Stella Obasanjo

Ara fa deu anys exactes que em va impactar la notícia que contava que Stella Obasanjo, esposa del president de Nigèria, havia mort quan es recuperava d'una intervenció de cirurgia estètica.

Tanmateix, no va ser solament el fet de les diferències socials el que em va colpir; aquest abisme entre molt rics i molt pobres que també existeix a Occident, només que molt menys explotat en l'àmbit del nostre imaginari; perquè a ningú no li agrada viure amb la consciència de la injustícia a casa nostra. És més fàcil pair-la quan és lluny, a l'Àfrica, per exemple.

Jo, personalment, tinc passió per Àfrica. Un passió literària i estètica, platònica, perquè no hi he estat mai. Així, m'encanten els paisatges que veig en els documentals i les pel·lícules, les fotografies de la seua gent.

M'agraden els cossos africans, els llavis molsuts, la manera com ressalta el blanc dels ulls enmig de la pell negra xocolata pura, la pell marró de xocolata amb llet, la pell fosca de nit profunda.

M'agraden els colors de les seues robes, la manera com les dones porten els infants, l'esquena tan recta quan caminen transportant mercaderies damunt el cap. També m'agrada llegir les històries que em conten.

Els mapes d'Àfrica, al contrari, m'agraden menys, perquè em fan tan palés aquest traçat arbitrari de fronteres que Occident hi va imposar, aquestes línies rectes fetes amb un regle, impossibles en la vida real, inconcebibles per a la terra i per als cossos.

Per això, sobretot, em va fer aleshores tanta tristesa la notícia sobre Stella, perquè m'avisa que també en la ment de les dones africanes, comença a arribar aquesta absurda idea occidental: el miratge d'aquesta ratlla recta que dibuixa cossos irreals, aquesta llapissera bisturí que amputa o afegeix: pits, malucs, nassos, orelles.

Aquesta invasió, aquest regnat, aquest traçat arbitrari sobre el propi cos m'aterreix. I espere, i desitge profundament, que no es generalitze.

És evident que, ara per ara, és una materialització impossible, quan tantes persones, allà com ací, treballen diàriament per la simple supervivència. Però desitge, per a les dones africanes, un imaginari del seu cos més propi, més irregular, més ple de corbes.

Posada a desitjar, també ho demane per a les dones que no som africanes.

Una qüestió és ben clara, cada cultura, cada moment històric ha de conservar els seus imaginaris, si és que no volem enfollir per raó de la globalització i del destrellat que imposa aquesta concepció general d'un món en el qual els del Nord atropellen els del Sud.