“Un cas complex i envoltat d'incògnites que ja fa gairebé dos anys que s'investiga. Es tracta de l'estranya desaparició d'una ve-ïna dels Pallaresos, Julia Lamas, i del seu cunyat, Maurici Font, que també residia en aquesta població del Tarragonès.” Així comença la notícia publicada a El Punt Avui en l'edició de Tarragona el 4 de febrer del 2011 signada per Gisela Pladeveya i que crida l'atenció de la periodista de TV3 Fàtima Llambrich. La cadena catalana dóna la notícia un cop hi ha la detenció de Ramón Laso per un cas insòlit a casa nostra: un doble homicidi sense cadàvers.

A partir del desembre del 2012, Fàtima Llambrich comença a visitar Ramón Laso a la presó. De les seves converses, de les entrevistes als investigadors –una cinquantena espaiades al llarg d'aquests anys– i de tot el material recopilat en la seva recerca, la periodista ha traçat en el llibre Sense cadàver (Ara Llibres, 2016) el retrat d'un home que defineix com “inquietantment seductor”. Condemnat a 30 anys de presó, insisteix en la seva innocència i defuig parlar d'un passat que l'ha sentenciat de per vida. El llibre, que té un to de thriller, descriu, amb destresa, la metodologia que ha servit als investigadors per fomentar la primera condemna a l'Estat espanyol per doble homicidi sense que s'hagin trobat els cossos de les víctimes, ni es tinguin restes biològiques incriminatòries, ni testimonis concloents, ni tan sols arma del crim. “Per mi, és el cas pur”, explica Fàtima Llambrich (l'Ametlla de Mar, 1980) i afegeix que l'objectiu del llibre és que el lector s'ho passi bé llegint un cas que “té la particularitat que és real, veritat”. “No sé inventar, segurament perquè sóc periodista”, respon a la pregunta de si la realitat és el millor material per a una novel·la. En el llibre ha tret totes “les etiquetes” a Ramón Laso: “Ha de ser el lector, a partir de les informacions que li dono en el llibre; ha de jugar, poder fer d'investigador”. Fàtima Llambrich va treballar àmpliament el cas per a un reportatge del programa 30 minuts de TV3: El cos del delicte (2015). “No n'és cap còpia”, s'afanya a aclarir, i suggereix mirar-lo després d'haver llegit la novel·la.

“Preguntar i contrastar per poder depurar de mentides les veritats, i poder extreure la veritat de les mentides”, escriu Fàtima Llambrich en el pròleg d'un llibre que s'inscriu en el gènere de la novel·la de no-ficció, del denominat periodisme literari, un gènere amb referents anglosaxons com Guy Talese (1932) –diu en el seu últim llibre que s'ha limitat sempre a escriure “el reportatge de tota la vida” –Tom Wolfe (1931) –autor del clàssic El nuevo periodismo (1977)– o el corresponsal de guerra polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007), un bestseller amb Ébano (2000). A Catalunya, el periodisme d'investigació amb consciència ha tingut noms rellevants com ara Paco Candel, Josep Maria Huertas Claveria, Montserrat Roig, Xavier Vinader i Manuel Vázquez Montalbán. Tot i que moltes vegades ha defugit les comparacions, Carles Porta (Lleida, 1963) n'és el gran exponent actual. Batejat com el Truman Capote de les lletres catalanes –matisa que prefereix Norman Mailer–, l'autor de Tor, tretze cases i tres morts (2005), Fago (2012) i Li deien pare (2016), assegura que no se sent model d'una nova manera de fer periodisme, i conclou: “Faig el que crec que he de fer.”