Hamlet i el mòbil

L'actor cinematogràfic Jude Law ha representat durant tres mesos el Hamlet de Shakespeare en un teatre de Londres. Juli Manrique va fer-ho el juny passat a la Biblioteca de Catalunya i ara hi ha tornat en la Temporada Alta de Girona. El febrer, a Madrid, va ser Blanca Portillo la que va encarnar Hamlet, com ho havia fet, l'any 1958, Núria Espert en el Grec de Montjuïc. Ara fa un any, Juan Diego Botto va fer de Hamlet en el festival d'Almagro. Ara en fa tres, el protagonista va ser Eduard Fernández al Teatre Arriaga de Bilbao. Ara en fa cinc, també a Almagro, va ser Ginés García Millán. El 1999, Lluís Homar va ser Hamlet en el Grec; el 1989, ho va ser José Luis Gómez al Centro Dramático Nacional de Madrid, i el 1979 ho va ser Enric Majó al Saló del Tinell de Barcelona. I guardo encara en el record els prínceps de Dinamarca d'Adolfo Marsillach, Julián Mateos i Alejandro Ulloa. Tot això sense moure'ns de l'àmbit peninsular.

Amb motiu de les versions més recents del drama, s'ha tornat a dir que Hamlet ho és tot: el símbol del dubte, l'apoteosi de l'angoixa, l'espiral d'una bogeria, l'obsessió de la mort, i que en el príncep danès s'hi concentren alhora la lluita contra la corrupció, l'ambició de poder, la fúria de la venjança, l'amistat i l'amor. Hamlet es renova en cada intèrpret i sota cada director. Immortal i infinit, ha superat tots els esculls del temps i reapareix completament nou cada dia.

Italo Calvino deia que un clàssic és «un llibre que mai no acaba de dir allò que ha de dir». Per això Hamlet s'adapta a totes les èpoques. La seva actualitat permanent es va fer palesa, un cop més, en una de les actuacions de Lluís Homar. En un moment concret del diàleg entre ell i el seu amic, va sonar un mòbil al pati de butaques. Homar, sense immutar-se, va recitar la rèplica que en aquell moment just li venia donada pel text: «Ja veus, Horaci, en quins usos més baixos podem caure.» (L'aplaudiment va ser inevitable.)