Un parc i dues places

L’Eixample Sud és un barri sense gaire personalitat. Al nord, la frontera la marquen els carrers Emili Grahit i passeig d’Olot, que formen la base d’un triangle escalè que a la banda est limita amb l’avinguda Lluís Pericot; a l’oest, amb l’avinguda Josep Tarradellas i el carrer Güell fins a enllaçar al sud amb l’avinguda Lluís Pericot i el carrer Reggio Emilia, resseguint la traça del riu Güell. L’Eixample Sud és un dels centres amb més densitat de població de la ciutat, la qual cosa ha fet que la zona experimentés canvis constants i significatius, com ara la construcció i el posterior enderrocament de les casernes militars; la desaparició de la fàbrica Pagans, que era la que feia més pudor de Girona, i la transformació del terreny que ocupaven les antigues Indústries Químiques i Tartàriques, a la falda del terme de Palau, en un espai recollit i residencial inicialment urbanitzat per Aldo Rossi i finalment, després de la seva mort, aixecat segons les disposicions de la promotora Colonial, una massa de blocs homogenis que atempten contra la racionalitat.

Anem a pams, l’Eixample Sud és fill del creixement de la ciutat, de la desaparició d’antigues infraestructures, de la seva substitució per nous espais i centres comercials. Notable la construcció de l’Hipercor i les botigues que l’envolten, i la recuperació dels terrenys antigament pertanyents a Renfe o als antics carrilets, en especial el que unia la capital amb Sant Feliu de Guíxols, on s’ha dibuixat una ciutat nova. Un episodi fonamental va ser la transformació de les casernes militars construïdes a la postguerra en un espai diàfan i acollidor del qual avui, amb el nom de parc del Migdia, gaudeix tota la ciutat. La signatura del dia de Sant Narcís de 1985, entre el ministre de Defensa Narcís Serra i l’alcalde Nadal, va obrir noves perspectives. Encara que els edificis militars no es van començar a enderrocar fins al 21 de juliol de 1993, aquella va ser una aposta guanyadora que va oferir un nou respir a Girona.

La urbanització va permetre estructurar un nou centre i transformar l’antic campament militar en un espai dominat per les classes mitjanes i professionals que van donar vitalitat a un barri fins aleshores condemnat a l’oblit o al rebuig ciutadà. Fracassat el Bòlit, el Centre d’Art Contemporani, un edifici del que s’havia d’aixecar a la zona del Migdia, però funcionant la nova biblioteca Carles Rahola, l’Eixample Sud es pot presentar com el resultat d’un canvi de pell que ha sabut aprofitar terrenys recuperats, per exemple els del tren, per fer-hi col·legis com ara el Cassià Costal i obrir places d’homenatge com ara la dedicada a Josep Irla i Bosch, el president de la Generalitat, nascut a Sant Feliu de Guíxols i mort a l’exili. Està dominada per una escultura obra de Mercè Riba, inaugurada el diumenge 24 de setembre del 2006, on l’antic president es representa amb el bust de Josep Irla amb el tors nu, amb la mà dreta subjectant uns documents que simbolitzen la seva tasca com a primera autoritat de Catalunya i la mà esquerra guardant-li el cor, un sentiment d’enyorança i exili que no el va abandonar fins a la mort. A pocs metres, s’obre la plaça President Lluís Companys, delimitada pels carrers Rutlla, Castell de Peralada, Baldiri Reixac i Joan Reglà, que va néixer amb la construcció de les Cent Llars, un edifici impulsat per empleats de banca i professionals liberals que després d’un llarg procés de tramitacions van encarregar als arquitectes Carlos Abadías i Carlos Manzone planificar uns edificis que es beneficiessin al màxim de les hores de sol. La proposta, que tenia forma de lletra ela, es va modificar posteriorment segons la distribució presentada pels arquitectes Carles Bosch, Joaquim Espanyol, Francesc Hereu i Josep Lluís Farigola, i finalment es va construir una estructura amb solucions singulars. Parlant dels antics Químics, el barri nascut de la desaparició de la fàbrica de l’Ensesa no deixa de ser un exercici d’especulació, difícil d’entendre a finals del segle XX.