Albert Casals: "Jo els plans a llarg termini els trobo molt arriscats"

Albert Casals va néixer a Barcelona el 18 de juliol de 1990. Als cinc anys va patir una mononucleosi que va derivar en leucèmia. Als vuit anys, el tractament el va deixar en una cadira de rodes. Viu a Esparraguera amb els seus pares i germana. Des dels 14 anys viatja amb la cadira de rodes pel món. Després d'acabar el batxillerat i la selectivitat, va agafar un any sabàtic per anar a Llatinoamèrica. Ara vol anar a l'Àfrica, perquè sempre el crida allò que és nou. Ha publicat El món sobre rodes (Edicions 62)

Per fer amics s'ha de viatjar sol ?
La veritat és que sí, o com a màxim dos. Si no, fent autostop és més difícil que et pugin, la gent té més desconfiança. Jo sempre surto sol de casa. Anar amb algú t'obliga a tornar amb la mateixa persona i si, com em va passar a mi, per poc no em segresten uns indígenes...

Un segrest?
Però jo em vaig escapar.

Com?
En la llanxa d'uns contrabandistes. Per ser exactes, volien que els donéssim diners. Per ells, com que jo era blanc, tenia diners.

On va passar, això?
Jo volia anar de Colòmbia a Panamà, però hi ha uns 300 quilòmetres de selva, amb ratpenats que es poden arribar a menjar un cavall. Per això vaig pensar d'anar-hi per mar, però en aquella època de l'any no hi ha ningú que faci la ruta. També he estat a punt d'ofegar-me, he bolcat amb un camió, he vist huracans...

Per algú que vol viatjar així, no hi ha límits?
No hi ha límits, però s'ha d'estar disposat a pagar un preu: passar incomoditats, una higiene deficient, no saber on dormiràs o quan menjaràs... Són coses que ho fan tot més emocionant. Com en tot. Qualsevol somni, s'ha de valorar si val la pena. I si els sacrificis no valen la pena, és que no era el teu somni. Per mi, el més important és que cadascú faci el que li agrada.

Vostè al seu voltant té persones que respecten la seva manera de pensar i de fer.
Esclar. Si la meva família fos una altra, potser m'hauria hagut de fugar de casa, hauria hagut d'intentar convèncer, parlar molt... Però tinc uns pares als quals els vaig dir que volia viatjar i em van dir que d'acord. Com en qualsevol altra ocupació, cal preparar-se, però no és una qüestió d'edat. Si un té un fill, el que ha de fer és ajudar-lo a ser feliç, no?

Per molts pares és prioritari que els seus fills es formin i adquireixin eines abans d'altres coses...
Cadascú assoleix les eines que creu que necessita. Si al teu fill li dius que s'ha de fer advocat i no ho vol ser, no hi posarà interès i ho farà a desgrat. En canvi, si vol ser artista de circ i se l'ajuda a aprendre això, segur que s'esforçarà a fer-ho bé. És com els estudiants d'ESO, que més de la meitat hi estan per força i no fan més que passar el temps i crear problemes.

Moltes persones tenen família, obligacions...
Doncs és que volen gaudir d'un confort. Quan descobreixes que pots viure sense diners, per què has de fer allò que no tens ganes de fer. Diners, estabilitat... Són tonteries.

És una tonteria voler estabilitat i seguretat?
És una tonteria sacrificar-se per aconseguir seguretat perquè ningú sap si acabarà aconseguint allò que aspira. No pots planejar com serà el futur. Jo, els plans a llarg termini els trobo molt arriscats. I si fas una carrera, que sigui perquè t'agrada i realment ho vols. Potser jo algun dia ho faré, si em ve de gust.

Tenir aquestes inquietuds, provoca problemes o dóna avantatges?
Per mi, fer tot el que m'ajudi a ser feliç està bé. Fins i tot la leucèmia que vaig tenir, perquè potser en unes altres circumstàncies no hauria fet les coses que he fet.

No ha tingut por pel camí?
Ningú vol realment fer-te res dolent.

Quan algú vol segrestar o robar...
Si li preguntes a un lladre si el diverteix robar, segurament no dirà que sí, però ho fa per aconseguir altres coses. A Lima, em van recomanar que no anés a un barri, però vaig anar-hi i em vaig fer amic dels lladres. Ells m'ajudaven i em protegien. Ningú no em va prendre res... Es tracta de despertar l'empatia de la gent, si et veuen la cara, no et roben.

No està mai enfadat?
Trobo estúpid enfadar-se perquè no té cap sentit. Jo no ho entenc. Si estic amb gent que no m'hi trobo bé, piro. A vegades sí que m'he posat trist. Vaig trobar incomprensible que un maquinista no em deixés pujar al tren amb l'excusa que em podia fer mal i no se'n volia fer responsable. Aquesta incomunicació sí que em fa mal i m'entristeix.

Els amics seus ho són perquè la relació acostuma a ser breu?
[Riu] Els amics els trio amb cura. Són pocs, persones amb les quals em sento capaç de fer qualsevol cosa. De la gent que coneixes pel camí, n'hi ha que acaben sent amics, però molt pocs. La majoria tampoc pretén arribar a una entesa absoluta. Lògicament, si comparteixen les coses o em deixen casa seva, cal correspondre'ls perquè se sentin bé per haver-me acollit. A mi, la gent amb la que tinc l'oportunitat d'estar i conversar em cau bé.

I què es queda dels llocs on ha estat?
No es tracta de quedar-se res. En tot cas, les vivències, la gent que he conegut. Tota la resta és superficial. M'han regalat un instrument de música, roba? Bé, també acabaré regalant-ho.

Com manté la memòria dels seus viatges?
Porto un diari. No cada dia, sinó de tant en tant. Jo ho perdo tot i també he perdut diverses llibretes. Però com que hi tinc noms, adreces o telèfons, m'acaben arribant.