Balnearis

Els balnearis catalans volen impulsar un pla per atraure més turistes. Temps era temps, aquest tipus d'establiments eren, per dir-ho una mica a l'engròs, mig hotels i mig sanatoris, i no els solien visitar els turistes, en el sentit més intrínsec del gal·licisme –«els qui fan tombs»–, sinó les persones amb afeccions que demanaven ser tractades amb alguna de les moltes teràpies termals que oferien els balnearis. Després d'acabar el servei militar (obligatori), vaig treballar tres estius al conegudíssim Vichy Catalan, de Caldes de Malavella (Selva). N'era el conserge (un conserge, per dir-ho en termes golfístics, és el caddie master dels grums), i la meva feina consistia a atendre els clients i registrar totes les despeses que generaven en els fulls comptables de la main courante per incloure-les en la factura final. En aquella època ja s'hi allotjaven turistes, al Vichy Catalan, però la majoria dels seus clients eren vells coneguts de la casa, estadants que hi tornaven cada any per prendre les aigües i sotmetre's a les diverses modalitats de banys, dutxes i massatges que se'ls oferia. Qui això signa recorda les visites de l'autèntic doctor Oliver Rodés, l'analista d'aigües el nom del qual consta en la majoria d'etiquetes d'aigua mineral embotellada. Era un senyor ja molt gran, de tracte exquisit, que arribava amb una maleta de fusta de la qual treia els instruments que utilitzava per fer la seva tasca. Explico tot això perquè aquell Vichy era, l'any 1963, el lloc ideal per fer-hi repòs i recuperar, gràcies a la hidroteràpia i a les mans gairebé màgiques d'en Parera i la seva esposa, dos experimentats massatgistes, la salut i el vigor esmorteïts pel treball o l'edat. Mireu si era un balneari com Déu mana, que al menjador hi actuava cada dia, a l'hora de dinar i a l'hora de sopar, el senyor Dalmau, un mestre d'escola que a l'estiu es transformava en pianista de primera per edulcorar l'estona als comensals. I tot, envoltat d'una arquitectura com d'art déco arabitzant. De fet, ara que hi penso, en aquell ambient només hi faltava Hèrcules Poirot.