La distància entre conte il·lustrat i còmic és clara. Són dues narratives paral·leles que tot i compartir diferents claus comunes, com és explicar una història amb imatges i paraules, tenen recursos lingüístics diferents. Un d'ells és obvi. El text en el llibre il·lustrat no té un contenidor específic com és el cas dels globus o bafarades que es fan servir en la historieta. També, tot i la varietat de registres de llibre il·lustrat, hi ha una estètica del llibre il·lustrat, fet condicionat per la relació estreta que ha tingut el conte amb el públic infantil.

No obstant, cada cop les divergències no ho són tant. El còmic ha trencat moltes de les convencions del seu llenguatge en apropar-se al llibre amb il·lustracions. El fenomen també ha actuat a l'inrevés i el públic del llibre il·lustrat ha deixat de ser exclusivament infantil. La raó es troba en la incorporació de temàtiques fins ara inèdites en aquest format.

Aquest joc d'influències està donant propostes mestisses força interessants. Jane, el zorro y yo és un còmic. La seva aparença visual és de conte il·lustrat. D'aquella mena de contes gràficament molt atractius i que sovint, de manera lamentable, el contingut narratiu queda per sota del seu atractiu dibuix. No és aquest el cas. L'obra d'Isabelle Arsenault (dibuix) i Fanny Britt (guió) va més enllà i construeix de manera brillant un artifici narratiu quan la història esdevé una part referencial del discurs principal. Sense deixar de ser un còmic, n'incorpora la il·lustració i crea un llenguatge híbrid que no traeix cap dels seus elements referencials. Isabelle Arsenault prové del camp de la il·lustració i la guionista Fanny Britt és autora teatral. Ambdues han sabut enriquir la tradició del llenguatge del còmic amb recursos apresos en els seus respectius camps.

La protagonista de la història és Hélène, una noia que és víctima d'assetjament escolar. El seu refugi és la lectura. Concretament la novel·la Jane Eyre de Charlotte Brontë. Hélène se sent molt identificada amb el personatge de la Brontë. Tècnicament, les escenes que il·lustren la novel·la tenen un cromatisme diferent. A mesura que avança la narració, i la força de Jane Eyre s'incorpora amb més intensitat al relat principal, el grafisme diferenciat de les dues narracions paral·leles va confluint en una proposta gràfica i cromàtica híbrida. Fins i tot, la guineu, que apareix en la novel·la de Brontë com un element decoratiu, pren forma d'animal dissecat en el despatx del senyor Rochester, amo i després pretendent de Jane Eyre. La guineu pren vida, ni que sigui de manera fantasiosa a la vida d'Hélène i esdevé per un instant un dels pocs companys gratificants de la seva vida.

Tot i la serietat del tema: el bulling, i del dramatisme del llibre de capçalera d'Hélène, la historieta té moltes parts d'humor surrealista. Per les crítiques de les companyes i per la seva poca autoestima, Hélène es troba grassa i lletja, quan en el fons és tant o més atractiva que les seves companyes. Quan passa un d'aquests processos depressius es veu com una salsitxa. I així la representen les autores del llibre, com si fos la mascota d'una cadena de frankfurts.

Jane, el zorro y yo és una obra que combina registres diferents: és dramàtica i de dolçor poètica alhora; trencadora i convencional; profunda i lleugera i llança un missatge de denúncia a l'assetjament escolar que no té res a veure amb un pamflet i que proposa la força de l'autoafirmació personal com una de les principals armes per contrarestar el maltractament entre joves.