anys i va funcionar de primera. Després vaig agafar el mític Boomerang i el vaig batejar com a Capital. Era una bogeria de gent al principi, però va ser una època de molts controls d'alcoholèmia i això ens fa afectar perquè molta gent es quedava a Girona. Va ser una pena, perquè va començar a tot gas, però noi... Ha estat una de les coses que m'han sabut greu perquè he tingut la sort que tot allò que he tocat ha funcionat de primera.
Es va cansar de la nit...
M'havia fet gran i estava una mica cansat. Vaig haver de tancar James Dean i vaig decidir que em dedicaria als König, que s'havia acabat el món de la nit, les discoteques i els pubs. Estava cremat, ja no hi entenia tant perquè tot començava a canviar i no havia tingut sort amb alguns socis. Però al cap d'un temps em vaig tornar a animar i va ser quan vaig muntar l'Aleshores, a la plaça de la Independència. Va ser un boom. En aquella època competíem amb Platea, està tot dit. En Marc va treballar molt temps a l'Aleshores. I jo em vaig tornar a animar a muntar alguna altra cosa, però va ser en Marc que m'ho va treure del cap. A ell no li agradava la nit i va ser quan em va convèncer per fer una aposta pels König que ens ha anat molt bé. Primer vam muntar un restaurant. Jo volia pizzeria i en Marc una braseria i vam acabar fent una pizzeria braseria que va funcionar molt bé durant anys però que després es va veure afectada per la crisi. I quan va arribar la crisi vam decidir dedicar tots els esforços per fer l'expansió dels König. I així van arribar els König a l'Espai Gironès, al “cul de la lleona”, al carrer Migdia, a Vilablareix, que va ser també un nou concepte, tothom ens deia que estàvem bojos de sortir lluny del centre. I després, a Figueres i a Barcelona. I ara, l'aposta per obrir-ne un de nou a La Font, a Fontajau.
Li sap greu tancar, 42 anys després, el primer König?
Sí, és clar, des d'un punt de vista emocional és on va començar tot i sap molt de greu. Però era un local que tal com estava es feia difícil treballar-hi, les condicions per al personal no eren bones, la planxa era d'un metre i mig... Calia fer-hi inversions a fons i el propietari hi vol aixecar pisos. Quan vam obrir era una local molt xulo, però ara no s'hi podia treballar amb comoditat, ni pels treballadors ni pels clients.
Quin va ser el secret?
Va funcionar perquè era diferent a tot el que hi havia. I el material que servíem i servim, de primera. La clau va ser el frankfurt. Vaig anar a veure el principal proveïdor del món, Michael Schara, el millor fabricant que hi ha. Li vaig explicar el que volia, el perquè necessitava un producte diferent per al mercat de casa nostra. Em va escoltar, hi va treballar, va canviar la fórmula posant-hi més botifarra de pagès i menys vedella i va fer el que ells en deien el “frankfurt espanyol”. El tenen com el secret de la Coca-Cola. I l'altra clau va ser la mostassa: ho vaig aprendre a Suïssa i sempre ens l'hem fet nosaltres. 60% de vinagre, la crema de la mostassa, tabasco, sal, pebre, pebre vermell i cervesa negra, i el secret és en les proporcions. És una de les claus per prendre frankfurt. No serveix per a un filet o un entrecot, està pensada per al frankfurt, li ressalta el sabor i és un dels nostres secrets de l'èxit. I després, la resta de la carn, de primera: l'hamburguesa, el llom, l'entrecot i la botifarra del país són de Banyoles. Els subministrava primer el meu sogre i ara el meu cunyat, Jaume Ill, de Cal Baldiró.
L'expansió no s'atura.
Ens va bé i tenim moltes esperances amb La Font. Ara ho porta tot en Marc. Em consulta, però ell porta el rem i així ha de ser. El meu concepte inicial era un estil més per sopar i ell ho ha canviat de dalt a baix, ha introduït nous elements a la carta. Hi ha gent que esmorza, dina i sopa en Königs diferents cada dia i li permet menjar variat i a un preu ajustat.
És fàcil treballar amb el fill i deixar-lo manar?
Home, fer un pas al costat costa i alguna emprenyada agafo, però al final sempre m'adono que ell té raó en moltes coses. En alguna cosa encara li puc aportar experiència, però jo ja he fet tot el que havia de fer.
Té fotos de grans cuiners en algun local. Li agrada menjar bé?
Sí, però no sóc un gurmet. He tingut la sort de conèixer Ferran Adrià, Berasategui, Arzac i també els de casa... I amb alguns hem fet molta amistat. Ferran Adrià coneix el König i li agraden les hamburgueses. Se les menja sense pa... Li explicava a l'Arzac, que va al·lucinar quan va saber que servim dues mil hamburgueses diàries.
I les braves?
La gràcia és en la salsa i en el fet de comprar unes bones patates, això també és de la meva època: i saber com coure-les. És un altre gran èxit del König.
Va ser gran amic de l'Eugenio.
Molt. Me'l va presentar Pere-Joan Palahí al casino de Lloret. De fet em volia presentar Sara Montiel, que, amb franquesa, no m'interessava gaire, i ell hi era. L'endemà vaig anar a dinar al Sant Agustí, que després es va dir Mar Plaça, i en Sebastià em va dir que un senyor em convidava a prendre cafè. Era l'Eugenio. Jo no sabia ni qui era. Anava a actuar a Olot i em va convidar i estava ple com un ou. Després va venir a dormir a casa. I allà va començar una llarga amistat.
Li va organitzar una actuació, que no va anar del tot bé.
Al pavelló de la Devesa i sense mirar prim. Pensa que en aquella època l'Eugenio cobrava 800.000 pessetes per actuació i en va fer dues. Vaig espifiar-la perquè no era el lloc ni el dia adequat. Després va venir i tal com era va dir: “Va, nen, la pasta! Són vuit i vuit, mil sis-cents.” Li vaig fer un xec bancari, el va agafar, el va mirar i el va esparracar. Això només ho fa un amic.
De tot el que ha fet de què està més satisfet?
He tingut sort. Gairebé tot el que he tocat ho he posat a dalt de tot i això per a un empresari és dir molt. Però, és clar, el König! La marca és espectacular.
I per què és diu König?
Li volia posar King, en anglès, el rei dels frankfurts, el rei de tot, però després em vaig adonar que el model era alemany i va ser Rei, però en alemany.
Després van sortir locals com
el seu com bolets.
Molts establiment s'hi volien assemblar, però es van oblidar de la qualitat i la qualitat és el tot. Al meu sogre li deia que m'hauria de fer les hamburgueses més bé de preu i ell s'hi negava. Deia que si has acostumat la gent al millor, no pots deixar de donar-los-hi.
I ara quina és la seva vida?
Vaig a l'oficina dos cops a la setmana, volto pels König, vaig força en bicicleta i tinc un vaixell a l'Escala i quan em ve de gust surto a pescar.
Què sentirà avui quan baixi la persiana?
Hem quedat amb el meu fill per anar a sopar-hi. Jo crec que serà un dia d'una certa nostàlgia, però de fet, de nostàlgia, només la justa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia