Opinió

opinió

Sentiment d'impotència

Un crit en contra de la farsa que hi ha en la gestió pública, del ciutadà incomplidor i de les grans administracions que actuen sense tenir en compte per res el territori

Escric des del trist i frustrant sentiment d'impotència. Un sentiment que burxa per xisclar, per dir prou!, per sacsejar a tort i a dret les solapes de les americanes o els colls de les camises, dels polos o de la vestimenta que sigui amb què es vesteixin els interessos grans o petits, les administracions més potents o els ciutadans més normals.

I el meu crit d'impotència clama contra tanta farsa que ens envolta, com –per posar només dos exemples– la farsa que hi ha en molta gestió pública i la farsa que s'ha organitzat amb la dirigida participació ciutadana. I el meu crit clama en les dues direccions, en contra del ciutadà incomplidor i passota i en contra de les administracions –sobretot les grans administracions– que tiren pel dret, com un exèrcit sotmetedor, sense tenir en compte res més que un «interès públic» (sovint més que sospitós) no debatut al territori amb les garanties necessàries. Tot es presenta ja decidit, tot corre pressa i tot necessita –després– tràmits lents o lentíssims... però imparables, quan ja han començat a fer camí.

El meu crit d'impotència clama també contra tanta paperassa inútil que tots plegats fem tan necessària (on està escrit, això?) per tal de justificar qualsevol moviment, qualsevol fet, qualsevol actuació, qualsevol intenció... i, sobretot, per espolsar-nos qualsevol culpa de sobre, qualsevol responsabilitat. Avui ningú no vol ser responsable de res i per això fem papers i més papers... Paperassa impossible d'assimilar, impossible ja tan sols de llegir, no només per la seva literatura carregosa sinó també –i sobretot!– per la quantitat immensa de literatura que arriba cada dia i espera –a la taula de despatx– que algú la llegeixi...

On són les relacions humanes? On és el sentit comú? On és la visió d'un avui real encarat cap a un futur que ha de ser evidentment diferent?

El sistema de societat en què hem viscut té data de caducitat. Ja han començat a fallar-ne les molècules bàsiques i se'n trenquen les estructures... i nosaltres mirem cap a una altra banda. Demanem més lleis per solucionar els desgavells... però ja en tenim tantes, de lleis, de normes i de reglaments, que si abans de fer una cosa haguéssim de comprovar si alguna de totes aquestes legislacions que ens emparen –o ens esclavitzen!– ho preveu o ho prohibeix, ho recomana o ho sanciona, o potser ens remet a una altra llei, trigaríem tant de temps que, quan ho tinguéssim tot a punt, les normes haurien canviat i hauríem de començar de nou.... i acabaríem tan avorrits que potser ho deixaríem córrer.

I crido aquesta impotència des de l'alcaldia d'un de tants petits municipis de la nostra idiosincràsia catalana, des d'on veiem –per exemple– com passen canonades de gas que travessen el territori sense permetre que aquest gas arribi a les cases del petit poble. Des d'on veiem com es construeixen carreteres i carreteres, i vies i vies, que es carreguen els camps de cultiu i els boscos sense cap o ben poc mirament. Des d'on veiem com ens arriben projectes de molins de vent –potser de fins a 180 metres d'alçada!– i no ens deixen quasi temps ni d'estudiar la millor manera d'ubicar-los perquè la pressa fa córrer les empreses que –ara!– estan per les energies alternatives... quan l'autèntica alternativa seria dotar cada edifici de la seva suficiència energètica i sense cap mena de traves, cosa que és perfectament possible. Des d'on veiem com ens arriben enquestes i més enquestes per complimentar perquè després ens tornin en forma d'estadístiques impreses en totxos –més paperassa!– que ningú no es llegeix... Des d'on veiem impotents com els nostres camins i boscos s'omplen un dia sí i l'altre també de runa d'alguna obra menor o no tan menor que es porta a terme per l'entorn, amb llicència o potser sense, perquè així el constructor s'estalvia el cànon que Medi Ambient exigeix per portar aquests residus a l'abocador...

I podria continuar, sense cansar-me més del que ja estic. Potser per això he sentit la necessitat de dir-ho en veu alta, de xisclar aquest sentiment d'impotència, de cansament, de fàstic, de tedi, d'esgotament! Potser algú afegirà el seu xiscle al meu i, reaccionant, podem ajuntar esforços i començar a treballar per trobar noves maneres, nous mètodes, nous sistemes de funcionament per a una nova manera de viure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.