Abans que l'ombra de Núñez y Navarro amenacés l'equip de la Sala Beckett de marxar del local d'Alegre de Dalt, a Gràcia, la Beckett ja se les empescava totes per mirar de créixer. El burofax rebut el maig del 2006 per sorpresa, i que va aixecar un inacabable litigi sobre el contracte de lloguer, va acabar sent l'oportunitat que necessitaven. Ahir, Toni Casares, director artístic de la Sala Beckett (que va recollir el testimoni del seu fundador, José Sanchis Sinisterra el 1997/98), anunciava que l'ampliació de l'espai (ara ocupen 3.000 metres quadrats) suposarà un nou salt endavant en què mantindran com a emblema “la indefinició”: volen hibridar formació, creació i exhibició, i miraran de trobar tentacles al carrer perquè els processos de creació hi tinguin cabuda des del principi. El rostre de Samuel Beckett que presidia el vestíbul de Gràcia encara busca una ubicació definitiva (segurament, a la planta de dalt). Sí que se n'ha triat una altra (que va il·lustrar la part posterior de la samarreta per promocionar la primera temporada de la sala) al darrere de l'escala. El llarg abric de Beckett enfila cap a la sala de baix, el nou espai amb capacitat per a més de 200 localitats. El pressupost del 2017 és d'uns dos milions d'euros. L'Institut de Cultura de Barcelona (l'edifici és municipal) i la Generalitat estan disposats, “com a mínim”, a cobrir el 50% d'aquest pressupost.

L'arrencada serà tota una declaració d'intencions, La desaparició de Wendy, de Josep Maria Benet i Jornet. Serà la tercera producció de textos d'aquest autor en aquest inici de temporada, considerat l'avi del teatre català d'avui. “Ell va anar a l'Obrador i aconsellava els joves autors que llegissin Beckett, Pinter i Bernhard, però també Guimerà i Sagarra”, recordava emocionat ahir Casares. L'autor, afectat per l'Alzheimer, va poder assistir fa uns dies a una representació i va celebrar que la Wendy “fos bonica”. És una peça icònica d'un autor molt inspirat en el teatre realista. Precisament, Joan Anguera recordava que l'obra la va escriure com a reacció a unes crítiques ferotges sobre el seu text anterior, estrenat al Capsa, Berenàveu a les fosques. El van advertir que li faltava imaginació. Per això, va decidir barrejar els personatges dels contes i descobrir-se com un adult que hauria volgut ser el nen etern de Peter Pan i sempre inconformista com una Ventafocs sempre maltractada per tothom. El director Oriol Broggi ha anat incorporant a aquest text del 1973 moltes picades d'ullet que el contemporitzen. Un escenari dins del teatre ja recorda aquell Primera història d'Esther que el director va fer al TNC, reconeix. Espriu va ser també un referent de Benet i Jornet que es resistia a desaparèixer quan era gairebé impossible estrenar en català i el teatre independent beneïa les creacions col·lectives de companyia i considerava l'autor una peça del teatre descatalogada.

Casares demana que els autors facin un pas més. Amb la Beckett, se'ls demanava que s'impliquessin en la creació dels espectacles. Que sortissin dels escriptoris i entressin a la sala d'assaig. Ara, la nova Beckett fa un pas més i vol que els debats que es generin amb la ciutadania siguin material per a nous espectacles. Fent una hipèrbole, Casares deia que les assemblees de veïns necessiten sovint “un dramaturg”. En aquest funcionament intern, s'hi ha inclòs la dramaturga resident (Marília Samper) i les companyies residents (Sixto Paz i Obskené).

La Sala Beckett aposta per l'amplitud de mires. Si avui dia ja és un referent per la fusió entre formació –l'Obrador s'ha ampliat a més camps, també el de la interpretació, per aprofitar el nou equipament– i exhibició –ara disposaran de dues sales que es podrien programar alhora, però de moment se centraran a consolidar el naixement–, ara també volen reforçar el suport a l'autoria dramàtica (mirant de crear una oficina que impulsi la representació d'autors catalans i que en gestioni els drets).