Van durar divuit mesos i només van publicar dos discos, però la seva petjada va ser determinant per a la posterior evolució del rock i el folk als Països Catalans, així com per establir les bases d'un cançoner popular (No serem moguts, Els temps estan canviant, La vall del riu vermell, Les pometes, Puff, el drac màgic, Tots junts vencerem...) que s'ha mantingut vigent fins a l'actualitat. Convençut d'aquesta idea i coincidint amb els 50 anys de la seva fundació, el periodista Ferran Riera (Barcelona, 1957) dedica al Grup de Folk el llibre Crònica d'un esclat (Cossetània Edicions), en què es reconstrueix fil per randa la història del col·lectiu. Tot i que el nombre exacte de components que va tenir el Grup de Folk mai no s'ha aclarit del tot, Riera assumeix “el veritable compromís” de catalogar en 27 els noms que van formar part del projecte, que inclou artistes que farien carrera en diversos terrenys de la cançó (Jaume Arnella, Jordi Batista, Xesco Boix, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Oriol Tramvia, Pau Riba i Jaume Sisa) així com integrants que acabarien sent més coneguts en altres disciplines (el metge Eduard Estivill o l'editor Jaume Vallcorba). Tret d'Àngel Ciriza, que viu a Còrdova, i dels ja difunts Xesco i Joan Boix, Jaume Vallcorba i Ovidi Montllor, Ferran Riera els ha entrevistat a tots.

“Vint-i-dues opinions donen per a unes quantes incongruències”, advertia Riera, divendres, en una presentació del llibre emmarcada en el Festival Tradicionàrius que es va convertir en la trobada més gran d'integrants del Grup de Folk dels últims vint anys. “Hi ha qui diu, per exemple, que estaven radicalment enfrontats als Setze Jutges i qui, en canvi, assegura que viatjaven en el mateix vagó”, explicava l'autor. L'àmplia varietat d'intencions del col·lectiu va quedar més que constatada en l'acte de divendres. “Al Grup de Folk hi havia una banda més ideologitzada i militant, i una altra de més hippy”, resumia l'autor. “Volien canviar el món, però tots tenien definicions diferents de què volia dir canviar el món. A la Ciutadella [on, el maig del 1968, el col·lectiu va protagonitzar un històric festival amb 9.000 persones i 7 hores de música], al mateix temps que l'Ovidi adoctrinava, en Sisa intentava lligar-se una noia...”

De la diversitat de l'associació també en va parlar, divendres, Pau Riba, per qui l'eclosió del Grup de Folk va ser fruit del fet que “per a la joventut d'aquell moment, els Setze Jutges ja no tenien cap sentit”. “Tinc, però, la sensació que érem una mica el que és ara la CUP”, etzibava Riba, que en paral·lel al Grup de Folk va crear, amb Jordi Pujol i Cortès, el duo Pau i Jordi. “Hi havia opinions i direccions diferents, i les nostres reunions van acabar sent un caos total.”

Divendres en el Tradicionàrius, però, les divergències de criteris es van transformar en un gran acte de germanor, com es va posar en relleu en el Romanço del Grup de Folk que Jaume Arnella va cantar per a l'ocasió i que, en la seva tornada, va acabar unint emotivament tot el Grup de Folk. “Van sortir, en trencar la closca, dos rovells d'aquell sol ou: un folk i l'altre, rockero, cadascú amb el propi xou”, van cantar.

Jordi Batiste, que abans del Grup de Folk havia compartit amb el seu germà Albert el grup Els 3 Tambors i que, després, fundaria Màquina! i Ia & Batiste, va agafar divendres el micròfon per reivindicar el component de happening que tenien els concerts del Grup de Folk. “Gent seriosa, com el meu germà o en [Josep Maria] Camarasa, sortien a l'escenari amb pots de pintura al cap! Musicalment no érem cap meravella, però ens deixàvem anar i el públic quedava entusiasmat. Mai no he vist un públic tan entusiasta com el dels festivals de folk!” “Sí, teníem el públic cantant Tots junts vencerem i, de sobte, ens posàvem a fer Les pometes”, somreia Camarasa, enaltit divendres com el “qui intentava posar d'acord els uns, els altres i els de més enllà”.

“Allò va suposar una ruptura”, concloïa Ferran Riera. “La transcendència del Grup de Folk va ser tan gran que encara la veiem ara.”