L'escriptor francès Laurent Binet, en la seva entremaliada novel·la La setena funció del llenguatge, va convertir Tzvetan Todorov en un personatge més en la constel·lació dels grans pensadors francesos del segle XX, al costat de Roland Barthes, Michel Foucault, Jacques Derrida o Julia Kristeva. Efectivament, Tzvetan Todorov, que va morir ahir a París a l'edat de 77 anys, ha estat un dels pilars de la intel·lectualitat francesa i europea dels darrers temps.

Autor prolífic, deixa un llegat extens d'assajos (43) sobre temàtiques ben diverses, que el mostren com un observador compromès amb la nostra societat, un analista que es movia entre el terreny de l'antropologia i la història, però des d'un enfoc de semiòleg i crític literari. Todorov va excel·lir tant en l'estudi teòric de la literatura com en l'anàlisi del totalitarisme, la democràcia i la societat actual, sense oblidar el camp de l'art. Ahir mateix la seva filla va informar que acaba d'enllestir el seu darrer assaig, Le Triomphe de l'artiste (El triomf de l'artista), que sortirà a França al març.

Zvetan Todorov, com Julia Kristeva –unes generacions més jove– té un recorregut peculiar. Va néixer a Sofia, Bulgària, el 1939. Va fugir del totalitarisme que ofegava el seu país per anar a estudiar a París el 1963. Aquí –ell mateix ho havia comentat en alguna entrevista–, es va sorprendre de trobar-hi la intel·lectualitat francesa enlluernada amb el comunisme del qual ell fugia. La qüestió és que a París va continuar els estudis universitaris. Es va doctorar en psicologia amb la tesi Anàlisi semiològica de ‘Les amistats perilloses' de Choderlos de Laclos, que es va publicar el 1967 amb el títol de Literatura y significación. El seu director de tesi va ser el mateix Roland Barthes. Afí a la corrent estructuralista, el 1970 va fundar amb el prestigiós professor Gérard Genette la influent revista Poétique. Alguns dels treballs que el van consagrar aleshores com un teòric són Teorías del símbolo (1977), Los géneros del discurso (1978), Simbolismo e interpretación (1978) i Mijaíl Bajtin y el principio dialógico (1981).

Durant la dècada dels anys vuitanta va focalitzar-se en temes més compromesos socialment com ara el totalitarisme i la memòria. D'aquest període són les obres Nosotros y los otros (1989), Las morales de la historia (1991) i Frente al límite (1991). A més, va aprofundir en la qüestió de l'alteritat en les discussions dels humanistes a Europa en el moment de la descoberta del Nou Món i durant el procés de colonització. Un títol cabdal, en aquest sentit, és La conquista de Amèrica, el problema del otro (1984; Siglo XXI, 2010). Esperonat per una curiositat incansable, va continuar publicant títols que recollien el seu pensament en evolució, Memoria del mal, tentación del bien (2002), El nuevo desorden mundial: reflexiones de un europeo (2003), Los aventureros del absoluto (2006), El espíritu de las Luces (2006) i La literatura en perill, publicada en català per Galaxia Gutenberg el 2007. A La experiencia totalitaria (Galaxia Gutenberg 2010) va recollir una sèrie d'articles en què parla de la caiguda del mur de Berlín, la memòria del comunisme i les noves formes de messianisme al segle XXI. Todorov advertia dels perills de les desviacions de la democràcia com són el messianisme democràtic o l'ultraliberalisme. De fet, ell es declarava pertànyer a la “via mitjana de la democràcia liberal” i rebutjava els extrems.

El seu darrer treball publicatk, Insumisos (Galaxia Gutenberg, 2016), és un retrat dels seus contemporanis amb noms com ara Etty Hillesum, Germaine Tillion, Malcolm X o Edward Snowden, que ha sabut dir un “non” i fer prova de resistència a l'opressió. En català s'han traduït alguns dels seus llibres: Una tragèdia francesa, (L'Avenç, 2009); La por dels bàrbars (Pagès, 2009) i La vida en comú (Tres i Quatre, 1996).

Tzvetan Todorov va desenvolupar també una tasca acadèmica: va ser director d'investigació honorari del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i va impartir classes a l'École Pratique des Hautes Études i a la Universitat de Yale, així com conferències arreu del món. Va rebre el Premi de la Crítica de l'Acadèmia Francesa el 2011 per la totalitat dels seus treballs, la medalla de l'Ordre de les Arts i les Lletres a França, i també el Premi Príncep d'Astúries en Ciències Socials el 2008. Todorov va venir a Barcelona en diverses ocasions per participar en debats al CCCB o a La Pedrera, i sempre va mostrar-se com un home senzill, curiós i, ell mateix, ple de curiositat. Un savi.