Si per a El renascut (Revenant) Alejandro González Iñárritu es va basar en el personatge històric del tramper i explorador Hugh Glass per explicar l'odissea de supervivència que aquest va viure a finals del segle XIX, el director francobanyolí Christophe Farnarier (El somni) remet a un altre cas real per tornar a allò que tant li agrada: diagnosticar els mals que afecten la nostra societat des d'un retorn a la naturalesa.

Ho fa a El perdut, gran triomfadora de la secció Zonazine del Festival de Màlaga, que demà es preestrena al Cinema Truffaut (22 h) dins la programació del Temporada Alta.

Concretament es basa en el cas d'un home que el 1994 va desaparèixer a Jaén fins que 14 anys després el van trobar robant en una finca. Aleshores van descobrir que l'home vivia en el bosc en plena harmonia amb la naturalesa. L'experiència voluntària d'una ruptura radical amb la societat i la civilització, la immersió total en un entorn natural, el desig de viure amb el mínim necessari així com sentir-se feliç en harmonia amb els altres éssers vius; aquests són els elements que li han servit a Farnarier de fons de la pel·lícula, la primera de ficció (encara que ancorada novament a la realitat) de la seva filmografia.

Doncs amb aquesta actitud documentalista trasllada la història al Ripollès per narrar l'experiència d'una persona que habita solitàriament en una cabana dins d'un bosc. Tot comença quan aquest Robinson modern (encarnat per Adrià Miserachs, veí i amic del cineasta) intenta suïcidar-se en un bosc, però no aconsegueix prémer el gallet de l'escopeta. El suïcida frustrat es perd al bosc, però en el fet de perdre's, bandejant la societat, comença a trobar-se ell mateix en la seva immersió absoluta en un entorn natural. Desposseït de tot, l'home sobreviu amb els recursos de la naturalesa, amb allò mínim, i aprofita les habilitats adquirides per construir-se un espai enmig del bosc. Viu un procés de retorn a la naturalesa amb la complicitat d'un cineasta que no li treu l'ull.