Façanes que enamoren

L’esgrafiat és una de les tècniques més originals i vistoses utilitzades per embellir el revestiment mural de parets exteriors i interiors dels edificis, a còpia de preparar incisions de motius ornamentals sobre una capa superficial d’estuc. L’esgrafiat inclou tres disciplines artístiques: l’arquitectura, que és la base on s’aplica; el concepte de la bidimensionalitat, com en la pintura, i el treball en relleu, com en l’escultura. A Barcelona n’hi ha bons exemples i ara el dissenyador gràfic Lluís Duran Sallent n’ha recollit 148 en el llibre Barcelona esgrafiada, editat per l’Ajuntament.

El llibre està organitzat geogràficament, per barris, amb un mapa amb la localització de cada edifici i amb la fitxa tècnica corresponent de cadascun. També inclou codis QR per localitzar els edificis esgrafiats. L’objectiu de l’autor, que també és el responsable de les fotografies, és reivindicar aquest patrimoni urbà. De fet, la trajectòria professional de Duran com a dissenyador gràfic, amb més de cinquanta anys de carrera, juntament amb el seu enamorament per la ciutat, és el factor responsable de dues publicacions prèvies: Portes de Barcelona, del 2013, i Barcelona, ciutat d’escultures, del 2015. El seu entusiasme per passejar pels carrers de la ciutat i admirar-ne el patrimoni, que considera riquíssim i sovint menystingut, l’han portat a preparar aquest tercer llibre sobre els detalls esgrafiats de diverses façanes.

El bressol d’aquesta tècnica es troba a la Florència del segle XV, i van ser els estucadors italians els que la van fer arribar a Catalunya, especialment a Barcelona, a partir del segle XVII. Tot i això, no va ser fins a finals del segle XVIII que van aparèixer els principals esgrafiats, anomenats setcentistes. Tal com s’explica en el llibre, a la ciutat hi ha molts barris on se’n poden trobar, però hi destaquen sobretot Ciutat Vella, com el barri antic, i l’Eixample, com la ciutat moderna. També hi ha esgrafiats a Gràcia, Sants, el Poble-sec i Sarrià, entre d’altres.

El barroc, el rococó i el neoclassicisme són les principals tendències artístiques en què s’aplica, en façanes de palaus i a les cases plurifamiliars, com ara les façanes del Palau Moxó, la Casa dels Quatre Rius i la Casa del Gremi de Revenedors, amb garlandes i figures angelicals, amb escenes al·legòriques, mitològiques o costumistes. Cal destacar la Casa del Gremi de Velers, també coneguda com la Casa de la Seda. A principis del segle XIX aquesta tècnica va caure en desús i va ser amb l’esclat del modernisme, cap a finals del mateix segle, quan es va recuperar i reinterpretar i va arribar a la màxima esplendor.

Proliferen els tallers especialitzats i es dona prioritat a motius ornamentals que provenen de la vegetació, barrejats amb motius fantasiosos. També n’hi ha que recreen formes geomètriques, animals o figures humanes, i fins i tot referents patriòtics, com els escuts. La modernitat del moment fa que s’utilitzi l’esgrafiat en tota la façana de l’edifici, representant un mural o un tapís, com passa a la Casa Amatller i al Palau Macaya, o a les cases Granell, uns edificis dissenyats pels arquitectes Puig i Cadafalch i Jeroni Granell i Manresa. Precisament aquests dos referents arquitectònics del modernisme són clau en l’aplicació de la tècnica de l’esgrafiat, que utilitzen en les seves obres arquitectòniques.

En la primera dècada del segle XX, l’esgrafiat evoluciona de la mateixa manera que el modernisme, deixa pas al noucentisme, i la decoració comença a ser més sòbria: gerros, flors i figures al·legòriques són motius que es van utilitzant. Finalment, un cop esclata l’arquitectura més contemporània, desapareixen les arts decoratives i aplicades, i la bellesa dels esgrafiats desapareix.