Cesc Gelabert «millora» la revisió d'una peça de Bohner
El coreògraf i ballarí Cesc Gelabert enveja la simplicitat de Im (goldenen Schnitt I de Gerhard Bohner des que la va veure, en l'estrena a Berlín el 1989. Set anys més tard, s'arriscaria a fer una reconstrucció, una revisió, que respecta l'espai, la músic i les passes però que ha bastit després de netejar les restes de ballarí de Bohner (que també l'interpretava) per reomplir-lo amb el seu bagatge personal. La peça es va estrenar el 1996 i, el 1997, va fer petit el Lliure de Gràcia, tot i la por que una coreografia «tan freda» no pogués captivar el públic mediterrani. No ha deixat de representar-la; l'ha inclòs al seu repertori. Acumula més de cent funcions «a mig món». Des de dijous i només fins diumenge, Gelabert mostra el solo en l'amplitud de la sala Fabià Puigserver. I no té pudor en dir que, amb 15 anys ballant-lo, l'ha «millorat», se l'ha fet més seu i ha entès cada moviment de la peça abstracta d'un creador rigorós i estimat pel sector, tot i que l'energia de Pina Bausch, el relegués a un injust segon pla.
La secció (daurada) I (tal com la tradueix Gelabert) manté un equilibri entre la bellesa i la vellesa. De fet, Bohner estrena aquesta peça (la comença a preparar tres anys abans parlant-ho amb l'artista Vera Röhm que fa una instal·lació) quan acaba de morir el seu company i conscient que ell té una malaltia que no superarà. La secció daurada és una mesura de proporció humana que respecta l'equilibri de la natura.
La peça s'interpreta amb música de J.S. Bach (El clavecí ben temperat vol.1 preludi i fuga 1-12, interpretats per Keith Jarret). La mateixa versió proposada per Bohner. Els vuit primer moviments parteixen d'evolucions geomètriques. Després hi ha 13 seccions en què es mostren les parts del cos, del cap als peus, emmarcant-les entre les fustes coronades amb un metacrilat de Röhm. Acaba amb una caminada («recórrer el camí de la vida») i un darrer tram misteriós (que transporta «més enllà de la vida»). La posició del ballarí final coincideix amb el primer compàs de l'obra.
Un regal, una oportunitat
Per Lidia Azzopardi, és una sort poder gaudir d'aquest clàssic, interpretat per un ballarí que no és el seu coreògraf, un fet insòlit en la dansa contemporània actual. De fet, Àlex Rigola qualifica de «regal per a la ciutat» l'oportunitat de poder revisitar aquesta coreografia. Bohner en va fer tres versions més, amb altres artistes, sempre vinculant la dansa a l'espai. Gelabert també ha provat el segon quadre però considera que el germen és aquest treball amb les fustes de Röhm.