Opinió

la tribuna

Postfeminisme

Avui els adversaris de les dones no són els homes, sinó els mitjans de comunicació i els polítics

Les dones demanem molt més que el que l'oferta política ens proporciona

Què és el postfeminisme? Volem matar les feministes? No, jubilar-les; agraïm els serveis prestats a les veteranes lluitadores dels setanta i demanem que es quedin jugant a cartes als seus casals de la dona on, malgrat les bones intencions, les activitats més reeixides van ser el macramé i passar-se receptes «para su Antonio».

Gràcies, però, mil gràcies per les lleis i els drets aconseguits, tot i que la modernitat no passa per substituir la henna vermella per alguna rasta de color lila. Naturalment que hi ha excepcions, dones que han evolucionat al ritme dels temps i els nous problemes que planteja la societat actual, que continuen marcant el camí amb la seva decisió i el seu treball, com la meva admirada amiga Magda Oranich, però és una rara avis.

Una de les premisses que cal tenir en compte per entendre el postfeminisme és el canvi sociològic: avui les dones tenen un adversari que no són els homes; a l'altra banda ens esperen els mitjans de comunicació de masses i els polítics.

Anem a pams, no m'estic referint al raca-raca de la publicitat i la dona com a objecte de desig sexual, mercaderia, etcètera, etcètera. Aquest debat plasta ha acabat des del moment en què hem vist a les tanques publicitàries magnífics espècimens en calçotets o aquell actor que es llançava al mar ben nu a la recerca d'una tònica mentre tu et quedaves atònita arrapada a la safata de la truita amb pa amb tomàquet del sopar que perillava de caure a terra. Tanta xerrameca per això?

La trampa caçadones es porta a terme des de les pàgines serioses de la premsa o els informatius de TV. No hi ha res més senzill que destruir la credibilitat d'una dona: la crítica no es centra mai en el seu treball o en el currículum, l'objectiu va dirigit al seu aspecte físic, els costums o la vida privada. Però els mitjans són instruments a les mans de poders econòmics i polítics, de manera que la tria de la víctima no es fa tampoc segons criteris d'actualitat o professionalitat; s'opta per desprestigiar l'altre, per enfonsar-lo, i des d'aquesta perspectiva una dona sempre és una escletxa fàcilment atacable. Igualment una dona incompetent aparta el focus dels veritables protagonistes, serveix de carnassa mentre no s'afronten els conflictes reals; el tàndem de ministres Bibiana Aído-Trinidad Jiménez, per exemple, funciona per pal·liar el desgast del president Zapatero, apartant-lo del primer pla.

Les lleis de gènere, com la de la paritat a Espanya (2007) o l'anterior llei Veil a França, són fites molt importants perquè forcen a introduir un nombre determinat de dones en les llistes. Com diu l'amic López Tena: «Si no és d'aquesta manera no hi accediríeu mai en nombre.» Certament, el problema és que aquestes lleis no han estat aplaudides per ningú, ni dreta ni esquerra, la qual cosa manifesta que el lobby masculí funciona en una sola banda de la partida. Són molts els candidats rebutjats per part dels aparells que es parapeten darrere l'excusa que si portessin faldilles hi serien.

El cas és que la paritat de les llistes no té correlació amb la dels òrgans decisius dels partits, que a la vegada són els qui designen els càrrecs en els consells d'administració de grans empreses lligades al poder públic. Aquestes dones electes són una mena d'ocupes d'unes places que visualitzen un avenç molt més fictici que real.

Diu el sociòleg Alain Tourain: «Cada vegada estem més lluny de la noció marxista dels partits com a representants polítics d'una classe o aliança de classes»; d'aquí que el que representen unes llistes tingui tan poc crèdit per als ciutadans a l'hora de participar en unes eleccions, i que les dones, sortosament, tinguem un paper molt més rellevant malgré tout del que ens atorguen els popes. Si al feminisme li devem victòries socials i democràtiques, ara és l'hora del postfeminisme, de fer una reflexió sobre els canvis institucionals en una mutació cultural en què les dones demanem molt més que el que l'oferta política ens proporciona.

Les dones no estem d'acord amb la separació entre poders públics i poders privats perquè som les primeres que exigim uns serveis públics de qualitat i no ens importa qui ens els proveeix. Necessitem unes hores d'escola per dur a terme la nostra funció social (treballadora i mare) i les hem hagut d'anar a comprar on les oferien mentre l'administració xiulava amb els sindicats. El paradigma no és capitalisme versus socialisme, el que qüestionem des del postfeminisme és el poder dominant de la política que no sap consensuar posicions dirigides al bé comú tot incloent també voluntats de les minories.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.