A empentes i rodolons

A la posada en escena d'El casament d'en Terregada del TNC li passa alguna cosa difícil d'explicar. Té moments brillants, que enamora, i altres, que arriba a avorrir, decep. La interpretació, en general, sublim, per moments apareix reiterativa, gratuïta, bruta: les accions d'uns molesten el focus de l'acció. És clar que l'univers que Castells i Mestres volen retratar és el de disbauxa i present (carpe diem desenfrenat) que va escriure Vallmitjana tot passejant pel Barri Xino el 1913. Però el món de misèria i d'amoralitat no ha de significar abocar-ho tot a raig, sense un ordre, una certa coherència.

Cal celebrar que el TNC recuperi un autor tan inclassificable com Vallmitjana. És un signe de valentia i un dels seus objectius de teatre públic. S'hi han posat empenta i mitjans: es creu en aquest títol però falla el plantejament final perquè hi ha buits que cal omplir i reiteracions obviables. Es parlava del risc del llenguatge, prefabrià, i que incorpora l'argot caló, unes paraules incomprensibles llegides però que, en el cos i veu dels actors, llueixen fidelment i poèticament. L'exemple més evident és el monòleg d'en Terregada. És el millor fragment perquè la paraula i el to respiren lliurement: no hi ha res, per fi, que destorbi. Villegas retrata un Terregada empàtic, tot i que criminal, mentider, infidel. També s'hi entreveu un dubte per la seva manera de viure, massa desprotegida. Míriam Iscla fa un altre gran treball. Ensenya una nova faceta d'aquesta actriu còmica de T de Teatre, que va rescabalar Belbel amb un paper de criat maquiavèl·lic a Les falses confidències. Jacob Torres construeix un Buturutos venjatiu, que amaga un amor i ofega la gelosia en l'odi i el vi.

Pel que fa a la posada, té jocs brillants com ara el de desdoblar l'acció: mentre baixa una tomba per l'escala es veu aquest trajecte des de la finestra del costat. És un recurs imprevisible i que vol evocar la mirada confusa d'un borratxo. Però elements com ara la piscina o la tasca de la platja són innecessaris. Pequen d'excés. Abans caldria explicar qui surt del nínxol, qui és aquesta dona mig morta a la platja o per què es recorre a un final tan naturalista i forçat com el del carro i l'assassinat del traginer i el del garrot vil. Com la vida inestable de Terregada, la peça cau i s'aixeca, tomba i rellisca. Avança a empentes i rodolons, sense govern. Sense alinear-se amb el noucentisme, cal un cert ordre. Sobretot si es vol transmetre caos a escena. Llàstima.