Somriu mentre explica que durant molts caps de setmana i estius sencers es va recloure per poder tirar endavant la traducció del Cançoner de Petrarca, que ara veu la llum gràcies a Proa. “La meva família fins i tot s'ocupava de fer el menjar perquè em pogués concentrar en la feina.” I aquesta era titànica: ni més ni menys que vuit mil versos que Desclot ha traslladat al català mantenint la rima, que es diu aviat.

Tot va començar el 1994 quan, arran d'una conferència sobre els madrigalistes italians del segle XVI que havia de fer, Desclot va traduir alguns versos del volum que Osvald Carbona –l'única persona que fins aleshores havia ficat la banya en la traducció del Cançoner els anys cinquanta, però que el va deixar a mitges– no havia traduït. “El poeta castellà Ángel Crespo, que havia traduït el Cançoner al castellà i també la Divina Comèdia de Dant em va animar a continuar i, al final, m'hi vaig engrescar.” Amb tot, la traducció ha estat tretze anys aturada, i ha anat avançat al marge d'altres projectes gruixuts, com ara l'adaptació al català actual d'El llibre de les bèsties, de Ramon Llull, publicat aquest any, o la traducció de cinc obres de Shakespeare que sortiran publicades el gener.

Pel que fa a la tria de la llengua, el poeta barceloní deixa ben clar d'entrada que ha optat per un català d'ara, però culte. “L'italià de Petrarca, que va viure molt de temps fora d'Itàlia, és molt depurat i reduït en lèxic; sovint manlleva solucions del llatí, i jo ho he fet dels clàssics.” Així, doncs, el lector no es trobarà cap “llur” –vaja, només un i per exigències de la rima– ni cap “àdhuc”, sí però una llengua culta: “Amb el català que es parla al carrer no es pot traduir Petrarca ni Shakespeare.” Tanmateix, l'objectiu és arribar a un públic ampli, i per això ha posat les mínimes notes per ajudar el lector a entendre els sonets. “Són notes per ajudar el lector sense passar-se d'erudició”, diu.

L'edició, bilingüe, inclou una vasta introducció en què Desclot situa l'obra i la figura de Petrarca, un poema que li dedica (Pedra arca), i una cronologia. “És un personatge fascinant perquè, malgrat la seva passió per la solitud, va conrear l'amistat, i ja de molt jove se'l va reconèixer com a autoritat mundial.”

El títol original era en llatí, Rerum vulgarium framenta, i aplegava 366 fragments entre sonets, cançons, sextines, balades i madrigals: “No és cap obra global que es construeix com un poema èpic, sinó que es construeix com un organisme.” La primera part traça la història d'amor frustrat amb Laura, una dona casada de l'aristocràcia que Petrarca admirava de lluny fins que es va adonar –afirma Desclot–, que havia perdut el temps de la seva joventut rere d'aquest mite. A la segona part l'autor recorda aquesta història des de l'estoïcisme.

Petrarca va escriure el Cançoner al segle XIV, però no va ser fins al segle XVI que es va començar a estendre per Europa gràcies a l'edició veneciana que en va fer Pietro Bembo el 1501. A Catalunya va arribar en un moment de decadència política i cultural i ho va fer amb Joan Boscà [1492-1542]. El primer que va adoptar l'estil de Petrarca en català, però, va ser Pere Serafí [1505/1510?-1567], un poeta d'origen grec que també era pintor. “L'ombra d'Ausiàs March era tan forta, però, que a l'estil petrarquià li va costar molt d'entrar.”

Satisfet per la “fita” que representa oferir finalment en català la versió íntegra d'aquest text clau de l'humanisme, Desclot conclou que s'ho ha passat molt bé amb la seva traducció, i que traduir és un gènere literari de ple dret, i el traductor “un escriptor que té la humilitat de servir a un altre i al mateix temps l'orgull de fer una obra nova.”