Tarragona versus Reus (2a part)
La divisió territorial de Catalunya ja va provocar enceses polèmiques als anys 30 i es va resoldre amb la creació d'una vegueria per a cadascú
«Sóc un tarragoní que també estimo Reus. Trobo mesquí l'esperit de rivalitat entre les dues ciutats germanes, i no veig cap veritable oposició entre els interessos i aspiracions de l'una i de l'altra». Són paraules d'Antoni Rovira i Virgili, el prestigiós polític, geògraf i periodista que avui dóna nom a la universitat d'aquestes contrades, en un article titulat Per damunt dels campanars, publicat al periòdic reusenc Foment. Era el 5 de maig de 1933, en plena polèmica sobre la divisió territorial de Catalunya en nou vegueries i 38 comarques que al febrer havia proposat, després de més d'un any d'intensos debats, una ponència d'experts designada per la Generalitat per fer el primer estudi modern sobre l'estructuració del país. Les baralles, abans i després, van ser enceses, i al Camp es van resoldre amb la creació d'una vegueria per a Tarragona i una per a Reus, una ciutat sense tradició històrica però que havia liderat el desenvolupament industrial i comercial a la regió des del segle XIX.
Per sobre dels campanars
Tal com relata el catedràtic de la URV Josep Oliveras en dos documentats articles publicats el 1999 i el 2000, Rovira i Virgili es va incorporar tard a les sessions de la ponència, el desembre de 1931, després que el Consell de la Generalitat hagués decretat la seva creació aquell octubre, amb prestigiosos experts vinculats a les quatre províncies catalanes que havien de debatre, partint gairebé de zero, una nova estructuració territorial del país. Amb Pau Vila com a home fort i vicepresident de la comissió –el president era el conseller de Governació, durant uns mesos Josep Tarradellas–, a més de Rovira, els principals actors del sud eren el reusenc Josep Iglésies –secretari– i el tarragoní Manuel Galès.
«Es volia fer una divisió que ajudés a fomentar els equilibris territorials (...), però al mateix temps s'era conscient que unes ciutats eren més importants que les altres i cap ponent volia que la seva perdés protagonisme i poder», relata Oliveras, que constata: «La ponència havia d'enlairar-se per sobre dels campanars locals, però aquests eren, en alguns casos, massa alts.» Més enllà de les discussions de si calia crear supercomarques o no com a nivell administratiu intermedi, doncs, les pugnes locals van estar a l'ordre del dia. I és que després de cent anys de vigència, «les províncies estaven molt arrelades», assevera Oliveras, i les seves capitals, així com les de partit judicial «tenien un pes específic clar» al país, i no es podia obviar.
Reus vol ser capital
Les baralles entre Reus i Tarragona van ser les més aferrissades. Acceptades a contracor les supercomarques, Iglésies va posar com a condició que Reus havia de ser capital d'una, mentre Rovira i sobretot Galès –que fins i tot acabaria dimitint en desacord amb el projecte definitiu– defensaven pel seu cantó la capitalitat de Tarragona. Iglésies, de fet, els acusaria en un article el 29 d'abril de 1933 al periòdic reusenc Les circumstàncies de no admetre ni la regió de Reus ni la de Tortosa, ja que Rovira era partidari de només set vegueries i no nou. El mateix tarragoní, amb tot, ho desmentia en l'article del 5 de maig, en què va ser el primer a veure acceptable la proposta: «El problema ha de ser resolt de comú acord per reusencs i tarragonins, damunt la base d'una sola vegueria i amb adjudicació a Reus d'algunes de les institucions supracomarcals. Però si aquesta avinença no és possible, i els reusencs i els pobles de la seva zona volen vegueria pròpia, crec que no els ha d'ésser denegada», deia Rovira i Virgili.
Hipòtesi de cocapitalitat
El mateix tarragoní, però, ja admetia algunes objeccions, com l'excessiva proximitat entre ambdues ciutats. Unes objeccions que, segons desvelaria Iglésies en articles posteriors, també veia Pau Vila, que –vallesà– va arribar a proposar una capitalitat compartida com la de Sabadell i Terrassa, en una vegueria conjunta de Tarragona i Reus i «en pla d'absoluta igualtat». El mateix Iglésies, malgrat tot, ja ho veia gairebé impossible perquè «Tarragona no es conformaria a cedir a Reus una meitat dels beneficis que rep com a capitalitat» –que no eren pocs, segons ell–, a més que «una i altra ciutat tenen una susceptibilitat prou desperta per produir conflictes a cada nou servei a repartir». «Si les realitats socials i econòmiques han separat els cercles d'influència de les dues ciutats, per quina regla lògica ens hem d'entestar a mantenir lligats aquests cercles?», es preguntava el reusenc.
