Veí de la rambla del Raval, coneix les cafeteries pel sol que hi farà a la terrassa.

El primer que ens hem de preguntar és si es fan cartells d'espectacles, encara.

Les banderoles responen més a la icona de la institució (del teatre) que l'acull que de la peça en sí. El TNC, o l'Antic Teatre o el MNAC. Juguen amb la seva tipografia característica, sigui per anunciar un Folch i Torres o un Conde de Torrefiel. Últimament sembla que es promocionen més les institucions que les obres…

... O qüestionar. Han de generar tensió i jugar amb l'esperit de la proposta. El principal és treballar amb l'artista i el seu material, sense intermediaris, que t'expliqui les seves idees i mostrar l'esperit del seu espectacle. Tot i que avui és resultat de la precarietat del moment, cal entendre que és un bon exercici. Avui en dia el més important és garantir una recreació personal. És cert que avui es desconfia dels canals tradicionals i, en canvi, ens fiem dels anuncis dels autobusos, per exemple… Als museus, hi ha la tendència de ser hiperradicals dins dels museus, però, en canvi, al carrer, mana el màrqueting: les idees clares. També s'han reduït molt les imatges, perquè ara tot ha de quedar retratat en un quadre de 3 o 4 centímetres, màxim.

Sospito que l'impacte s'ha de produir en un altre lloc. Molt més a prop. A peu de carrer, no des del cel, com les banderoles. Invertir temps en el que et guardes, no el que crida: “Vine!”, treballar els programes, les publicacions dels espectacles, els fulls de sala, cuidar els detalls. Treballar amb les estructures i els festivals de contingut, que aposten per noves formes de les arts en viu. Estar en el projecte des del principi i generar la gràfica del festival com un espectacle més, com un procés viu i compartit. Com una proposta més en la programació. Ara, al Festival Sâlmon, parlàvem amb l'equip, l'Elena Carmona, el Pablo Gisbert i la Raquel Tomàs, de fer més un fanzine que un programa. Incloure un text llarg inèdit, específic, i que no només recull la informació tècnica d'horaris, crèdits i entrades, sinó demanant als artistes i espais que s'autodefineixin, s'expressin. S'apropiïn del format, i els és fàcil: els artistes són interdisciplinaris, per la seva formació, creació i necessitat, tot és híbrid i divertit.

Més que superar la por, és compartir els dubtes. La proposta ha d'estar viva, com els espectacles, s'ha de crear en equip, com una aventura compartida. El que compta és la coherència. Si els artistes trenquen el llenguatge al Sâlmon, per exemple, els hem d'acompanyar i trencar amb ells les formes: la llegibilitat es fragmenta contínuament. Això ha de provocar intriga, segones lectures. Les arts escèniques són efímeres i el programa pot ser un objecte bo per ajudar a recordar determinats projectes creatius. Els artistes busquen un nivell molt alt de risc. M'agrada estar a la seva altura. I recordar que el client sempre és el lector o espectador, i no la institució.

Jo vaig estudiar disseny gràfic, però crec que no és indispensable. Alguns vénen de belles arts, altres de la fotografia o la il·lustració, o la programació. L'important són les ganes de comunicar i els artistes estan demostrant que és el seu terreny. Per exemple, la icona de Birdie de l'Agrupación Sr. Serrano se la van fer ells. Té conya i comunica. Avui el cartell és un gif. O millor dit, jpgs, gifs, tweets, que actuen en paral·lel. Estem bombardejats pels mitjans digitals. El que abans era una imatge, ara és una fragmentació de missatges: tweets, teaser, fotos…

Amb el programari lliure hem guanyat molta llibertat, fins i tot jugant amb maquetes preestablertes. A Teatron, per exemple, s'ha creat una comunitat interessant ha estat molt útil perquè els creadors es puguin expressar fora de l'escena, amb diversitat de formats i continguts. Avui tot es comparteix molt més, s'obre el procés creatiu dels espectacles i esdevé una màquina fantàstica de difusió.