«Floretes» als tarragonins
En cartes personals a altres experts de la comissió, Iglésies encara era més dur amb els companys tarragonins. «Ni Rovira ni Galès admeten que Reus sigui res dins la província. Per ells la història i el port ho abasseguen tot. Diuen que Reus és un artifici. És molt curiós de veure com la seva argumentació s'assembla a la que usen els espanyols respecte a Catalunya», els acusa, si bé el reusenc diferenciaria entre l'un i l'altre: «Així com Rovira sap mirar-se les coses per damunt de localismes –deia en una carta posterior– Galès és una animeta plena de males intencions. L'animadversió que porta a Reus és una cosa impressionant.»
Reus per Montblanc
El desitjat consens en l'informe final de la ponència havia d'arribar, doncs, d'un acord entre Iglésies i Rovira. I finalment es va produir, quan el primer li «va fer veure –explica Oliveras– que les tres superdemarcacions de la província de Tarragona no eren res més que les antigues vegueries de Tortosa, Tarragona i Montblanc, amb el trasllat de la capitalitat de Montblanc a Reus». Va ser després d'una sessió maratoniana el 13 de setembre de 1932 que es va adoptar l'acord de crear tres regions a les comarques meridionals: la primera, amb capital a Tarragona, englobava el seu partit judicial, el Penedès (incloent-hi el Garraf, que abans de les províncies ja pertanyia al corregiment borbònic de Tarragona) i l'Alt Camp; la segona, amb capital a Reus, agafava el Baix Camp, el Priorat, la Ribera d'Ebre i la Conca; la tercera, amb capital a Tortosa, incloïa la Terra Alta, les Goles de l'Ebre i el Montsià.
Amb pocs canvis, el Parlament va aprovar la proposta de la ponència el desembre de 1936, ja en plena guerra civil, amb nou regions que en un decret del 1937 passaria a anomenar vegueries, tot i que la divisió en la pràctica mai no es va arribar a aplicar del tot. «L'anàlisi territorial, seguint els nous corrents de la geografia humana, hi era, però hi coexistia amb un ventall d'interessos polítics i ideològics, resumeix Oliveras sobre l'acord assolit, que constata que «va intentar no ferir els interessos territorials creats per les ciutats que exercien de capital», mentre «a altres poblacions se'ls va reconèixer un paper que anhelaven». El franquisme, però, ho bandejaria tot i avui, gairebé 80 anys després, el debat torna a primera línia. La història es repeteix.
El reusenc Iglésies i el tarragoní Rovira i Virgili –si ara aixequés el cap!– van discutir en tot però van acabar pactant
Rovira i Virgili, el «pare» de les vegueries
El debat de la nova divisió de Catalunya es va centrar als anys 30 en el fet de si calien una o dues administracions entre la Generalitat i els ajuntaments. La idea inicial era que només n'hi hagués una, amb 28 demarcacions descentralitzades, més grans que les comarques històriques, econòmiques o naturals. La irrupció de Rovira i Virgili, però, ho va canviar tot. El tarragoní no era partidari de tantes divisions, i proposava un segon nivell administratiu, les supercomarques, com justifica en un article a La Publicitat el 25 de desembre de 1931: «Atribuir a les comarques, d'extensió territorial petita, determinades funcions, produiria un esmicolament nociu i absurd. I atribuir aquestes funcions al govern de Barcelona ens duria a una centralització que, per molts motius, hem de rebutjar.» Un argument que, a més, permetia «respectar les comarques afaiçonades pels mercats i les activitats humanes». Com una gota malaia, amb discursos, articles i pressions, Rovira va infiltrar els seus arguments, tot i que també va variar els plantejaments ja que en principi proposava quatre grans regions que recordaven molt les províncies borbòniques, de què tanmateix renegava. La solució de consens va ser crear nou regions –a més de 38 comarques–, però Rovira aconseguiria els seus propòsits en una última qüestió, quan un decret presidencial els va canviar el 1937 el nom pel de vegueries, denominació que, segons ell, era més pròpia –recuperava un mot vigent durant la monarquia catalanoaragonesa, si bé estava gairebé oblidat– i precisa ja que evitava equívocs semàntics.
